dilluns, 8 d’agost de 2016

SUPORT A CARME FORCADELL DELS EX-PRESIDENTS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA.

És bo que els dirigents de Catalunya (Govern i Parlament) rebin el suport dels catalans i catalanes. Simbòlicament també està be, que la Presidenta del Parlament de Catalunya rebi el suport dels ex-presidents del Parlament.


 (Vilabeb)
Els ex-presidents del parlament Ernest Benach (ERC), Joan Rigol i Núria de Gispert (Demòcrates) han avalat la gestió de Carme Forcadell al capdavant de la cambra catalana i veurien un ‘atac’ inhabilitar-la per haver permès el debat sobre el procés constituent.
En declaracions a Europa Press, Benach, president de la cambra entre 2003 i 2010, ha lamentat que el govern espanyol no hagi volgut negociar un referèndum i opti per combatre el procés sobiranista amb una ofensiva judicial i política de ‘permanent enfrontament amb Catalunya’.
El govern espanyol va impugnar la decisió del parlament i després el Tribunal Constitucional espanyol (TC) la va suspendre: ara ha de decidir si l’anul·la definitivament i pren mesures contra els responsables polítics que, com Forcadell, van avalar el debat.
Sobre una possible inhabilitació, Benach reflexiona: ‘Seria un atac directe bastant injustificat. Forcadell va aplicar el reglament. Jo vull pensar que no succeirà però, arribats a aquest punt, crec que tot és possible’.
Rigol, que va estar al capdavant de la cambra entre 1999 i 2003, trina: ‘Jo he estat president i mai jutjaré l’oportunitat d’una decisió d’un altre president, però el meu suport a Forcadell és total’.
Forcadell no va prendre la decisió directa d’incloure la votació sobre el procés constituent a l’ordre del dia, sinó que va deixar que JxSí i la CUP forcessin la seva inclusió i ella ho va acceptar tot i les crítiques d’alguns partits de l’oposició.
Rigol aprova aquest comportament, ja que considera que el president ‘no és sobirà’ sinó que ho és el ple de la cambra, que és qui va demanar a la presidenta que s’abordés el debat del procés constituent.
De Gispert coincideix amb Rigol i incideix que la decisió de votar el procés constituent al parlament ha estat ‘de la majoria de 72 diputats que conforma el ple, que és sobirà, i no de la mesa, encara menys de Forcadell’.
‘La mesa no és responsable i no hi ha responsabilitat unilateral de la presidenta, però l’estat i el TC volen anar espantant’ a les institucions catalanes per veure si poden frenar el procés sobiranista, ha criticat la que ha estat presidenta del parlament entre 2010 i 2015.
La predecessora de Forcadell creu que tot aquest procés és un despropòsit i espera que finalment no hi hagi cap tipus de persecució penal perquè, ‘simplement s’han votat unes conclusions d’una comissió d’estudi que no tenen efectivitat directa, no són una declaració d’independència’.
Un punt sense retorn
Benach considera que el parlament ha de seguir amb el procés constituent malgrat la decisió del TC de suspendre’l, i apunta que la majoria sobiranista ha de passar ‘dels gestos als fets concrets’.
El republicà considera que la ‘desobediència’ al tribunal haurà d’arribar tard o d’hora si es vol arribar a la independència: ‘Haurà d’arribar un punt d’inflexió, sense retorn i està relativament a prop’.
De Gispert també advoca per la desobediència en el cas que inhabilitin a Forcadell: ‘Ella podrà seguir fent naturalment de presidenta perquè no té cap sentit, tot i que caldrà esperar molt per veure què acaba passant’.
Abans d’arribar a aquesta possibilitat, De Gispert creu que el parlament ha de presentar les seves al·legacions al TC perquè la cambra té uns ‘bons serveis jurídics que segur que saben concretar bé que el problema no és jurídic, sinó polític’.
Rigol acusa el govern espanyol d’haver instrumentalitzat el Constitucional convertint-lo en ‘la primera línia de foc’ contra Catalunya, enlloc que buscar una solució dialogada i pactada amb la Generalitat.
Des de la restauració de la democràcia el parlament ha tingut vuit presidents: Forcadell, Benach, De Gispert i Rigol, i també Heribert Barrera (ERC), Miquel Coll i Alentorn (Unió), Joaquim Xicoy (Unió) i Joan Reventós (PSC), aquests quatre últims ja morts.

dimecres, 3 d’agost de 2016

PEREZ ANDUJAR, PREGONER DE LA MERCÈ 2016.

Després de saber qui serà el pregoner de les festes de la Mercè 2016 a Barcelona, hem vist on arriba el pacte de govern Podemos-PSOE a Barcelona, amb les pressions continuades dels Ciudadanos. No es pot entendre de cap altra manera la tria, això afegit a l' intent de continuar campanya per quan hi hagi noves eleccions i al mateix temps acontentar el seu electorat unionista, que a hores d' ara cap analista dubta.

Bon article de la Patrícia Gabancho sobre el pregoner, va bé llegir-lo:


  L’heroi del barri que és pregoner
«Posseïdor d’una ironia contundent, les cròniques d’aquest escriptor fan el que se li demana: ridiculitzar el procés i els seus seguidors, si cal qualificant-los de talibans»

El nomenament de Javier Pérez Andújar com a pregoner de les festes de la Mercè és del tot coherent. Encaixa molt bé amb l’univers conceptual de l’alcaldia. És un escriptor magnífic, que llaura en els seus llibres l’èpica del barri, i que ho fa d’una manera militant. Nascut a Sant Adrià de Besòs, població que no ha abandonat mai, ni que sigui sentimentalment, Javier Pérez Andújar fa un lloable procés d’ascens social a través de la universitat i el món (de relacions i de cultura) que s’obre a partir d’aquí. Ell mateix explica de forma plàstica el seu desclassament: no sabia com explicar als amics què és un filòleg. Malgrat aquesta distorsió, fa del barri l’element constitutiu del seu món moral. Per això hi torna amb els llibres i, d’alguna manera, deixa que aquest pòsit suri en els articles.
Són els articles el que han constituït un problema per a sectors fins de pell de l’independentisme. Pérez Andújar és urticant perquè és bel·ligerant contra el procés, com tants unionistes. Posseïdor d’una ironia contundent, les cròniques d’aquest escriptor fan el que se li demana: ridiculitzar el procés i els seus seguidors, si cal qualificant-los de talibans. És un tipus d’exercici que l’independentisme no es pot permetre: precisament ara que han criticat la tria a l’alcaldessa Colau, l’unionisme ha posat el crit al cel. Imagineu-vos si algú digués talibà a Javier Pérez Andújar! De fet, la intolerància del futur pregoner té molt de talibanisme, però les invectives només funcionen en una direcció.
Ara, ningú no podrà negar que les cròniques andujarianes són divertides i punyents, per tant, que són fetes amb talent. I és aquest talent i aquesta fidelitat al barri, al mite del barri obrer contra la construcció de les classes mitjanes, que ell bescanta, allò que li han donat la plaça de pregoner. Diu Pérez Andújar que JxSí fa una revolució de classe mitjana, que no té res a veure amb la revolució de classes populars que pretén CSQP. Es podria discutir hores sobre les dues premisses de la frase, però aquí importa evidenciar aquestes ganes de destruir tot el que provingui de la classe mitjana, i encara més si és representada per Convergència, ara PDC. ‘En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones y luego ya se accede al cuarto de servicio’, escriu en l’esplèndid Paseos con mi madre. És aquest missatge revoltat el que li compra Ada Colau. ‘No hay manera de estar cerca de Barcelona si antes no lo estuvieron tus antepasados’, afegeix. Pérez Andújar és un ressentit i, com a tal, assedegat de justícia reparadora.
No cal citar les pàgines on explica la seva mala relació amb el català i amb la cultura del país. ‘En Barcelona, ser catalán consiste más en pertenecer a un estatus social que en pertenecer a un país’, reclama. Ada Colau no és conscient de res tot això, ni dels insults a l’independentisme: no s’hi fixa. No el cita com a castellanoparlant, com a hereu presoner de la immigració espanyola o com a unionista, sinó com a noi de barri que no ha trencat amb l’imaginari de la classe obrera redemptora. És un pregoner per a aquesta gent de Nou Barris que no escolta mai els pregons, i que enguany tampoc no els escoltarà. Pérez Andújar és un representant del món que vota Ada Colau i al qual Ada Colau vol servir. La resta és anècdota.

diumenge, 31 de juliol de 2016

CATALUNYA, LA UE, FRANÇA, LA UNILATERALITAT ...

Demà el Tribunal Constitucional dirà per on agafa el tema que li han deixat damunt la taula l' executiu espanyol. La posició del bloc sobiranista ha estat clara i també de moltes entitats associacions, col.lectius ... i això ens referma davant del món la nostra voluntat de continuar el camí.
Ahir Vilaweb va publicar una entrevista amb el periodista francès Romaric Godin de Tribune. No esperavem gaire cosa més, l' entrevista deixar clar que la UE no farà d' arbitre (mai ha fet d' arbitre i així els va), i de França no podem esperar res (mai històricament han vist de bons ulls res del que es faci a Catalunya).
L' entrevista està bé, cal veure algunes visions des de fora. Sorpresa cap i tampoc ens pot estranyar la posició francesa. Per la nostra part, només dir que amb tota la tranquilitat, continuem endavant, és la millor via i de suports internacionals en tindrem igual, com sempre quan hi ha un procès unilateral.  


El diari digital i setmanari econòmic francès La Tribune segueix molt de prop el procés independentista català guiat pel periodista Romaric Godin. Es va interessar pel moviment independentista català arran de la consulta del 9-N i li sembla una qüestió que tard o d’hora Europa haurà d’abordar. Apunta que l’única manera de complir el mandat del 27 de setembre és la unilateralitat i en un dels seus darrers articles afirma que el xoc entre l’estat espanyol i Catalunya és imminent. Hem parlat amb ell sobre la visió francesa i europea del procés català.
—Com va arribar el vostre interès pel procés d’independència català?
—Vaig seguir el referèndum escocès i després la consulta del 9-N. Va ser el 2014 quan em vaig adonar que a Catalunya hi havia una situació complicada. En aquest punt em vaig començar a interessar per la situació actual, els orígens de l’independentisme, i vaig mirar d’entendre perquè aquesta proposta política havia guanyat pes. Un dia o un altre es convertirà en una carpeta que serà difícil de gestionar pels europeus. Segueixo la qüestió per avançar-me en l’actualitat europea, acabarà sent un afer important. A la Tribune ho tracto també des del punt de vista de l’economia. És un element polític que han de tenir en compte els agents econòmics.
—Coneixeu Catalunya? Hi heu viatjat?
—Bé, com qualsevol francès. No tinc cap mena de vincle especial amb Catalunya però escric sobre aquesta qüestió. He vingut moltes vegades a Barcelona i també conec una mica el Berguedà.
—Els vostres articles que parlen sobre Catalunya són molt precisos. Quines són les vostres fonts d’informació?
—Bàsicament segueixo la premsa espanyola i catalana, vaig recopilant-ne la informació. Quan passa alguna cosa important recullo allò que tinc i en faig una peça. També utilitzo el Twitter, perquè hi ha molts debats sobre el procés d’independència. Malgrat que no ho puc fer servir com una font periodística, em dóna una idea de quina és l’atmosfera.
—Els articles sobre Catalunya, tenen molta audiència?
—Depèn. És una qüestió seguida, però no són els articles més llegits de La Tribune. A França encara és poc conegut i no hi ha un gran interès, però de mica en mica va creixent.
—L’opinió pública francesa observa el moviment independentista com si es tractés d’un nacionalisme ranci.
—Sí, l’independentisme català és mal entès, a França. De fet, jo intento explicar-lo. És mal entès per dues raons. Primer perquè és percebut com una forma de nacionalisme. L’esquerra s’hi oposa per aquesta raó i la dreta perquè ho veu com una voluntat de fraccionar i debilitar els estats. França és un país molt centralista i no hi té cabuda la idea de la independència, de fraccionar els estats-nació o de la ruptura. La segona raó és que una part de Catalunya és francesa. Aquest també és un motiu pel qual França no veu el moviment secessionista amb bons ulls. A més, els francesos coneixen molt poc la situació real a Catalunya. Pensen que s’hi parla només castellà i que Barcelona és senzillament Espanya. No tenen consciència dels fets passats d’ençà del 2010.
—Els moviments independentistes a Còrsega i a la Bretanya impedeixen també que l’estat francès simpatitzi amb el moviment català?
—Durant la història l’estat francès ha provat d’esborrar les particularitats regionals. Tenim moviments regionals que són percebuts violents, com és el cas del País Basc i Còrsega, i també tenim uns altres moviments que no ho són, de violents, com ara la Bretanya o Alsàcia. França no vol obrir la capsa de Pandora. Hi ha clarament la voluntat de no donar l’oportunitat a uns altres moviments independentistes de seguir el precedent català. França s’ha alineat amb el govern espanyol amb la política sobre els moviments secessionistes. Ho hem vist a Escòcia. Espanya i França són els dos països que han dit que no hi hauria negociació per l’entrada d’Escòcia a la Unió Europea després del Brexit.
—Malgrat això, dieu en un article que el Brexit és una alenada d’aire a l’independentisme català.
—Aquest és un gran maldecap per a la Unió Europea. Per una banda, que Escòcia vulgui formar part de la UE és una bona eina per pressionar el Regne Unit en les negociacions post-Brexit. Per l’altra banda, la UE no està preparada per aguantar l’independentisme escocès. França i Espanya s’hi oposaran, evitaran qualsevol precedent que pugui obrir la porta a Catalunya. El Brexit complica la posició de la UE però enforteix la via unilateral per a Escòcia i Catalunya. Si es permet que Escòcia s’adhereixi a la UE per la via unilateral també s’haurà de permetre en el cas català i a la inversa.
—També dieu que l’executiu de Rajoy ha mirat de solucionar el ‘problema català’ únicament per la via judicial i que, com sabem, no ho ha aconseguit.
—Aquest ha estat un dels errors de Mariano Rajoy, considerar que podia aturar la reivindicació amb els tribunals. El fet que els espanyols hagin rebutjat el diàleg que els britànics van acceptar amb Escòcia ha fet el moviment independentista més fort. Als britànics, els va funcionar, Escòcia va votar contra la independència! Aquesta estratègia de la via judicial és totalment caducada, ha portat que la població optés cada vegada més per la independència. És una estratègia caducada.
—Coneixeu bé els moviments independentistes escocès i català. Què ens diferencia?
—Hi ha moltes diferències. A Catalunya hi ha una identitat molt més arrelada que a Escòcia. Per la llengua, evidentment. Els catalans s’han resistit a parlar castellà, molt més que no pas els escocesos s’han resistit a parlar anglès. I, en general, els catalans tenen una identitat més diferenciada de la dels espanyols.
—I devem tenir punts en comú també…
—Hi ha punts semblants. Tots dos són independentismes d’esquerres, comparteixen una visió política que opta per l’estat del benestar i volen una millora de la distribució de la riquesa. Es pot veure en els resultats electorals a Catalunya i Escòcia: hi ha una diferència molt gran amb la resta d’Espanya i Regne Unit. Són molt diferents de l’independentisme flamenc o del nord d’Itàlia, per exemple. També s’assemblen des del punt de vista històric. Tots dos han aguantat un estat que els ha intentat robar la identitat i això els ha donat el sentiment de víctima. Al mateix temps, tots dos han jugat durant molt de temps al joc de l’autonomia, la coexistència dins d’un sol estat. També és coincident que l’augment de l’independentisme ha estat a partir dels anys 2009 i 2010. Ni a Madrid ni a Londres no han entès què volia el poble i, per això, des del meu punt de vista, ha crescut el suport a l’independentisme.
—Dèieu en un article que el xoc entre l’estat espanyol i Catalunya era imminent si s’aprovaven les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Aquest fet dificulta les relacions amb la UE?
—Després de les eleccions del 27 de setembre Junts pel Sí apuntava que Europa reaccionaria si es demostrava que a Catalunya hi havia una majoria independentista. No sé si te n’has adonat però Europa no ha reaccionat de cap manera. Des del meu punt de vista això continuarà així. L’única solució, si es vol respectar el mandat que ha estat donat pels electors, és avançar tot sol, s’ha de passar per la unilateralitat. Si no, cal aturar-se i canviar el programa electoral perquè no s’ha pogut complir el mandat que ha donat el poble.
—Així, des del vostre punt de vista, unilateralitat o tornem ideològicament a defensar l’autonomia.
—Jo crec que Junts pel Sí no ha abandonat encara la possibilitat que Europa intervingui. La idea ara és anar al límit de la legalitat, de crear el conflicte i veure si la UE intercedeix per Madrid i Barcelona i evita així que el conflicte s’agreugi. Però no sé si aquesta estratègia funcionarà. Ho repeteixo, jo penso que la UE és completament dividida en aquesta qüestió. Espanya és membre de la UE, és el representant de Catalunya a la UE. A priori la UE no pot fer la funció d’àrbitre, perquè una de les parts n’és membre. I, com ja hem parlat, França s’alinearà amb Espanya. La UE no en pot ser l’àrbitre, no pot prendre aquest risc per la seva pròpia coherència interna.

—Amb l’amenaça gihadista, l’independentisme no serà una prioritat.
—La seguretat és la preocupació més gran dels governs europeus i sobretot del govern francès. És una evidència. Però això no vol pas dir que no s’hagin d’abordar unes altres qüestions com ara el creixement econòmic o qüestions polítiques, com el cas català. Si el Tribunal Constitucional espanyol activa l’article 155, de suspensió de l’autonomia, i Catalunya desdenya el TC, serà molt difícil de fer com si aquest problema no existís. Europa se n’haurà d’ocupar perquè hi hauria un risc important de desestabilització. Hi haurà problemes, no hem vist mai una secessió a Europa. Fins i tot el govern francès se n’haurà d’ocupar. Des del meu punt de vista se n’haurien d’ocupar més aviat que tard.
 

dimarts, 26 de juliol de 2016

ELS 11 PUNTS DEL PROCÉS CONSTITUENT QUE NO VOL EL CONSTITUCIONAL ESPANYOL.

El Tribunal Constitucional espanyol ha avisat com sempre que actuarà ´després de la votació al Parlament de Catalunya de les conclusions de la comissió parlamentària del procés constituent.
Demà debat intens al Parlament de Catalunya i molt important per tal de continuar caminant en aquest procés cap a la independència.

(Noticia de Vilaweb). Junts pel Sí i la CUP van pactar la setmana passada la redacció de les conclusions de la comissió parlamentària del procés constituent. El text reforçava el caràcter unilateral del procés, que preveu, en primer lloc, l’aprovació de les tres lleis de desconnexió (la de la hisenda pròpia, la de la seguretat social i la de la transitorietat) i, en acabat, ‘un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per a activar la convocatòria de l’assemblea constituent’. Aquestes conclusions van alertar el Tribunal Constitucional espanyol, que va amenaçar el parlament amb mesures legals si el document  de conclusions arribava al ple. La mesa del parlament va decidir de no incloure el debat i aprovació a l’ordre del dia per evitar una actuació ràpida del TC. Aleshores, els dos grups independentistes van acordar de forçar la votació al ple d’aquesta setmana demanant una modificació de l’ordre del dia durant el ple mateix.
Avui el tribunal espanyol ha dit que esperaria a la votació al ple per decidir si debatia les possibles sancions contra la cambra per l’incompliment de les seves resolucions. Segons fonts del TC, no serà un procediment automàtic i la celeritat de la resposta dependrà de la voluntat dels magistrats d’actuar d’ofici o bé d’esperar algun requeriment del govern espanyol. Les sancions del TC contra els diputats o contra el parlament pot desfermar una escalada del conflicte i accelerar-ne el desenllaç.
Heus ací els onze punts que proposen Junts pel Sí i la CUP:
«1. Actualment, no hi ha cap marge d’acció per al reconeixement del dret de decidir del poble català en l’interior del marc jurídic constitucional i legal espanyol. L’única manera possible d’exercir aquest dret és per la via de la desconnexió i l’activació d’un procés constituent propi.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 22 en contra (CSQP i PP)

2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.
Aprovat: 83 vots a favor (JxSí, CSQP i CUP) i 11 en contra ( PP)

3. Les experiències comparades d’altres països avalen el camí emprès per Catalunya per anar construint un model singular de procés constituent ateses les circumstàncies socials, culturals, polítiques i econòmiques que ens són pròpies.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP), 11 en contra (PP) i 11 abstencions (CSQP)

4. Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat i les institucions que l’avalen. El procés constituent ha de tenir la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment també a l’hora de fixar els indicadors, el calendari i totes aquelles qüestions que afectin al mètode per a avançar.
Aprovat: 83 vots a favor (JxSí, CSQP i CUP) i 11 en contra (PP)

5. El procés constituent constarà de tres fases: una primera de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’estat i convocatòria d’unes eleccions constituents que conformaran una Assemblea Constituent, que redactarà un projecte de Constitució. En una tercera fase serà ratificada a nivell popular mitjançant referèndum.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 22 en contra (CSQP i PP)

6. El procés participatiu previ tindrà com a òrgan principal un Fòrum Social Constituent (FSC) format per representants de la societat civil organitzada i dels partits polítics. El FSC debatrà i formularà un conjunt de preguntes sobre continguts concrets de la futura constitució que seran resoltes per la ciutadania mitjançant procés de participació ciutadana. El resultat d’aquesta participació ciutadana constituirà un mandat vinculant per als integrants de l’Assemblea Constituent que els hauran d’incorporar en la redacció del projecte de Constitució.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 22 en contra (CSQP i PP)

7. Després de la fase de participació ciutadana, es completarà la desconnexió amb la legalitat de l’estat espanyol a través de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per a activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent (AC). Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 22 en contra (CSQP i PP) 

8. El Parlament de Catalunya empara el procés constituent que s’ha de portar a terme al nostre país. A tal efecte insta el Govern de la Generalitat a posar a disposició de la ciutadania els recursos que calgui per a aconseguir realitzar un debat constituent de base social que sigui transversal, plural, democràtic i obert. A tal efecte, el Parlament de Catalunya crearà una comissió de seguiment del procés constituent.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP), 11 en contra (PP) i 11 abstencions (CSQP)

9. Una vegada convocada, elegida i constituïda, l’assemblea constituent disposarà de plens poders. Les seves decisions seran d’obligatori compliment per a tota la resta de poders públics, persones físiques i jurídiques. Cap de les seves decisions no serà tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal. L’AC establirà mecanismes per a garantir la participació directa, activa i democràtica de les persones i la societat civil organitzada en el procés de discussió i elaboració de propostes per al projecte de constitució.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 22 en contra (CSQP i PP)

10.Una vegada l’AC hagi aprovat el projecte de constitució es convocarà un referèndum constitucional perquè el poble de Catalunya aprovi o rebutgi de manera pacífica i democràtica el text de la nova constitució.
Aprovat: 72 vots a favor (JxSí i CUP) i 22 en contra (CSQP i PP)

11.Des de l’inici, s’ha d’incorporar la perspectiva de gènere d’una manera transversal i amb estratègia dual, per tal de trencar les inèrcies històriques de la nostra societat i que el procés constituent ho sigui també per a totes i tots.

Aprovat: 83 vots a favor (JxSí, CSQP i CUP) i 11 en contra (PP)»

diumenge, 17 de juliol de 2016

MES REFLEXIONS SOBRE EL COP D' ESTAT A TURQUIA.

Malgrat les intenses relacions entre Erdogan i la "democràcia" que els grans mitjans de comunicació ens van repetint a cada hora, els dubtes són molts. Continuem fent esment a les preguntes d' ahir en aqquest bloc.
Caldria que tothom sapi qui és cada actor en aquest "teatre d' operacions".
De moment us pengem una altra opinió, aquesta vegada del V. Partal, sobre el mateix tema que obre encara més dubtes:

Fins aleshores no havíem vist res igual. Parle del fred gener del 1979 quan, embolicades en mantes, desenes de milers de persones es van enfilar nit rere nit als terrats de Teheran. Havia corregut la veu que finalment l’odiat emperador Palevi fugia de la ciutat. Els carrers restaven foscos i sense cotxes però un crit va començar a escoltar-se de forma eixordadora, com si baixés de la imponents muntanyes que tanquen el paisatge de la capital persa. ‘Alauh Akbar!’ cridaven des d’una terrassa, ‘Alauh akbar!’ els responien des d’una altra. I des d’una altra. I des d’una altra més.
Durant segles aquesta frase ritual que els creients coneixen com el takbīr, havia estat considerat un senyal de fe. Curiosament, com passa en tantes altres coses, l’Alcorà no conté enlloc aquestes paraules. Però ‘Alauh Akbar!’ (‘Déu és el més gran’) a Teheran i cridat des dels terrats va esdevenir un senyal polític, per primer vegada. Contra el xa, musulmà, uns musulmans s’apropiaven de Déu i el feien seu. Afirmaven que el més gran era el seu Déu i no els dels altres. I de sobte aquell ritual que cinc cops al dia els clergues fan servir per iniciar la pregària, des de Fes a Jakarta tot al llarg del món musulmà, es va transformar en l’eslògan polític que ha canviat més el nostre món.
¿Aquells ciutadans que cridaven el takbīr des dels terrats esperaven i volien el règim de terror religiós que arribaria de París dies després, quan un avió oficial de la república francesa va transportar a Teheran l’aiatollah Seyyed Ruhol·lah Khomeini? És difícil de creure-ho. Qui vol una necrocràcia? El Teheran de 1979 era una ciutat moderna malgrat la dictadura. Molt més oberta en termes socials i culturals del que mai més no ho ha estat després. Volien aquella gent treure les dones de la vida pública? Volien instaurar la xaria com a llei civil? volien que tots els temples sunnites i bahais fossen destruïts? Em costa molt creure que fos així. Més aviat volien la democràcia que el xa els havia robat. Però es van trobar amb una inacabable dictadura religiosa que no només seguí destruint les llibertats individuals sinó que penetrà allà on el xa mai no havia entrat: dins les cases, en la condició moral de la gent, en la vida quotidiana fins i tot dels qui no volen saber res de la política.
Divendres a la nit Istanbul va ser sacsejada de nou pel takbīr. En unes hores ben intempestives els minarets de la part occidental de la ciutat es van posar a cridar tots ‘Alauh Akbar!’. Ho cridava el de Santa Sofia i ho repetia el de la Mesquita Blava, sempre escoltant-se l’un a l’altre. Ho cridaven, excitats, tots els minarets de Fatih, ara el gran bastió islamista de la ciutat. Ressonava l’’Alauh Akbar!’ fins i tot en la torre Galata, el símbol escadusser del passat genovés de la ciutat. A Taksim, la plaça tantes vegades escenari de la lluita per la democràcia els crits, divendres, no eren contra Erdogan i el seu autoritarisme. Tampoc no directament a favor. Els crits afirmaven, una vegada i una altra que el seu Déu és el més gran. ‘Alauh Akbar!’, ’Alauh Akbar!’
La intervenció dels minarets va ser decisiva per a respondre als blindats que havien eixit al carrer hores abans i per aturar el cop. Erdogan sap perfectament del seu poder i els va fer servir amb tota la força en el moment quan més els necessitava. N’és tan conscient d’això que només cal recordar que quan l’avui president va ser portat a presó el 1999 el van acusar de recitar en públic uns versos de Ziya Gokalp, que vistos en la perspectiva d’aquest cap de setmana només podem dir que són absolutament certers:
‘els nostres minarets són les nostres baionetes,
les nostres cúpules són els nostres cascs,
les nostres mesquites són les nostres barricades…’ 
En aquest món globalitzat d’avui les imatges corren com la pòlvora i ben tard en la matinada, assegut al sofà de casa, de sobte vaig tremolar quan vaig veure un grup de joves enfrontar-se a un tanc sobre un dels ponts del Bòsfor. Anaven amb banderes turques però clarament cridaven una vegada i una altra ‘Alauh Akbar!’. De forma desafiant. Tots ells eren homes, és clar. No hi ha lloc per a les dones en la societat que volen crear. Això no em va sorprendre gens. El que em va sorprendre en canvi és que els soldats no sabien què fer. Un d’ells, el que estava sobre la torre del blindat, va fer uns trets a l’aire i la multitud es va encendre, els va envoltar, cridant i cridant, amb la cara cada volta més tensa, amb els ulls més inflamats, amb les venes marcant-se al coll. ’Alauh Akbar!’, ’Alauh Akbar!’… Aquells crits sonaven com cops de puny a un pam de la cara dels soldats mentre al meu cap tornaven una vegada i una altra les imatges de la nit de Teheran.
L’exèrcit turc no té cap credibilitat democràtica. Però Recep Tayyip Erdoğan, el criminal mahalle de Kulaksız, tampoc. Des del 2003 és l’amo de Turquia i ha fet tot el possible per acabar amb les restes que queden de la democràcia i la laïcitat. Divendres a la nit, en un lapsus segurament ben clarificador, va dir en una improvisada conferència de premsa a l’aeroport que aquell cop d’estat era ‘un regal de Déu per netejar l’exèrcit’. Si és així que Al·là tinga pietat d’ells…
Un cop per a justificar una dictadura
A nosaltres ningú no ens ha d’explicar com funciona això. Ho vam viure en directe, el 23F. Quan ho tens al davant no saps el que significa. Aquell dia vaig baixar de l’autobús que em portava des del centre de València a ma casa, aleshores a la cruïlla de Molinell amb Alboraia. El pànic s’havia apoderat de la ciutat i la gent feia impossible el moviment dels cotxes i dels autobusos públics. Els tancs tardarien unes hores en entrar però quan ho van fer el silenci i la por va cobrir València.
Sempre explique que a València aquell cop d’estat el vam viure diferent. Que és molt difícil explicar als qui no hi eren el que ens va semblar a nosaltres. Vaig acabar refugiant-me al pis del meu cosí Josep, de Benicàssim, perquè ell tenia telèfon i televisió i jo no. Sempre hem comentat que després d’aquella aparició de Juan Carlos a la tele ens en vam anar a dormir convençuts de que el monarca estava a favor del cop. La sorpresa va ser observar l’endemà com sense cap explicació aquell personatge passava de ser el líder dels colpistes al salvador de la democràcia. Encara avui no ho entenc.
Vist amb perspectiva, però, ningú no pot dubtar que el 23F va triomfar i que el seu objectiu polític, aturar el desmembrament d’Espanya i reconduir les llibertats ciutadanes a un estadi menor, va ser acomplert.
Allà vaig entendre que els efectes d’un cop d’estat no els pots veure la mateixa nit. És massa teatral. Els nostres ulls, ara mateix, estan embotats de tanta imatge espectacular com ens arriba des d’Istanbul i Ankara. A la llarga, però, no tinc cap dubte que aquest cop d’estat de divendres afavorirà els plans d’Erdogan, com el 23F va afavorir els de Juan Carlos.
Erdogan va arribar al poder per la via democràtica però des del primer dia va intentar acabar amb la democràcia. Restringir-la a un simple ritual. Tota la seua política s’ha adreçat a aconseguir el poder que li permetès canviar l’actual constitució per instaurar-ne una de nova on ell tingués més poder i l’Islam tingués més pes. La corrupció, els seus continus escàndols públics, tenen una tapadora perfecta en el nacionalisme turc i, sobretot, en l’islamisme.
El 2011, per tercer cop, Erdogan va guanyar les eleccions turques però sense aconseguir la majoria necessària per a canviar la constitució. El 2014 va ser escollit president de la república. La seua obsessió, de nou, era aconseguir els vots necessaris per a canviar la constitució. Però l’emergència, sobretot, de l’HDP, un partit aliança dels kurds amb l’esquerra radical turca, ho va impedir.
Els darrers anys, frustrat perquè els kurds han trobat la manera de ser presents al parlament d’Ankara, Erdogan ha provat de totes les maneres possibles provocar un conflicte amb els kurds que els porte a la il·legalitat, que permeta prohibir-los participar en les eleccions. Per això, per exemple, quan l’aviació de mig món ataca l’Estat Islàmic a Síria l’aviació turca fa veure que ataca Estat Islàmic però en realitat ataca els campaments kurds de les muntanyes d’Irac. Per Erdogan la prioritat és provocar als kurds, per poder-los aixafar militarment.
La frustració de no poder canviar la constitució, de no guanyar mai amb suficients vots com per a fer-ho, pot quedar compensada però pels efectes del cop d’estat. Ell mateix el va qualificar de ‘regal’ i no ha tardat a posar-se en marxa. Ahir centenars de jutges van ser apartats dels seus càrrecs, per traïció, sense explicar què tenia a veure això amb un cop militar. Erdogan afirma que el cop va ser obra d’una ‘organització terrorista’ dirigida pel clergue exiliat als Estats Units, Fethullah Gülen. Gülen ho negava ahir tan fort com podia però en realitat a qui li importa? El cop d’estat, presentat com una gran conspiració contra la democràcia, permetrà a Erdogan no només treure del mig qualsevol dirigent militar que intente mantenir la laïcitat històrica de l’estat turc sinó involucrar en la repressió tot allò que vulga: partits, mitjans de comunicació… No sé si ho van preveure això els militars però des d’ahir Turquia s’encamina cap a la dictadura constitucional que les urnes no van permetre que fos. I qui sap si cap a alguna cosa encara pitjor.
Els que sempre perden
Així, doncs, el cop va ser instrumental, fals? Jo no m’atreviria a dir-ho així. Avui. Aquests cops d’estat sempre són prou confusos com per a que resulte gairebé impossible aclarir-ne l’origen. L’espectacularitat dels fets està pensada per amagar-los. És un teatre imponent els fils ocults del qual sempre queden rere el teló.
De coses rares, però, en van passar moltes la nit de divendres. La primera i principal que l’exèrcit turc fos tan poc executiu. Tornem al tanc sobre el Bòsfor. L’escena dura més de dos minuts. Hi ha prou soldats com per disparar sobre la gent que s’acosta i matar-ne uns quants abans que s’apoderen del tanc. No estic dient que això és el que haurien de fer. Però estic dient que es sorprenent que no ho fessen. No parlem de qualsevol exèrcit sinó de l’exèrcit turc. D’un exèrcit acostumat a atacar la seua pròpia població i a matar gent. I com és que de sobte les armes a la mà claudiquen davant els ciutadans indefensos?
I no només claudiquen. Tots hem vist les fotografies d’un grapat de personatges, ahir al matí, pegant als darrers soldats a rendir-se. Molts d’ells sense samarreta, amb el pit descobert i vinga cop i cop contra uns militars que ploren i sagnen, ben junts els uns contra els altres a l’ombra d’un tanc imponent i pel que es veu impotent també. Una escena simplement increïble.
Hi va haver un moment de la nit, però, en el qual la meua estupefacció va ser absoluta. Quan Erdogan toca terra en l’aeroport Atatürk, de sobte, totes les terminals es posen a funcionar amb normalitat. Portaven hores col·lapsades, els avions en terra, els passatgers desatesos, els controladors fora de lloc, milers de manifestants ocupant la pista. I tot aquest caos, de sobte, es sol·luciona just en el moment que Erdogan aterra. La imatge era gairebé lírica: torna el president! torna l’ordre! De fet ho era tant, ho era d’una manera tan exagerada, que per primer vegada vaig sospitar sobre què era allò que estàvem veient.
Sabrem mai què hi ha hagut de cert en això que ha passat aquest cap de setmana? D’ací molts anys, segurament. I poc a poc. El món funciona així. La transparència és aparent. Erdogan parlant per un telèfon en FaceTime. Milers de manifestants emetent per Periscope. La tele ocupada arriba a les cases per Facebook live… Tecnologia i més tecnologia per aparentar que no hi ha res fosc al darrere. Però realment què estàvem veient? I com era que en un país on el govern el primer que fa és tallar les xarxes socials en aquesta ocasió el que feia era fer-les servir?

L’experiència ens ensenya que hi ha una manera de gratar una mica en els esdeveniments:  observar a qui afavoreixen. I jo em tem que els de sempre tornaran a perdre. Em va impressionar que entre els turcs que conec o que coneixen els meus pròxims tots estaven esperançats amb la victòria del cop d’estat. Serà perquè aquells que conec estan entre els perdedors. Sempre. Kurds, periodistes, sindicalistes, esquerrans, laics, homosexuals, dones, cristians… Els pròxims dies, estic segur, que ells seran els qui copsaran, i ens explicaran, com de demolidors són els efectes d’aquest sorprenent cop d’estat que Turquia va viure el 15 de juliol del 2016. Només espere que el preu per als bons siga el més escàs possible i que d’ací uns anys no haguem de recordar la nit d’aquest divendres, aquest cridòria fanàtica dels carrers, amb tanta preocupació, tristesa i pena com avui recordem aquelles fredes nits a les terrasses de Teheran.

dissabte, 16 de juliol de 2016

ELS TURCS I EL COP D' ESTAT

Ahir hi va haver un intent de cop d' estat a Turquia. Avui guanyen els "demòcrates" aixafen el cop d' estat i "visca la unitat de la pàtria" i "visca Erdogan".
Potser (entre tots/es) hauriem de contrastar informació i al mateix temps que donem per suposat que la democràcia és el referent i que això queda delegat única i exclussivament en les urnes. Al mateix temps cal també preguntar-se qui eren els militars revoltats? què volien? a qui s' acusa com a instigador "intel.lectual"? qui és aquesta persona? quina és la situació de Turquia avui a la zona? quin compromís té Erdogan amb l' OTAN, amb la UE i amb el tema dels refugiats? perquè vol "netejar" l' exèrcit com diu ell mateix? quin és el problema real de l' exèrcit turc? quina és la relació entre Erdogan i la població kurda? quina és la relació d' Erdogan amb la població laica? I quina és la relació amb la població musulmana? Com és que ara, abans de la visita del representant nordamericà a Moscou, Erdogan ha fet un intent d' aproximació a Russia? quina és la implicació del govern turc en la guerra de Siria? qui és Erdogan? i quin és el paper que està jugant?
En podríem posar algunes més de preguntes, que juntament amb les anteriors, els lectors poden fer-se i buscar les respostes. Veurem que a part del blanc i del negre, hi ha una àmplia gama de grisos i que a tota aquesta zona i tampoc a Europa no és una lluita entre bons i dolents
Per obrir boca us pengem un article d' Amina H. a Vilaweb:

     Quines poden ser les raons de l’intent de cop d’estat a Turquia?
Erdogan ha acusat Fethullah Gülen de ser-hi al darrere, acusació que repeteix des del 2013

Turquia ha viscut una nit històrica. ‘Un cop d’estat en tota regla’, segons que ha dit el primer ministre turc, Binali Yildirim, quan feia pocs moments que una facció de l’exèrcit turc havia obtingut el control del país, amb la televisió pública, l’aeroport Internacional d’Istambul, ponts i el palau presidencial.
El president Recep Tayyb Erdogan ha impel·lit la gent a manifestar-se i a mobilitzar-se per defensar la democràcia en una conferència via Skype a la cadena CNN turca. El mateix president que reprimia tota mena de mobilitzacions populars a tot el país. I les mesquites de les grans ciutats, com Istambul i la capital, Ankara, han cridat la població a sortir al carrer en resposta a les demandes del president. També partits de l’oposició han condemnat l’intent de cop d’estat, com ho fa el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), pro-kurd.
Però quines poden ser les raons d’aquest intent de cop d’estat?
En primer lloc els casos de corrupció, suborn i abús del poder el 2013, a l’època del govern d’Erdogan, que en aquell moment era primer ministre. Aquests casos continuen essent un testimoni històric dels crims comesos contra el poble turc i de les injustícies que va sofrir tothom qui volgués explicar-ho.
Les investigacions sobre aquests casos van palesar la implicació de quatre ministres del govern, gerents de bancs i empresaris pròxims a l’actual president. La cosa va tenir greus repercussions que van sacsejar Turquia.
En aquell moment Erdogan va reaccionar dient que les investigacions eren intents de cop d’estat incitats pel clergue turc Fethullah Gülen. I des de llavors Erdogan ha dirigit un seguit de pugnes de seguidors de Gülen. Entre ells, treballadors de mitjans de comunicació o jutges considerats afins seus. La campanya es va estendre després i hi va incloure ja qualsevol persona que travessés les línies dibuixades per Erdogan o el seu Partit de Justícia i Desenvolupament. Així fins a guanyar les eleccions, ocupar el càrrec de president de la República i esdevenir l’únic comandant que controla tot el país. Un model que ha conduït Turquia a un aïllament que no havia viscut en tota la historia.
No és estrany, doncs, que el govern turc consideri Gülen, altra vegada, el cervell del cop militar d’aquesta nit. Aquest intel·lectual defensa la democràcia multipartidista i des dels anys vuitanta ha desenvolupat una moderna xarxa d’escoles i universitats, acaparant influència entre amplis sectors de professionals liberals.
Turquia, mentrestant, és un dels països més potents de l’OTAN, però simultàniament és el que més cops d’estat ha tingut; quatre des dels anys seixanta, incloent-hi ara l’intent del 15 de juliol de 2016.

dimecres, 29 de juny de 2016

ESPANYA NO VOL CANVIAR: LA MAJOR PART DE VOTANTS ESPANYOLS ESTAN D' ACORD AMB AQUEST GOVERN. NOSALTRES FA TEMPS QUE HAVíEM DE MARXAR.

El Govern espanyol no canviarà, n' ha sortit reforçat d' aquestes eleccions passades i previsibles (ja ho havíem dit nosaltres i altres partits, entitats i col.lectius). Què és el que no entenen o no volen entendre alguns catalans i catalanes?
Perquè és ben evident que l' electorat espanyol ho ha deixat clar (per tercera vegada consecutiva). Si hi ha algú que no ho acabava d' entendre, hi ha un percentatge alt de votants espanyols que hi estan molt còmodes en aquesta Espanya. Però nosaltres no, i només cal veure els resultats a Catalunya.
Però també han donat una estocada mortal a la proposta dels referèndums pactats. Només hi ha una via possible i això tothom ho sap. La DUI obre camí.

Clar, com sempre, l' article de Ramon Cotarelo, per si algú encara no ho entèn:

Només a mitges o potser res en absolut. Una cosa sí que ha quedat clar: els espanyols no volen canviar. Han donat la majoria a un partit de dretes, el PP, l'únic que ha augmentat en vots. Podien haver votat a un d'esquerres, el PSOE o Units Podem, però no ho han fet. Al contrari, els dos han baixat en vots i el PSOE també en escons. Podien haver votat a un partit que es diu de centre. Però ho han fet per un de la dreta amb un historial delictiu comprovat, un partit que és una associació de malfactors, imputat pels jutges, presidit per un sospitós d'haver cobrat sobresous il·legals, un partit corrupte, franquista, nacionalcatòlic, centralista i catalanòfob. No li han donat la majoria absoluta, com el 2011, però li han encomanat formar govern minoritari, cosa que farà en aliança amb Ciutadans i, segurament, comptant amb el suport de la minoria basca i el diputat nacionalista canari, és a dir, 175 escons. Podrien ser 176 i majoria absoluta si es donés un episodi de "tamayazo" hipòtesi gens desgavellada en un sistema polític tan opac i corrupte com l'espanyol.

Si l'electorat hagués donat majoria a l'esquerra, potser les coses s'haurien estat una mica diferents. Però no a Catalunya doncs, tant amb la dreta com amb l'esquerra dominada pel PSOE, les possibilitats que Espanya accedeixi a convocar un referèndum català (qualsevol tipus de referèndum) són inexistents. A dia d'avui hi ha 244 diputats en les Corts contraris al referèndum, més de dos terços.

Els espanyols no volen canviar i qui digui que és possible canviar Espanya està mentint deliberadament.

Quines són les opcions per a Catalunya? Si Podem no va poder fer el sorpasso al PSOE a Espanya, tampoc va poder fer-li-al bloc independentista a Catalunya, que, tot i que ha perdut vots (CDC), s'ha mantingut molt bé en escons. I ara correspon aplicar els ensenyaments de les eleccions generals.

Si a Espanya no hi ha cap possibilitat de referèndum, si no es pot parlar seriosament de reforma de la Constitució. Quin sentit té proposar un referèndum pactat amb l'Estat, com fa En Comú Podem?

També a Catalunya es necessita claredat. I es pot aconseguir. És clar que l'oferta del referèndum pactat és una via morta o un engany. I clar també que el bloc independentista manté el seu suport parlamentari al full de ruta. Falta per veure si la CUP segueix en la seva actitud erràtica pel que fa al govern independentista per la qual han demanat perdó però sense especificar què pensen esmenar. I setembre, quan augmenti la pressió del govern espanyol i calgui pronunciar-se sobre la qüestió de confiança de Puigdemont està a la volta de la cantonada.

El resultat del Brexit ha ajudat bastant a portar claredat. Ha deixat clar que amb un 52% cal prendre decisions transcendentals. És obvi que amb el 51% també i això clarifica molt. Cal afegir el més que probable nou referèndum d'autodeterminació a Escòcia i es veurà que a Catalunya correm perill de retardar-nos.

En el termini immediat, Catalunya haurà de decidir per una mesura de caràcter unilateral; un referèndum o una declaració unilateral d'independència (RUI vs DUI). I cada vegada està més clar que la més segura i més prometedora és la DUI perquè és institucional, legítima, no compromet la posició dels funcionaris a Catalunya, s'internacionalitza immediatament la qüestió i la sotmet a arbitri judicial internacional amb una perspectiva molt elevada de sortir triomfant.

I, sobretot, perquè és una decisió clara que obliga les forces polítiques de caràcter ambigu (els comuns) o erràtic (els cupaires) a aclarir la seva actitud.