dilluns, 9 de gener de 2017

FER CAPITAL MADRID- 500 anys d' especulació i requalificacions.

Bon article de l' Albert Pont del C. Català de negocis:

Fer capital Madrid
Els Franco, afavorits per una tercera gran requalificació de terrenys a Madrid, ara per a fer un aeroport i un circuit de fórmula 1

És ben sabut que a final del segle XVI, sota el regnat de Felip II, la cort de Castella es va traslladar de Valladolid a Madrid. En aquella època les corts acostumaven a ser itinerants, per la qual cosa ningú no va considerar que el trasllat a Madrid fos definitiu. Però poca gent sap que uns trenta anys més tard la cort castellana es va tornar a traslladar a Valladolid. En efecte, l’any 1601 el valido de Felip III, Francisco de Sandoval y Rojas, més conegut per duc de Lerma, va convèncer el rei de Castella de tornar a traslladar la seva cort de Madrid a Valladolid. Un gest que hauria pogut passar desapercebut, per trivial, si no fos que poc abans el duc de Lerma i la seva camarilla de nobles cortesans es varen dedicar a adquirir nombroses propietats i finques del nucli urbà de Valladolid, dels ravals i dels marges del Pisuerga: des de palaus i cases nobles, fins a tavernes, hostals i finques de conreu i de cacera. Òbviament, les varen poder adquirir a un preu de saldo perquè el trasllat de la cort a Madrid, tres dècades abans, havia fet caure els preus d’aquells innombrables immobles que, fins aleshores, havien acollit la noblesa cortesana, les principals institucions de la corona i la munió de gent que s’aplegava a l’entorn. Una vegada reinstal·lada la cort a Valladolid, el duc de Lerma va revendre tots els immobles revalorats indecentment als mateixos cortesans a qui uns anys abans els havia adquirit per quatre rals.
Però es veu que el duc no en devia tenir prou. I va reinvertir part dels seus guanys substanciosos a comprar a preu de saldo totes les propietats que el trasllat de la cort havia deixat en sobtat desús a un Madrid en decadència. I, com no podia ser altrament, pocs anys després, el duc de Lerma va persuadir el rei de tornar a traslladar tota la cort a Madrid. En l’afer, també hi varen intervenir les autoritats locals de Madrid, que feia temps que conspiraven en secret per recuperar la capitalitat del regne. De manera que es varen avenir a recompensar econòmicament el duc perquè els fes la gestió i convencés el rei de la conveniència de tornar a traslladar-hi tota la Cort. El duc de Lerma mateix va organitzar el trasllat i va revendre les seves noves propietats, finques rústiques i palaus als antics propietaris a preus astronòmics, fins i tot al rei a qui amb tanta astúcia i lleialtat aconsellava. Així és com el primer duc de Lerma va esdevenir l’home més ric de tot l’imperi, amb una fortuna estimada de més de quaranta milions de ducats de l’època.
Aviat, l’interès d’estat i la desacomplexada corrupció del duc varen començar a córrer de boca en boca. Les seves gestes financeres omplien els debats de les places, les tertúlies de les tavernes, les festes dels tablaos, els tractes dels mercats i el safareig dels banys públics, fins que una nit de ball va arribar a palau i a oïda del rei. A fi d’evitar una dura condemna més que probable, el duc de Lerma va sol·licitar a l’Església d’ordenar-se de cardenal, perquè aleshores el clergat gaudia de plena immunitat. Aquest va ser l’origen d’una cobla satírica que feia: ‘…y para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España se vistió de colorado.’ De resultes d’aquella experiència especuladora, els nobles cortesans i els alts funcionaris de la corona varen decidir de no tornar a traslladar mai més la cort i centralitzar a Madrid totes les institucions de l’estat. I així va ser com el 1606, fruit de la conspiració, la corrupció i l’especulació urbanística, Madrid va esdevenir la capital del país del costat, en un galdós auguri de tot allò que havia de venir.
Han passat els segles i els cortesans encara recorren als mateixos enginys per fer capital Madrid. A principi de la tardor del 1981, mig any després del cop d’estat del 23-F, la jove democràcia va saber recompensar la família Franco pels quaranta anys de desinteressat servei del seu cap. Es va començar a construir l’autovia A-5, que havia d’unir Madrid i Extremadura. El traçat penetra directament en la finca que els Franco tenen a Valdefuentes, entre Móstoles i Navalcarnero. Al vorals s’hi va poder aixecar l’exclusiva urbanització Parque Coímbra i un centre comercial amb un Corte Inglés i una pista d’esquí coberta. Al tombant de segle, fidels al seu model de negoci, els Franco varen repetir la proesa. Foment va projectar les R-5 i AP-41 –actualment fallides– per la mateixa propietat dels Franco per on dues dècades abans havien fet passar l’autovia A-5. De fet, l’AP-41 neix a la mateixa finca dels Franco. Normalment la construcció d’autopistes implica l’expropiació de 75 metres d’amplada. En el cas de les radials de Madrid, es varen expropiar 150 metres d’amplada de cap a cap de l’itinerari. I es varen pagar a 3.161 €/m2 per decisió judicial, malgrat que, inicialment, Foment les havia pagades a 28 €/m2. Els Franco, els Serrano Suñer i unes poques famílies més, les finques dels quals són convenientment situades als vorals de les autopistes radials, es varen repartir 1.800 milions d’euros en sobrecostos que va assumir l’estat. Tot dins la legalitat més escrupolosa.
El cas és que la construcció de la R-5 i l’AP-41 va permetre als Franco d’obtenir la requalificació de bona part dels terrenys de la seva finca, inclosos en un parc natural, on ara s’alcen tres mil nous habitatges d’alt nivell a la urbanització Valdeluz, a Arroyomolinos. Tanmateix, a hores d’ara només hi ha edificat un 40% del total d’habitatges projectats.
Però la història no s’acaba pas aquí. Actualment, la comunitat de Madrid planeja de construir un circuit de fórmula 1 en uns terrenys situats a Navalcarnero, just al llindar de la finca dels Franco. Dins la finca dels Franco es projectava de construir-hi un nou aeroport privat que havia de donar servei als VIP assistents al circuit, seguint l’infructuós model de l’aeroport de Ciudad Real. De moment, sembla un projecte congelat, tot esperant millors temps. Tanmateix, ja s’han començat a requalificar més de 13 milions de metres quadrats de la finca dels Franco, cosa que servirà per a construir un camp de golf, una zona d’oci amb hotels (un dels quals de set estrelles), un districte financer i un gran centre comercial. En total, una volta reactivat el sector immobiliari, es preveu que a la finca dels Franco hi acabaran vivint més de 300.000 persones.
Quan encara no s’havien construït les radials –avui en fallida– d’aquest nou projecte vinculat al circuit de fórmula 1 i a l’aeroport del sud-oest, es calculava que el valor del patrimoni dels Franco era de més de 600 milions d’euros. Abans de deu anys hauran triplicat aquesta quantitat. Per fer capital Madrid només calen bons contactes i un bon pla d’infrastructures públiques, encara que no siguin econòmicament viables i s’hagin d’acabar rescatant i ampliant les concessions de les autopistes de Foment a Catalunya amb trams amortitzats centenars de vegades.

Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis

dimecres, 4 de gener de 2017

S' ACABA L' OPERACIÓ DIÀLEG.

Hem de donar la raó al President Puigdemont, l' operació mediàtica espanyola (PP-C's) anomenada "diàleg" ha durat des de Nadal a St. Esteve.
De fet avui ( ja passat St. Esteve), l' operació mediàtica ha quedat totalment arraconada:

 L'estat espanyol no retirarà els recursos al TC i deixa en mans dels serveis jurídics impugnar la nova llei d'Habitatge




Noticia d' avui de Vilaweb:
 La consellera de Governació i Habitatge, Meritxell Borràs, s’ha reunit aquest dimecres amb el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, a Barcelona. A la reunió, la consellera ha reclamat al govern espanyol que, en virtut de l’operació diàleg que assegura que ha posat en marxa, “retiri” els recursos que té interposats davant el Tribunal Constitucional contra lleis catalanes, especialment aquelles referides a l’habitatge i la pobresa energètica de les famílies més vulnerables. De la mateixa manera, ha reclamat que no interposi un nou recurs contra la nova i recentment aprovada llei d’Habitatge que substitueix a l’anul·lada pel tribunal. De la Serna, però, ha negat que l’Estat vagi a retirar o demanar que s’aturi els tràmits en curs al TC i ha deixat en mans dels “serveis jurídics” del govern espanyol la decisió d’interposar una nova impugnació contra la nova norma aprovada al Parlament. “És una qüestió jurídica, no política”, ha dit.






dimecres, 28 de desembre de 2016

PACO IBAÑEZ, I CATALUNYA.

No cal dir que ens solidaritzem amb en Coma, el regidor de l' Ajuntament de Vic, i amb totes les persones a les quals els judicialitzen la seva situació a partir del que han dit, fet, o deixat de fer. La llibertat d' expressió ha de garantir-se a tothom, però també el desig de la gran majoria (sí, de la gran majoria) d' un poble que vol ser el subjecte polític que decideix el seu futur (i d' aquí no ens mourem).

Afegim el comentari que feia avui Vilaweb sobre l' entrevista de Paco Ibáñez, un referent de la música i antifranquista, durant l' etapa final del franquisme.

Paco Ibáñez: ‘Puigdemont és el millor president que ha tingut Catalunya’
El músic elogia Ada Colau i el president de la Generalitat en una entrevista a El Periódico
pacoibanezfoto
El músic Paco Ibáñez actua aquest vespre al Palau de la Música Catalana, dins el Festival del Mil·lenni. Arran d’això, ha estat entrevistat a El Periódico. Hi parla de música, però també de política: de Donald Trump (que anomena ‘el trompeta’), de José Mújica, d’Ada Colau i de Carles Puigdemont. ‘A Catalunya, ara confio en Colau i Puigdemont. Colau és una dona amb sensibilitat, capaç d’adonar-se de moltes coses. I Puigdemont crec que és el millor president que ha tingut Catalunya.’
L’entrevistador se’n sorprèn: ‘Paco Ibáñez elogiant un president convergent?’ I ell respon: ‘Pot ser convergent o divergent, això no m’interessa, però veig que té cultura i una visió amb profunditat, i que defensa els drets dels catalans.’
No és pas la primera vegada que Ibáñez es pronuncia sobre la situació política de Catalunya. El 2013 fou entrevistat en una televisió argentina i va dir: ‘Catalunya ha expressat un desig d’alliberar-se, de ser lliure, de tenir el destí a les seves mans, de tenir el poder de decidir. I serà allò que diguin els catalans. Si els catalans tenen aquesta voluntat, com pots impedir a un poble que sigui el que vol ser. Els argentins també van ser espanyols fa dos-cents anys, oi? I ho van deixar de ser, oi?’

dissabte, 17 de desembre de 2016

SORAYA: AIXÒ SÓN LES INVERSIONS DE L' ESTAT A CATALUNYA.

Bon resum d' avui, en un article a Vilaweb, sobre les inversions per part de l' Estat en xarxa viària i comunicacions a Catalunya. Va bé tenir-ho en compte ara que la Soraya viatja cada setmana a Catalunya, sense poder parlar d'independència ni referèndum. A més a més de la independència, parlin del que parlin, no hi ha gaires possibilitats de parlar de res.


 El rescat de les autopistes en fallida ha estat una de les noticies de la setmana. L’Estat assumirà la gestió per evitar que aquestes siguin liquidades i tancades al transit. Principalment es tracta de les autopistes radials de Madrid, però també hi ha d’altres com la circumval·lació d’Alacant. La construcció i fallida posterior d’aquesta infraestructura inviable contrasta amb reivindicacions històriques dels Països Catalans, com són el corredor mediterrani, la fi de les autopistes de peatge o una rodalia en condicions.
Què ha passat amb les autopistes?
El que ha passat amb aquestes autopistes és que les empreses que van realitzar l’obra, amb capital privat, es van declarar en fallida en no cobrar el que els hi pertocava. Fet pel qual van ser compensades amb la concessió de l’explotació dels peatges.
Els càlculs aleshores es van fer amb una previsió erràtica del transit que hi circularia, tenint en compte un cost excessiu de les obres, i sobrevalorant molt el preu de les expropiacions, que dels 388 milions calculats inicialment va passar a 2.250 milions. En les expropiacions es van veure beneficiades famílies molt significades com la Franco i la Serrano Suñer, entre d’altres, famílies que ja van fer un gran negoci a costa de l’estat.
La gestió d’aquestes autopistes, però, ha estat un gran fracàs. I gràcies a la clàusula de la responsabilitat patrimonial de l’Administració l’estat ha hagut d’assumir una infraestructura fallida i pagarà a les concessionàries l’import de la inversió no recuperat.
Per això, per salvar les autopistes, l’Estat haurà de negociar amb els posseïdors del deute, que van prestar fons a les concessionàries per construir la infrastructura. Feina complicada. Gran part d’aquest deute, inicialment en mans dels bancs, ha passat ara a fons especulatius, que han comprat el deute als bancs cercant el màxim benefici. La patronal de constructores, SEPOAN, calcula que el cost pot ser de 5.500 milions d’euros. Amb això una infraestructura que estava pressupostada en 388 milions acabarà costant-ne a l’estat cinc mil cinc cents. Cinc mil cinc cents milions que aniran a butxaques privades.
Perquè la polèmica i contestada clàusula de responsabilitat patrimonial de l’Administració provoca que en cas de fer un bon negoci, els beneficis milionaris que se’n desprenen siguin per les concessionàries. Però en canvi, si l’empresa fa fallida, aleshores l’Estat abona els diners a les concessionàries i es fa càrrec de la infraestructura. És l’anomenat ‘capitalisme a l’espanyola’ on les grans empreses acaben per no arriscar mai. Els beneficis són per a ells i les pèrdues les assumeix el conjunt de la societat.
Més enllà de les autopistes, degut a aquesta mateixa clàusula, s’ha rescatat el magatzem de gas Castor, on l’empresa concessionària, amb l’ACS de Florentino Pérez al capdavant, va cobrar 1.350 milions d’indemnització de l’Estat. Un altre cas és el túnel del Pertús, on també ACS i la francesa Eiffage reclamen 450 milions d’euros per la fallida del túnel, que dilluns passarà a ser de titularitat pública. Florentino Pérez és un gran especialista en fer aquest tipus de negoci.
Les autopistes, un greuge històric als Països Catalans
El 2012 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció on s’oposava a que es rescatessin les autopistes radials de Madrid. Això era perquè l’estat tenia previst pagar-les a base d’allargar la concessió de les autopistes de peatge catalanes. Fent pagar així als conductors catalans al fallida de les autopistes madrilenyes. Les primeres autopistes on hauria de vèncer la concesió són l’AP-7, en el tram Tarragona – Alacant el novembre de 2019 i el Barcelona – La Jonquera l’agost de 2021.
El greuge històric pel que fa a les autopistes és important. Catalunya i el País Valencià tenen una proporció d’autopistes de peatge molt superior. En els dos territoris s’acumulen el 33% del total de les autopistes estatals de peatge, mentre que només trobem poc més de l’11% de les autovies i autopistes lliures. Concretament a Catalunya, el cas més extrem, hi ha menys menys del cinc per cent del total d’autovies gratis de l’estat, malgrat el seu pes econòmic i de població.
autopistesfoto.001 aravot
Cal remarcar que aquestes són dades de les autopistes i autovies a càrrec de l’estat. Un altre tema són les autopistes autonòmiques, on un 28% de les autopistes catalanes són de peatge. Un percentatge en qualsevol cas inferior al 55% que representen les estatals en el Principat. En el cas de les Illes Balears, les vies rapides estan a càrrec dels propis consells insular, no de l’Estat i a les Illes no hi ha cap autovia o autopista de pagament, encara que sí que és de peatge el polèmic túnel de Sóller.
Un dèficit crònic en infraestructures de transport
La manca d’inversions en infraestructures de transport ha estat una constat al llarg del temps als Països Catalans. Al 2015 en els Països Catalans s’ha executat menys del 60% de la inversió pressupostada, quan la mitjana estatal va ser del 72%. En algunes comunitats, com Castella La Manxa (136%) o Madrid (115%), fins i tot s’ha executat més inversió que la pressupostada.
autopistesfoto.002
Aquesta falta d’inversió ha estat constant. A Catalunya, algunes de les reclamacions històriques han estat la dignificació de Rodalies, els accessos als ports, el Corredor Mediterrani o la millor de carreteres com la N-II, N-340 o l’A-27. També ha estat constant les aturades a la N-II al seu pas per les comarques gironines, així com la N-340 a les Terres de l’Ebre, en protesta per l’alta sinistralitat, degut als desdoblaments pendents des de fa més d’una dècada.
El problema de la inversió en infraestructures per part de l’Estat, és especialment significatiu en el servei de tren de rodalia i regionals. A Catalunya, del pressupost del 2015 només s’ha executat el 5% de la inversió pressupostada en RENFE (trens), o sigui 5,9 de 115 milions, mentre que Adif (vies) només ha executat un 27% el previst. Aquesta minsa execució no la troben en totes les comunitats, sinó que per exemple, a Galícia (153%), Castella La Manxa (257%) o La Rioja (1.433%) s’ha executat més del previst.
Aquest infrafinançament té segons les institucions catalanes un clar biaix polític. El Pla de Rodalies de Catalunya (2008-2015), que havia de suposar una inversió de 4.000 milions d’euros, només s’han executat en un 10%. Tampoc s’ha complert l’acord d’urgència de 2013 entre el conseller Santi Vila i la ministre Ana Pastor, amb un pla d’inversió de 306 milions que havia de finalitzar el juliol de 2016, on només s’ha arribat a executar el 4,2%. Assegurant Adif que els acords no el vinculen jurídicament a complir-los.
Entre 2012 i 2016 es van registrar 1597 incidències pel mal estat de les infraestructures a la xarxa ferroviària catalana, que ha afectat 5,6 milions de passatges. La puntualitat dels regionals és del 51,8% (quan per contracte hauria de ser del 90%), a la vegada, que la última gran obra de Rodalies a Barcelona data de 1975, quan es va enllaçar el tren amb la T-2 de l’aeroport.
No és d’estranyar doncs, el descens que ha patit els ferrocarrils de l’estat en l’última dècada. Les Rodalies de Barcelona ha perdut 17,4 milions de viatgers entre 2005-2014, significant un descens del 14,2%, així com també s’han reduït els viatgers en els Regionals (-18,5%). En canvi, han augmentat el viatgers totals. Sent els Autobusos AMB (que ha guanyat 18 milions de viatgers), el Ferrocarril de la Generalitat de Catalunya i el Metro els més beneficiats.
També el Rodalia de València ha patit un descens de viatgers, passant de 23,9 milions el 2008 a 17,1 el 2014, a la vegada que havia un encariments dels preus que no s’ha vist compensat amb un servei, continuant acumulant incidències. Fet que ha provocat que tot i el descens els ingressos hagin augmentat en més de 1.000 milions en aquests sis anys.
Un escàndol final a nivell de Països Catalans és l’Euromed Barcelona – València, que connecta la segona i la tercera ciutat de l’estat en població. Mentre l’AVE Madrid – València té una duració d’hora i mitja, amb una distància similar, el València – Barcelona supera les tres hores en escreix. I a més, a mesura que han passat els anys, en comptes de reduir-se la durada, ha tendit a augmentar. Més enllà de la durada, són constants les incidències i els retards, amb trams de quaranta quilometres de via única entre Vandellós i Camp de Tarragona.

dimecres, 14 de desembre de 2016

MES FÀCIL LA INDEPENDÈNCIA QUE UN REFERÈNDUM ACORDAT.

Les declaracions de Carles Viver i Pi-Sunyer ens han semblat molt clares en tots els aspectes:

 El director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) i ex-president del Consell per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, ha comparegut al parlament per explicar que fruit de la seva feina assessora ha arribat a la conclusió que és ‘més difícil poder fer un referèndum’ pactat amb l’estat que ‘no pas fer la independència’. I és que Viver i Pi-Sunyer considera que per acordar aquesta consulta amb Espanya, caldria alguna cosa més que voluntat política.
En aquest sentit, el director de l’IEA ha detallat que en un dels informes que li va encarregar el govern i el president, Carles Puigdemont, sobre la possibilitat de fer un referèndum pactat, va explicar que, vistes les sentències del Tribunal Constitucional, l’acord només es podria fer si es reforma la constitució espanyola en uns termes que ell mateix veu ‘molt difícils’ atenent a les majories parlamentàries del congrés espanyol

dijous, 1 de desembre de 2016

LAMANIPULACIÓ ESPANYOLA DEL "DIÀLEG": ELS BASCOS "RACIONALS" I ELS CATALANS "IRRACIONALS" N´ÉS UNA LTRE EXEMPLE.

Un article interessant del Suso de Toro al diari Ara:
El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.
La relació del nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares: una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.
Tradicionalment l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí. Els bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi, se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu autoritzada. Això no impedia que, per necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).
Tradicionalment l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí
La vida dóna moltes voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.
Aquest relat el fan els partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges, insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.

En el relat del nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles, Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja em diran. Ells tenen l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist, ¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li escapi el riure? A mi se m’acaba d’escapar el riure, amarg, naturalment.

dissabte, 26 de novembre de 2016

FIDEL CASTRO. UN PERSONATGE DEL SEGLE XX.

Avui ha mort Fidel Castro, un personatge polític clau del segle XX, sense ell i els dirigents cubans no 
s´entendria la política de la segona part del segle XX a l' Amèrica Llatina, l' enfrontament amb els Estats Units, la intromisió constant nord-americana en els afers de tots els països llatinoamericans i un dels aspectes "regionals" de l' anomenada Guerra Freda. El seu pensament no va deixar indiferent ningú. 
Us pengem una de les biografies més objectives d' avui d' Europa press:   

Fidel Castro, fill d’un emigrant gallec i una dona d’origen canari, va néixer a la localitat de Mayarí, a l’est de Cuba, el 1926, en el si d’una família humil i illetrada. El seu pare, Ángel Castro i Argiz, no el va reconèixer fins als 17 anys perquè no havia aconseguit el divorci de la seva primera dona i no va poder casar-se amb la mare de Fidel fins a aquesta edat.
Després d’anar a un col·legi dirigit per jesuïtes, el 1945 Castro va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de l’Havana on va formar part d’associacions estudiantils i es va unir al Partit del Poble Cubà, que denunciava la corrupció dels dirigents dictatorials de l’època. El 1947 va participar al costat d’exiliats dominicans i habitants d’altres països llatinoamericans en la intervenció armada contra el llavors president de la República Dominicana, Rafael Trujillo, que va ser preparada des de Cuba i que va resultar un fracàs.
És en aquesta època quan Fidel Castro va començar a reunir-se amb dirigents d’esquerra de països llatinoamericans i va participar en manifestacions contra el Govern del president cubà, Ramón Grau. El 1948 es va casar amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de família adinerada els pares de la qual tenien contactes amb el polític Fulgencio Batista, qui arribaria a la Presidència en 1952 i que posteriorment seria enderrocat pel moviment guerriller de Castro.
Castro va iniciar a principis de la dècada dels cinquanta el que va batejar com el ‘Moviment’, un grup secret que va començar a realitzar atacs contra les forces de seguretat cubanes i a denunciar la corrupció de la classe política. En 1953 va liderar l’atac contra la Caserna Moncada a Santiago de Cuba, que acabaria amb gran part de l’organització detinguda. Castro seria sentenciat a 15 anys de presó.
En la seva estada a la presó va rebatejar l’organització per ‘Moviment 26 de juliol’, dia de l’atac a la base militar. Batista alliberaria el 1955 a Fidel en un intent per aconseguir millorar la seva figura davant l’opinió pública. Fidel i el seu germà Raúlabandonarien el país aquest mateix any i es refugiarien a Mèxic davant una nova repressió de la dissidència per part del règim de l’illa. Durant el seu exili, Fidel establiria una relació d’amistat amb Ernesto ‘Che‘ Guevara i un grup de dissidents que van preparar una incursió militar contra el règim.
LOS BARBUDOSCastro amb Camilo Cienfuegos
A bord del vaixell ‘Granma’, Castro va partir cap a Cuba al costat d’un grup de vuitanta persones per intentar enderrocar a Batista. No obstant això, els soldats del règim estaven esperant-los. Després de la seva fugida, va iniciar una guerra de guerrilles al costat d’altres grups armats que s’oposaven a Batista tenint Sierra Maestra com a base d’operacions. Durant aquesta època i després de diverses victòries davant l’exèrcit cubà, els guerrillers liderats per Fidel van començar a adquirir notorietat internacional amb el sobrenom de ‘los Barbudos’.
El triomf de la revolució
El gener de 1959 s’anuncia a Santiago de Cuba el triomf de la revolució que provocaria l’enfonsament del règim. Castro és aclamat per la població quan va entrar a l’Havana i el febrer d’aquest mateix any es va convertir en primer ministre de Cuba. A partir d’aquest moment van començar les reformes de tall marxista, com la nacionalització de les indústries i l’augment del pressupost per educació i sanitat, que el van allunyar encara més de Washington i el van acostar a l’òrbita de la Unió Soviètica. El setembre de 1960 faria el seu famós discurs davant l’Assemblea General de Nacions Unides i poc després, el Govern nord-americà ordenaria el blocatge parcial de l’illa que s’ampliaria després de la crisi dels míssils a 1962.
El 1961, el llavors president dels Estats Units, John F. Kennedy, va intentar d’envair Badia Cochinos amb dissidents cubans i agents de la CIA, una acció que va resultar un fracàs, provocant un augment de la repressió davant de qualsevol veu crítica dins de Cuba i apropant encara més l’illa a Moscou. L’any següent es produiria la crisi dels míssils, després que els serveis d’intel·ligència nord-americans descobrissin l’existència de míssils soviètics a Cuba que va provocar un dels episodis més tensos de la Guerra Freda i que va estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre els blocs.
Castro, en una marxa amb el ‘Che’ Guevara el 1961
Durant les dècades dels seixanta i setanta va mantenir contactes amb Xile de Salvador Allende, va tallar relacions amb Israel com a protesta pel seu tracte als refugiats palestins i va finançar grups comunistes a Angola, així com a diverses guerrilles de Llatinoamèrica. A més, va establir bona relació amb el líder libi,Muammar Gaddafi, davant les mesures de tall socialista que va iniciar el dirigent nord-africà. El 1976, Fidel va crear el càrrec de president, el qual va assumir immediatament, mantenint-se a més en el lloc de primer ministre.
El 1989, Castro va criticar les mesures aperturistes i reformes que havia iniciat el líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, que portaria a la fi de la divisió d’Europa sota el teló d’acer i l’ensorrament de l’URSS. Davant la falta d’ajudes i importants aliats, Cuba va passar en els noranta per una crisi econòmica que portaria a Washington a autoritzar el 2001 el primer enviament d’aliments d’ençà que es va imposar l’embargament.
Malatia i traspàs de poders
El 2006 Fidel Castro iniciaria la transició de poder al seu germà, Raúl Castro, després de patir una malaltia gastrointestinal que l’obligaria el 2008 a cedir el càrrec de president i primer ministre. El 2011, malgrat la seva recuperació, va cedir al seu germà el càrrec de primer secretari del Partit Comunista cubà.
El 2012 l’exmandatari llatinoamericà va publicar les seves pròpies memòries, en una obra de mil pàgines titulada ‘Guerriller del Temps’ i escrita per la periodista Katiuska Blanco. Encara que mantenia la seva acta de diputat al Parlament cubà, Fidel Castro s’ha anat retirant de la vida pública mantenint reunions amb determinats dirigents que han visitat l’illa i publicant en els mitjans oficials del règim les seves reflexions sobre la política internacional i mantenint les seves opinions contra l”imperialisme’ nord-americà.

Conegut pels seus llargs discursos i la seva actitud impetuosa, ha format part de la història viva del segle XX com a protagonista de la Guerra Freda i ha abocat fortes crítiques contra múltiples dirigents occidentals. A més, Fidel Castro ostentava el rècord com el dirigent que a més intents d’assassinat ha sobreviscut -alguns autors asseguren que n’hi ha hagut més de 600-, la major part perpetrats per la intel·ligència nord-americana.