diumenge, 28 de desembre del 2008

CARTA A L´ALCALDE DE BARCELONA


Nota informativa

Davant la prohibició per part de l’Ajuntament de Barcelona de la realització de les “12 hores de lectures antinuclears”, les organitzacions que formem la coordinadora Tanquem les Nuclears -100% Renovables (TLN – 100% EER) hem acordat lliurar l’escrit que us reproduïm tot seguit a l’Alcalde de Barcelona, en el text es reflexiona sobre les implicacions del fet.

Des de TLN – 100%EER esperem una resposta per part de l’alcaldia de la ciutat davant un fet que considerem arbitrari, i que remet a les pràctiques pròpies d’una època històrica que semblava superada.

Barcelona, 16 de desembre del 2008

A l’atenció de Jordi Hereu i Boher, Alcalde de Barcelona.

Amb absoluta incredulitat hem rebut la notificació dels serveis tècnics de la regidoria del districte de Ciutat Vella per la que ens comuniqueu la PROHIBICIÓ de realitzar les “12 hores de lectures antinuclears” a la Plaça de Sant Jaume, i que textualment diu:

”DENEGAR a GREENPEACE ESPAÑA, llicència d’ús especial de la via pública sol·licitada el 03/12/2008, per exercir l’activitat de CAMPANYA JO SOC ANTINUCLEAR a PL SANT JAUME 1, per que no concorren les circumstàncies previstes per a la concessió d’aquest tipus de llicència de caràcter discrecional, com la utilitat pública de l’ocupació, compatibilitat amb els altres usos i activitats de la zona o adequació a l’estètic.” Barcelona, 12 de desembre de 2008.

Al marge del llenguatge burocràtic, abstracte, i totalment aliè al que hauria de ser una administració que fos entenedora per a la ciutadania, volem manifestar el següent:

Primer: L’acte “12 hores de lectures antinuclears” era un acte pacífic, cívic i simbòlic, de durada limitada, com el seu mateix nom indica, d’informació a la ciutadania dels impactes que l’energia nuclear està causant sobre la salut de les persones i els ecosistemes. El format de lectura pública de textos al carrer en relació a aquest tema correspon a un dels pocs àmbits en que les organitzacions no governamentals de la societat civil podem fer front a la aclaparadora campanya que el “lobby” nuclear porta desenvolupant en els darrers 8 anys per fer oblidar a la societat civil aquests impactes, i propagar la falsa idea de que l’energia nuclear és part de la solució al canvi climàtic i la crisi energètica.

Aquesta campanya es desplega de manera aclaparadora en els mitjans de comunicació, a on els immensos recursos econòmics del “lobby” nuclear marquen les pautes de les informacions que es propaguen. Per contra, els col·lectius que sintonitzem amb el sentir majoritari de la societat civil, que és el rebuig a l’energia nuclear, tan sols tenim una presència secundària, per no dir marginal, en aquests mitjans.

El contacte directe amb la societat, al carrer, és un dels àmbits a on el “lobby” nuclear no ha pogut encara imposar els seus interessos. Per això, amb aquesta prohibició les forces que governen a l’ajuntament de Barcelona (PSC, ERC i ICV) es posicionen en clara sintonia amb els interessos del “lobby” nuclear. Més enllà del que puguin ser els seus posicionaments o discursos sobre la problemàtica ambiental, demostren amb els fets quina és la seva veritable postura.

Segon: del redactat que intenta justificar la prohibició destaca la frase que qüestiona “la utilitat pública de l’ocupació”. Qualsevol persona mínimament informada de la problemàtica dels impactes ambientals i socials de l’energia nuclear s’ha de sentir sorpresa de la ignorància que demostra el que es qüestioni la “utilitat pública” d’informar a la ciutadania del que una bona part de la comunitat científica considera un perill de primera magnitud.

Tercer: Igualment destaca la justificació de la prohibició en base a la “compatibilitat amb altres usos i activitats de la zona”, tractant-se la Plaça de Sant Jaume del principal centre polític de Catalunya, res menys incompatible que realitzar l’acte proposat en aquest marc. Com ho proven la gran quantitat d’activitats informatives o de protesta que es realitzen en aquest indret a llarg de l’any.

Quart: Resulta igualment ridícula l’excusa de la prohibició en base al que eufemísticament s’anomena “adequació a l’estètic” (?), que és de críptica interpretació, però que sembla al·ludir a la decoració nadalenca de la Plaça; ja que qualsevol altra possible interpretació seria tan grotesca que no caldria ni prendre-la en consideració.

Al marge de que l’impacte de les centrals nuclears, i la propaganda dels seus defensors, no s’atura amb motiu de les festes nadalenques, posar l’excusa de la decoració de la Plaça per prohibir un acte informatiu que es realitza per temps limitat, i al marge de qualsevol criteri estètic, dona una idea del nivell de ridícul a on estan disposades a arribar determinades institucions i forces polítiques per protegir els interessos dels poders econòmics dominants.

Cinquè: Caldria retrocedir a la memòria de l’època final de la dictadura franquista per a trobar precedents de que la prohibició d’un acte pacífic i respectuós amb l’ordenament legal, es faci en base a criteris tan arbitraris i mancats de lògica. Amb aquesta prohibició la institució que presidiu, senyor Hereu, deixa en evidència el seu veritable tarannà, i la consideració que li mereix l’expressió de la societat civil, al temps que marca un abans i un desprès.

dissabte, 27 de desembre del 2008

ENTREVISTA AL PRIMER MINISTRE ESCOCÈS.


Entrevista al primer ministre d'Escòcia, que referma l'opció d'un referèndum per a la independència al seu país el 2010. Entrevista apareguda a Vilaweb.



Senyor primer ministre, com encara la convocatòria del referèndum per la independència previst per al 2010?


Jo sóc optimista de mena: aquest referèndum és el que hem de fer. I penso que el moment en què el farem és important perquè serà després de les eleccions generals a Gran Bretanya i podríem tenir, o bé un govern conservador, o bé un parlament a Londres sense una majoria clara, molt ajustat. Una situació política com aquesta fa pensar a la gent sobre el futur d'Escòcia. Alhora espero que aleshores els núvols negres de la recessió econòmica hauran començat a escampar. I si no fos així encara seria un argument més per a enfortir la idea del dret d'Escòcia a manar sobre la seva economia, a respondre en circumstàncies difícils. Nosaltres necessitem més capacitat i, crec jo, un marc econòmic europeu, que no tenim ara, i que és la millor opció. Per tot això crec que el 2010 serà un bon any. És clar que els altres partits en el parlament poden unir-se i aturar el referèndum perquè nosaltres som, en definitiva, un govern en minoria. Però si fan això, el tema del referèndum esdevindrà un gran tema, segurament el tema dominant en la campanya electoral escocesa del 2011. Per tant, em sembla que el 2010 és un bon any per prendre decisions.


Vostè ha passat molts anys treballant per la independència del seu país i ara n'és el primer ministre. Com porta aquest canvi? Es pot governar sense deixar de banda l'aspiració de la independència o governar l'obliga a canviar mentalment?


No hi veig cap contradicció, jo. Les dues coses han de ser compatibles per a la gent que vol la independència d'Escòcia, que creu que Escòcia ha d'anar més enllà. Perquè és evident que una de les maneres d'aconseguir la independència és demostrant-li a la gent que tens la capacitat, l'habilitat de governar-te. Penso que demostrar aquesta capacitat, demostrar que podem tenir èxit com a una administració autònoma, que dirieu vosaltres, és una manera de crear confiança, la confiança que la gent necessita per avançar. Nosaltres a Escòcia podem demostrar que portem el servei de sanitat molt bé i això ens serveix per a dir que ens sembla que podem portar també l'economia millor. Així que una cosa creix amb l'altra.




A Europa hi ha diversos casos com l'escocès. Fins i tot a Brussel·les hi ha qui parla d'ampliació interior o del Grup dels Quatre, referint-se a Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya. Hi veu semblances entre aquestes realitats?


Jo no crec que haguem de portar Escòcia, Catalunya o Flandes, per exemple, a una situació en la qual pensem que el futur de Catalunya depèn d'Escòcia o que el d'Escòcia depèn de Catalunya o de Flandes, o d'enlloc. Jo penso que és molt millor que la gent miri les circumstàncies concretes del seu país i decideixi aleshores què és el millor que pot fer per la seva nació. Tot i això, és cert que la meva visita aquí o a qualsevol altre país significa i posa en evidència que tenim amistats i relacions amb partits arreu de la Unió Europea i que aprenem d'ells i hi dialoguem, i que mirem de treure coses positives de la col·laboració mútua, és clar que això passa, sens dubte. Però dit això, jo no vinc ara a Catalunya a veure com salvaré Escòcia des de Catalunya ni crec que Catalunya hagi d'anar a Escòcia o a Flandes o a enlloc. El futur de Catalunya és a Catalunya i en els sentiments, les eleccions i les actituds dels catalans. I així és que ha de ser.




No sé si vosté sap que cinc dies abans de la signatura del Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, només cinc abans del 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, que obriria la porta a la destrucció del Regne de València i l'ocupació de tot el país, tret de Menorca. El 1707 marca la fi del període històric lliure dels nostres dos països i tres-cents anys després ens trobem de nou treballant per una sobirania més ampla a Europa. Li diu això alguna cosa?




Els països han arribat a llocs distints com a productes de períodes particulars de la història. Jo penso que el que és més interessant de tot és saber què farem al futur. I saber què ha canviat en aquests tres-cents anys que fa que els països intentin guanyar autonomia, llibertat o capacitat de maniobra dins el marc europeu. Com a regla general, crec que, sigui quina sigui l'opció que prenguem en qualsevol lloc en el marc europeu tal i com el coneixem, una bona tria per als països petits és tenir la màxima llibertat dins aquest nou context europeu. Països diferents triaran vies diferents, que per això és que trien, però tenir aquesta flexibilitat dins la Unió Europea és una opció molt atractiva per als països petits, per a les nacions petites.

divendres, 26 de desembre del 2008

MANIFESTACIÓ AL CONSULAT MARROQUÍ,A BARCELONA, DE SUPORT AL POBLE SAHRAUÍ.


Dimecres 10 de desembre vaig assistir a una concentració davant el consolat del Marroc a Barcelona per expressar la nostre repulsa per l’assassinat de dos estudiants sahrauís que es manifestaven pacíficament per exigir la llibertat del seu poble.


En la mateixa data que precisament que es commemorava el 60è aniversari de la Declaració del Drets Humans, fets com aquests ens demostren la necessitat de seguir perseverant per assolir aquests objectius. El mateix dia que el govern Espanyol feia bandera de la seva aposta per el compliment tant a casa nostra com a nivell internacional, acompanyàvem a la comunitat sahrauí en el seu acte de rebuig i proposta, davant un consulat d’un govern "amic".


El poble sahrauí viu una situació pràcticament límit després més de 30 anys a l’exili. El futur d’aquest poble passa per fer emergir públicament les constants violacions dels drets humans que es produeixen en els territoris ocupats on la pobles sahrauí viu una constant repressió per les forces policials marroquines i una exclusió social brutal que l’evoca a situacions d’extrema pobresa.

(DEL BLOC D´EN DAVID CID COLOMER)

ASSASSINAT DE DOS ESTUDIANTS SAHRAUÍS AQUEST MES AL MARROC.


El delegado del Frente Polisario en Canarias condena los asesinatos de dos jóvenes saharauis en Agadir.

viernes, 05 de diciembre de 2008

SB-Noticias.- Mohamed Salem Daha, delegado del Frente Polisario en Canarias, ha expresado en declaraciones a Radio San Borondón su más firme y rotundo rechazo y condena a los asesinatos de dos jóvenes estudiantes en la ciudad marroquí de Agadir. El Houssein Kteif, de Tan Tan (Marruecos) y Baba Khaya, de El Aaiún (Sahara Occidental), fallecieron el pasado lunes en la Estación de Autobuses de la mencionada ciudad cuando participaban en una sentada para demandar medios de transporte suficientes para poder celebrar la Fiesta del Cordero junto a sus familias. ?Desgraciadamente Marruecos ya nos tiene acostumbrados a este tipo de actos de una vileza inexplicable, de una bajeza, de una arbitrariedad que no tiene parangón. Es una acto más de muchos que ya han conocido todos los saharauis y hemos conocido todos, condenable, detestable...?, afirma Salem Daha.

Aprovecha la ocasión que le brindan los micrófonos de Radio San Borondón para ?repudiar y detestar sin paliativos este tipo de actos, de asesinatos, porque no puede tener otro nombre, de dos jóvenes saharauis que estaban además muy lejos de sus casas en busca del conocimiento y de poder llegar a algún sitio y tener una carrera?, comenta, señalando que si fueron a Marruecos era para poder continuar sus estudios, lo que no pueden hacer en su tierra, ?donde los marroquíes no han hecho absolutamente nada, y no hay ni una sola universidad, ni instituto, nada... que pueda atender las demandas de esta población?, explica el delegado del Frente Polisario en las Islas.

?Es un asesinato más. Sabemos perfectamente que los asesinos dentro de muy poco tiempo estarán en libertad, estarán en la calle?, dice Mohamed Salem, añadiendo que se trata de ?un acto criminal, asesinato que no tiene definición, no se puede definir; simplemente volver otra vez más a expresar nuestra repulsa y condena más enérgica a este tipo de actos y asesinatos a los que Marruecos ya nos tiene acostumbrados a la población civil?.

Recuerda que Marruecos está reprimiendo a la población saharaui y haciéndola desaparecer, asesinando a personas, encarcelando a otras e impidiendo que la población pueda ejercer el más mínimo de los derechos. ?Es una situación lamentable y que no puede mantenerse más tiempo?, dice, reiterando una vez más la exigencia de que la comunidad internacional, especialmente la Minurso, ?pongan coto a este tipo de barbaridades que está llevando a cabo Marruecos , y que asuma realmente la responsabilidad del territorio y proteja a la población civil saharaui que está siendo diezmada por la ocupación militar brutal de Marruecos?.

El Congreso de los Diputados español se define a favor de que se respete el derecho de autodeterminación

En otro orden de cosas, opina Mohamed Salem Daha sobre el reciente pronunciamiento del Congreso de los Diputados sobre el derecho a la autodeterminación saharaui, sobre el que se posicionó favorablemente. ?Volvemos a recordar una vez más la responsabilidad del Gobierno español y de sus responsables políticos de cara a un conflicto que ha sido creado por un gobierno español, el de la dictadura. Creemos que España y su gobierno debe jugar un papel importante en la solución del conflicto que fue creado por su gobierno en contubernio con un gobierno marroquí que venía precisamente para aplastar a las poblaciones, y eso se sabía de antemano?, señala.
Considera Salem Daha que se trata un paso importante, que no es la primera vez que esta Cámara hace, y que recoge con claridad la exigencia de la legalidad internacional y la aplicación del derecho internacional en lo que al pueblo saharaui respecta, una postura que debe ser asumida sin paliativos por el gobierno deL Estado, dice.

El gobierno tiene la responsabilidad de atender esa decisión de los diputados y sobre todo de no olvidarse de las responsabilidades que todavía están pendientes, que no terminan hasta que el pueblo saharaui decida su futuro, concluye.

dimecres, 24 de desembre del 2008

ARTICLE SOBRE ERC

Article d´en Francesc Puigpelat, on valora les errades d´ERC, pensem que és un bon article de reflexió.
No entenem que sigui un article " d´atac contra ...", sinò de reflexió sobre la situació on estem.

Francesc Puigpelat
Catalunya és un país on més de 14.000 milions d'euros anuals, que representen més del 8% del PIB, desapareixen en un pou sense fons que es diu Madrid. No és cap apreciació discutible ni cap dada inventada: són les xifres de les balances fiscals del Ministerio de Economía, publicades aquest estiu. 14.000 milions d'euros donen per molt: recordem que el debat sobre el finançament es redueix a que la Generalitat pugui ingressar entre 1.000 i 2.500 milions més a l'any. Una misèria!

El gran llast per al desenvolupament econòmic de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans és aquest dèficit de 14.000 milions i el sistema de relació política (autonomia basada en dependència i submissió) que el possibilita. I el gran repte de Catalunya, des de fa anys, és canviar les relacions de poder amb Madrid de manera que s'aturi l'espoli.

Aquest va ser el discurs que va fer triomfar ERC el 2003. El mateix 2003, però, es va produir un gravíssim error, que al cap de cinc anys de cega persistència s'ha agreujat: l'aposta per un Tripartit amb l'excusa de fer "polítiques socials". L'absurd d'aquesta opció és que no es poden fer "polítiques socials" si no es resol abans el contenciós amb Madrid i es recupera una part substancial dels 14.000 que s'espolien. Parafrasejant Francesc Cambó: "Esquerra? Dreta? Diners!"

Aquesta és la contradicció. L'ordre lògic havia de ser:

1.- Recuperar els diners.

2.- Invertir-los en benestar social.

I això, traduït a política de pactes, fora el següent:

1.- Pactar amb CiU, fer front comú amb Madrid i aconseguir el concert econòmic o similar, per exemple.

2.- Un cop aconseguits els diners, fer un pacte d'esquerra amb el PSC i ICV i ocupar-se de les "polítiques socials".

Amb la perspectiva que donen cinc anys de Tripartit, es veu que l'opció estratègica d'Esquerra va ser un pífia garrafal des del punt de vista de l'autogovern, de l'economia i dels interessos del país. És una contradicció colossal, perquè Montilla no és ni serà mai el líder que necessita Catalunya per defensar els seus interessos a Madrid. Aquesta setmana ho comprovarem, quan els 25 diputats del PSC votin de franc a favor dels pressupostos del PSOE.

Però Carod i Puigcercós persistiran en l'error. A Catalunya hi ha un caldo de cultiu enorme per al sobiranisme, però Esquerra (paradoxalment) ha esdevingut el gran fre al sobiranisme. I aquest és un dels factors que causa la perplexitat, el pessimisme i la desafecció dels catalans.

dimarts, 23 de desembre del 2008

CALDRIA JUTJAR D´UNA VEGADA AQUEST HOME.


I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne.
Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions.

Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes. I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber.
I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no ! era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista. A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3161213

dilluns, 8 de desembre del 2008

LABORA FONTBERNAT (DADES NO GAIRE CONEGUDES SOBRE ELS ANYS DE GUERRA A CATALUNYA)

He trobat aquest relat sobre el Labora. Conté molta informació interessant que en alguns casos contradiu el que sabem fins ara. Per exemple, el referent a la denominació de Fontbernat o pel que fa al nombre d'unitats construïdes. També hi ha una afirmació taxativa respecte l'eficàcia de l'arma. No sé fins a quin punt es tracta d'un relat imaginari o bé se'l pot donar per rigorós, històricament parlant. Fusell ametralladora Olot

Un relat de Xavier Valeri.

1a part

La Guerra Civil Espanyola serví perquè les grans potències estrangeres poguessin assajar noves armes i tècniques que després van ser usades en massa durant la II Guerra Mundial. Moltes d'aquelles eines encara tenen una vigència plena i els últims temps per desgràcia es feren servir a l'antiga Iugoslàvia.

Aquest és el cas del subfusell, pistola metralladora o metralleta, Aquesta arma, que tingué la seva primera utilització intensiva durant el final de la I Gran Guerra i després en la nostra guerra és, des d'alshores, indispensable en la lluita urbana, el combat de trinxeres i en tota classe de combats en què grups d'infantèria d'assalt lluitin a distàncies curtes. En la Primera Gran Guerra era l'escombra de les trinxeres.

La seva silueta, de vegades estrafolària, s'ha convertit en un element característic de les notícies que ens arriben de tots els conflictes del món, i també dels films bèl.lics i de gangsters . No obstant això, pocs sabem que un dels precursors dels moderns UZI, que porten els guardaespatlles dels polítics, del popular AK 47 (Kalasnikov) el més comú des de la guerra del Vietnam i comparable als històric Thompson (USA) PPSH 41 (URSS), MP 40 Schemeisser (Wermatch) i l'Sten (Gran Bretanya) fou ideat a Olot i fabricat en aquesta mateixa ciutat.

dijous, 4 de desembre del 2008

UN ALTRE PAÍS QUE OBRE LA PORTA A LA INDEPENDÈNCIA.



Grenlàndia obre la porta a la independència.

El 75,54% ha votat a favor de més autogovern respecte de Dinamarca
Els habitants de Grenlàndia van aprovar ahir en referèndum d'ampliar l'autogovern respecte de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El 'no' ha obtingut un 23,57% en una consulta en què van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l'esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlaments de Nuuk i Copenhaguen, però les diferents forces polítiques s'han posat d'acord a respectar-ne el resultat.

El nou estatut entrarà en vigor l'1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l'autonomia grenlandesa.

El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d'acord en l'augment d'autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d'Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l'economia del país, que actualment viu de la pesca i dels ajuts del govern danès.

divendres, 21 de novembre del 2008

DECLARACIONS D´ALFONS LOPEZ TENA.


El valencià Alfons López Tena ha fet unes declaracions necessàries:

"No és cert que hi hagués cap pacte entre les forces catalanes i el govern espanyol en 1978.
La Constitució consagra una única nació: España i un únic
subjecte de sobirania: el pueblo español, que sobiranament decideix
organitzar l'Estat de forma descentralitzada.
L'Estatut d'Autonomia català estarà sempre per sota de les lleis que aprova el parlament espanyol.
Llavors, ni autodeterminació ni autonomia ni res, simple
descentralització d'un Estat unitari"
http://annanoticies.com/2008/11/20/el-valencia-alfons-loez-tena-hui-al-ciemen-no-es-cert-que-hagues-cap-pacte-entre-les-forces-catalanes-i-el-govern-espanyol-en-1978-la-constitucio-consagra-una-unica-nacio-espanya-i-in-unic-subjecte-de/

dijous, 20 de novembre del 2008

Avergonyit

Avergonyit
Xavier Sala i Martín / Catedràtic de Columbia University i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra
L'edició de 'The Economist' amb el polèmic article en mans d'una lectora F. MELCION
La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L'article arribava a qualificar la nostra llengua d'"obsessió nacionalista". El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m'ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d'"obsessió nacionalista" és que un utilitza la llengua pròpia a l'escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d'aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de The Economist s'hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.
Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!
Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n'hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s'assabentessin de la realitat tal com és.
La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?
Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.
Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?
Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d'història i defensa patèticament l'honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de "cacic" com si el punt més important de l'article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l'honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
Avui 20.11.2008

dilluns, 10 de novembre del 2008

ESPERANT ELS TANCS

Esperant els tancs.

Escrit per Joan Ramon ResinaCatedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA).

Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat.

LA GRÀCIA DEL NEGOCI ÉS QUE SEMBLA raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern.

DEMANAR EL FULL DE RUTA DE LA independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames.

ARRIBAT EL MOMENT, NO VEUREM TANCS sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta.

M'ADONO QUE AQUESTA PROSPECTIVA té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides.

Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

diumenge, 2 de novembre del 2008


Els propers 5, 6 i 7 de novembre la Federació d'Entitats de la Mediterrània "Mare Nostrum" que aplega entitats culturals i de solidaritat de diferentes nacions sense estat de la Mediterrània i que té la seva seu a Barcelona, organitzem la lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a l'Ateneu Barcelonès.

Per si voleu assistir, us adjuntem el programa i us agrairíem la màxima difusió i si voleu enviar una salutació de la vostra entitat es llegirà el primer dia de la Conferència.
salutacions .


Dia 5 de novembre a les 19.30 horesInnaguració de lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a càrrec d'Ignasi Doñate, Director General Projecció Internacional d'Organitzacions Catalanes de la Generalitat de Catalunya.


"L'Autoderminació dels pobles al Segle XXI"

Parlaran:

Montserrat Guibernau. Catedràtica de Política. Queen Mary University of London

Alfons López Tena. President del Centre d'Estudis Sobiranistes

Hèctor López Bofill. Professor de Dret Constitucional a la UPF

Jean Guy Talamoni. Advocat i cap del Grup parlamentari de Corisca Nazione

Gavino Sale. Diputat de Sardenya

Giuseppe Sciano. Escriptor i comentarista polític

Presentarà:Antoni Estradé. Professor de Sociologia de les Identitats Nacionals a la UAB

Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"


Dia 6 de Novembre a les 19.30 hores"Món editorial i llengües minoritàries"

Parlaran:

Carles Torner. Institut Ramon LLull

Diego Corraine. Editorial Papiro de Sardenya

Mario Grispo. Editorial Publisicula de Sicília

Françoise Rey. Editions Materia Scritta de Còrsega ( canviar Francoise Rey per Anna Albertini)

Josep Mª Orteu. Edicions de l'Index de Catalunya

Presentarà i moderarà:Eva Pomares. Periodista

Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"


Dia 7 de Novembre a les 19.30hores

Homenatge a Simon Mossa i a Robert Estivalis(un sard-català i un català-cors)

Jean Guy Talamoni. Cap del grup parlamentari de Corsica Nazione.

Uriel Bertran. Diputat al Parlament de Catalunya

Miquel Calçada (Miki Moto). Periodista

Giampiero Marras. Biògraf de Simon Mossa

Presentarà:Ferran Espada. Director del diari El Punt

Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"


dimecres, 29 d’octubre del 2008

EL SENZILL, llibre sobre la vida d´un maquis.

El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis
Guerra civil i revolució social

Autor:
Joan Busquets i Verges, “El Senzill”
Editorial:
Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs
Any:
2008
Joan Busquets i Verges, “El Senzill”, feu de maquis amb el grup de Marcel•lí Massana. A l’esquena du una pena de mort commutada i vint anys de reclusió a les presons franquistes. Ara publica l’edició en català de la seves memòries: “El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis” (Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs). Amb 80 anys, és un dels darrers maquis catalans en vida.
“Tots crèiem en un Nuremberg pel franquisme” .

ENTREVISTA:D´on li ve el sobrenom?
El Senzill! Els sobrenoms només tenien la finalitat que sabessim el menys possible de cadascú de nosaltres. Si un queia i anava a la presó, no sabia res dels altres.El seu pare era anarquista, de la CNT.Era ebenista i quan va esclatar la guerra, el nomenaren delegat del taller col•lectivitzat. Es van millorar els salaris i les condicions de treball. El patró treballava amb ells, sense privilegis. En acabar la guerra, va recuperar el taller, i el pare va ser acomiadat.L’any 1944 vostè treballava a l’Hispano Suiza i ja va participar en una vaga.Participar és un dir, jo era un criatura! Hi va haver vaga per un duro més a la setmana, cantina i economat. Van donar la cara homes de la CNT clandestina, i els va venir a buscar la policia secreta al taller perquè l’administrador els va denunciar. Els condemnaren a penes de més de deu anys de presó. Vaig participar en les recol•lectes per ajudar les famílies.Què l’impulsa a marxar cap a França?L’ambient opressiu en què vivíem, l’odi que ho impregnava tot i els salaris de misèria. El 1947 arribem a Perpinyà. Entro a treballar a les mines de carbó de Cransac i em trobo als llibertaris. Em van anar al darrera els comunistes, però van perdre el temps! Amb les Joventuts Llibertàries distribuia rutes i recollia diners pels que lluitaven o eren a presó.I allà penses en implicar-te en la lluita armada a l’interior.Volia provar-me a mi mateix, com tot jove. Era ple d’entusiasme i energia. Vaig entrar en contacte amb en Marcel•lí Massana, que organitzava un grup per a baixar a Espanya. Com un neòfit, ho havia d’aprendre tot. En Massana m’apreciava molt perquè era el més jove.Qui formà part d’aquest grup?En Massana, el Pometa, el Germinal de Girona, el Rana, en Molina, el Tallaventres, en Pons, en Tragapanes, i en Ramon Vila Capdevila, en “Caracremada”. Gent com jo, res d’extraordinari.

Encara que avui sembli quimèric, crèiem fermament que aquesta lluita portaria l’alliberament! Espanya no estava reconeguda internacionalment. Les guerrilles tenien un gran sentit. Quan van ser suprimides, les democràcies occidentals van reconèixer el règim de Franco.Quines activitats fereu?Baixàvem armes, explosius i material de sabotatge. Des de França, passàvem per Berga, fins aprop de Manresa, a Cal Flequer. Caminàvem de nit, amb un pes terrible. Sortíem de la base amb 40 quilos, entre la metralleta, la munició, les bombes de mà, el plàstic, el menjar, i la manta. A Manresa, hi amagàvem el material i tornàvem a França a buscar-ne més, fins que en vàrem acumular suficient. Aleshores en Massana va anar a Manresa, amb el delegat del Moviment Llibertari a l’exili, en Manuel Benítez, i ens comunicà que s’havia acordat fer un sabotatge important. Vàrem tirar més de 60 torres d’alta tensió i un quilòmetre de via del ferrocarril Terrassa-Manresa. Els franquistes van quedar parats de l’envergadura. Un dels sabotatges més forts que s’han fet a Catalunya.

S’ha parlat molt dels maquis com a homes que anaven per lliure. Qui us recolzava?La CNT a l’exili ens donava suport a nivell logístic, en armes. Però el 1949, quan es produeixen les grans caigudes, ho tallà. Digué: “Estan matant a tota la militància!”. Abans ja hi havia gent que no estava per l’acció directa -com la Frederica Montseny o l’Esgleas- i aquesta posició s’imposà amb les caigudes. Quedaren grups com el de Massana, que es desintegrà per manca de recolzament. I en Sabaté. El Quico aleshores estava a la presó, a França, i quan sortí continuà molt de temps, fins que va caure a Sant Celoni. I en Facerias també. Qui durà més fou en Caracremada, que deia: “La meva mort vindria si deixo de lluitar”. Amb la seva paga de capità de l’Estat francès comprava els plàstics i les armes. Com un salvatge, a la muntanya, tot sol. Ara tiro un piló, ara un altre. Amb un tros de pa i un xoriço.Al cap d’un any d’estar amb en Massana, baixeu a Barcelona.La vida a muntanya és molt dura, i vaig preferir incorporar-me al grup de Josep Sabaté, que actuava a la ciutat. Em vaig unir al grup del Saturnino Culebras, que baixava des de Tolosa, per a trobar-me amb en Sabaté a Barcelona. Ens vàrem reunir uns 80 homes al Clot. Quina barbaritat, semblava una manifestació! En mig del carrer, en Sabaté anava d’un costat a un altre. No m’explico com es va fer una cosa així.

Què hi havieu de fer tants homes a Barcelona?Atemptar, fer accions, però no teníem diners. Alguns no tenien ni domicili! S’hagueren de buscar diners a les banques. Allà van caure molts companys. Jo no vaig voler participar en cap atracament, pensava que anàvem de cap a la mort.Com us detenen?En Josep Sabaté el mataren en una emboscada. Portava la direcció del meu pare a la butxaca. Van venir a casa i em van detenir. Vaig passar tres setmanes sent interrogat a Via Laietana, i després, cap a la Model.Us fan un Consell de Guerra Sumaríssim, de 45 minuts, i on els jutges, els testimonis i el seu advocat són militars.Ja estàvem condemnats per endavant.

I com entoma un noi de 21 anys una condemna a mort?Em vaig revoltar de seguida! Però que pots fer? Me la van demanar a mi, a en Saturnino Culebras, i a en Manel Sabaté. A ell el van matar pels seus germans, no tenia cap fet. Al dos els van afusellar, i a mi em van commutar la pena, a canvi de passar 20 anys a les presons franquistes.La vostra caiguda coincideix amb un període que a nivell polític no era per a fer-se il•lusions.Quan em commuten la pena de mort, en Pons, amb qui havíem estat junts amb en Massana i a qui afusellarien al Camp de la Bota, em digué: “A tu t’han commutat, i jo estic content per tu. Però tens l’obligació, el dia de demà, d’anar com a testimoni al procés que es faci contra tots aquests botxins”. Tots crèiem en un Nuremberg pel franquisme! Però al 1950 la ONU ja va reconèixer Franco, i el 1951 Estats Unitats, Gran Bretanya i França acrediten ambaixadors. La idea que hi hauria un Nuremberg va caure.I ara, com valora la Llei de la Memòria Històrica?Vols que et digui la veritat? Una merda. Els resistents hem estat completament oblidats. No hem entrat per la porta gran, sinó per la de servei. Volem estar tractats com la resta de combatents republicans! Però no per això ens doblegaran. Jo sóc un ex-maqui i n’estic ben orgullós. No me’n penedeixo de res.
Cost:
€12
»

dimecres, 15 d’octubre del 2008

CRÍTICA DE LA PEL.LÍCULA "TIRO EN LA CABEZA".

Tret al cap
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots
Sento a la televisió: 'El terrorisme és un problema de tots, que ens afecta a tots i que entre tots resoldrem.' La frase podria ser de Zapatero, o de Rajoy, o, fins i tot, d'Aznar. Però, no. És de Jaime Rosales, director de la controvertida pel·lícula 'Tiro en la cabeza', Premi de la Crítica Internacional al Festival de Sant Sebastià. La nit de l'estrena, el públic, dividit, va aplaudir i va xiular. Uns quants dies després, llegeixo més declaracions de l'autor. 'Rodant vaig tenir la sensació de ser al centre de la creació.' 'És una pel·lícula antipropagandística. Vivim una tremenda contaminació política en la nostra societat.' 'Hi ha pel·lícules, com la meva, que provoquen grans passions i grans fòbies.'
L'he anada a veure. Ni gran passió, ni gran fòbia. Ni això. M'he ensopit com una ostra i en cap moment no m'he sentit a prop del centre de la creació. La cosa més simptomàtica de totes, per mi, és que, havent-hi desenes de projectes de films i documentals sobre ETA i Euskadi, el diner públic vagi a parar a un experiment de cine mut, avorrit i insubstancial. És molt revelador. El film mostra la vida quotidiana d'un senyor que, al final, en mata un altre d'un tret al cap. Es basa en un fet real, del desembre del 2007, quan tres membres d'ETA, segons la versió que es va divulgar aleshores, van matar dos policies a França, en una trobada casual. Si pretenen explicar que la gent d'ETA és d'aspecte normal i té vida quotidiana com tothom, ja ho sabíem.

Què més? Res. A més, els diàlegs no se senten. És un recurs de distanciament, o és que escriure diàlegs hauria significat mullar-se, reflexionar sobre contradiccions i problemes, abordar més de prop la complexitat de la qüestió? No sé si és una aproximació al problema de la violència política, com la que fa una empresa de moda, que anuncia les seves creacions amb modelets disfressats estil Baader Meinhof. O com les sales 'pijas' de les revistes 'pijas' de decoració, on s'exhibeixen a les parets fotografies artístiques d'Ulrique Meinhof. És 'cool', ara, l'estètica terrorista?

Sincerament, em confesso negat! per a subtileses tan elevades. No sé què m'han volgut explicar, i els esforços que he hagut de fer per no adormir-me han estat titànics. És innegable, emperò, l'habilitat del director per a filmar de lluny, amb teleobjectius, com si observéssim un gripau del llac Turkana, o com si fóssim un policia secret que fa un seguiment. Ara, sorprèn que un senyor que es mou en la clandestinitat, i que viu una història tan forta com per a acabar matant a sang freda, no pari de fer-se veure per les finestres i balcons de tots els apartaments que visita. No he entès res, ni tan sols per què l'etarra és tan lent en tot. Beu molt lentament, menja molt lentament, lliga molt lentament... Pobre, en aquest aspecte és increïblement sapastre.

I quan s'atura davant un quiosc, s'eternitza. Potser perquè es vegi ben clara la publicitat dels xiclets Trident o Orbit? Més endavant veurem els anagrames de Nestlé, FNAC i Decathlon, formant part de plans tan llargs i tediosos com la vida del protagonista. Jo no crec que visquem una tremenda contaminació política. Vivim aixafats sota un discurs polític gairebé únic, que anul·la els contrastos i fomenta l'acriticisme. Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d'excepció encobert gairebé permanent? O que s'han denunciat tortures, detencions sense proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als seus interessos. La situació és d'una complexitat molt gran, que ve de lluny, de la dictadura, que implica unes quantes generacions d'etarres, de polítics, de policies i de ciutadans. Hi ha hagut els GAL, treves trencades, molta violència, molts morts, molts presos... La manera més insulsa i políticament correcta d'abordar-la és fent una pel·lícula muda.

divendres, 10 d’octubre del 2008

EL MOMENT DE DIR PROU.


EL MOMENT DE DIR PROU (LLIBRE).


Col·lecció: PROSES
Toni Strubell
160 pag. 2008. P.V.P: 12 €
ISBN: 978-84-9779-630-9 .


El moment de dir prou pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. És un crit que denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, atenallada per la correcció política i l’acomplexament històric però, significativament, capaç de manifestar-se multitudinàriament en ocasions. Parteix d’una “auditoria” que analitza l’inacceptable tracte que rep Catalunya a mans de l’Estat espanyol tal com ha il·lustrat l’episodi del nou Estatut.

També assenyala la tolerància inaudita de què gaudeix el franquisme residual a l’Estat (tal com s’ha vist en l’elaboració de la Llei de la Memòria Històrica) i el que això suposa políticament. Alhora exposa el paper de la Conferencia Episcopal Española com a adreçador moral de facto de la vida pública. L’autor acaba reflexionant sobre la treballada exclusió de Macià com a referent històric i el cas Maragall com a paràbola del mateix país. El llibre ho complementa amb un compendi d’idees pràctiques per al futur del catalanisme.

assaig polític, Catalunya, catalanisme

dijous, 2 d’octubre del 2008

ANIVERSARI DE LA CONSTITUCIÓ CATALANA DE L´HAVANA.


Aniversari de La constitució catalana de l’Havana
Joan M. Ferran Oliva.


Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana.

El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”.


Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.


La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.

CATALUNYA EMMANILLADA.


CATALUNYA EMMANILLADA.


"El PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada"
Víctor Alexandre.


El preu que paga Catalunya per estar encadenada a Espanya és tan escandalosament elevat que el dia que siguem independents i avaluem els costos que han tingut en tots els àmbits aquests tres segles de sagnia, ens sentirem avergonyits de la nostra passivitat.

L’espoli fiscal, no cal dir-ho, és espectacular i les engrunes que ja s’anuncien amb el nou finançament no poden ser més humiliants. Els 5.000 milions de què s’havia parlat inicialment han estat rebaixats a 4.200, després a 3.500, després a 3.200 i ara a 1.794. I si a això hi afegim el fet que el principal partit del govern no creu en el país, perquè per a ell el país és un altre, l’atzucac a què ha arribat Catalunya no pot ser més alarmant.


Tanmateix, no tot és culpa d’Espanya, no tot el que ens empetiteix i ens apropa al raquitisme és fruit d’un projecte espanyol d’assimilació. Hi ha un projecte molt més pervers que aquest pensat i fet a casa nostra. Es tracta d’un projecte elaborat pels socialistes l’objectiu del qual, diguem-ho clar, consisteix a reduir la nació catalana a una mera peculiaritat folklòrica espanyola en el termini d’una generació. Vist l’increment de l’independentisme, el PSC sap que només té futur en una Catalunya netament espanyolitzada i fonamenta tota la seva política en aquest principi: neguen els drets històrics, imposen més hores de llengua espanyola a les escoles, acullen amb els braços oberts la invasió espanyola de competències, voten a Madrid al costat del PP en contra de Catalunya en matèria de llengua, de seleccions nacionals i de gestió aeroportuària, rebaixen l’Estatut 48 hores després de la seva aprovació al Parlament, donen suport a la política radial espanyola que converteix Madrid en la capital dels catalans i riuen mofetes tot beneint el pas del tren d’alta velocitat a 75 centímetres de la Sagrada Família, el monument que representa Catalunya arreu del món.

Aquesta, però, és només la part dramàtica. També n’hi ha una d’esperpèntica, i és que aquells que van lliurar el govern del país a aquesta gent estan obligats a cantar-ne les excel·lències passi el que passi per tal de mantenir-se en el poder sense caure en una flagrant incongruència. És a dir, que la cúpula republicana –en contra de bona part de la seva militància- no pot criticar el seu soci de govern perquè fer-ho significaria reconèixer el fracàs espectacular de la seva estratègia i l’error històric que ha suposat el segon tripartit. Tot plegat deixa ERC en una posició suïcida. I no sols perquè ja ha perdut més de la meitat dels votants, sinó perquè la seva política de mans netes s’ha acabat convertint en una política de mans lligades.

dilluns, 22 de setembre del 2008

MES INFORMACIÓ SOBRE L´ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I ALEMANYA EL DIA 29 DE SETEMBRE.


Acte amb motiu del 68è aniversari de la deportació i afusellament del President Lluís Companys (1934-1940) que tindrà lloc, amb participació dels cònsuls alemany i francès,
al Palau de la Generalitat el dilluns 29 de setembre a 2/4 de 8.


Tot i que al nostre país pugui semblar un acte extraordinari, a d’altres països europeus són normals els actes de desgreuge pels desastres realitzats pels respectius estats en moments que eren governats per règims autoritaris. És en aquesta línia que els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, qui va ser lliurat durant la Segona Guerra Mundial per les tropes alemanyes i les autoritats col·laboracionistes franceses al règim de Franco l’any 1940 sense respectar el dret internacional d’extradicions.
L’acte –realitzat a iniciativa de la Comissió per la Dignitat– ha estat apadrinat pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè el president José Montilla no hi podrà assistir. Tot i ser una acció simbòlica i senzilla serà el primer cop que la figura del President màrtir rebrà un reconeixement diplomàtic internacional i contrasta amb l’actitud de l’Estat espanyol que encara no ha anul·lat el judici sumaríssim pel que va ser condemnat a mort tot i les promeses que Maria Teresa Fernández de la Vega va fer al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
L’acte serà el proper 29 de setembre i compta amb el suport de personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez.

PALAU DE LA GENERALITAT 29 DE SETEMBRE 2008 2/4 de 8 DEL VESPRE

HOMENATGE A EN LLUIS MARIA XIRINACS AL PALAU.

Música i parlaments per retre homenatge a Xirinacs .

'Xirinacs al Palau' es farà el 13 d'octubre .

L'ex-senador Lluís Maria Xirinacs, que morí l'agost de l'any passat, rebrà un homenatge al Palau de la Música Catalana, el 13 d'octubre a les nou del vespre, en un acte amb actuacions musicals i diversos parlaments que durà per nom 'Xirinacs al Palau'. Els organitzadors han explicat que no busquen fer un homenatge nostàlgic i que, amb aquest motiu, han escollit una bona colla de grups d'estils ben diferents per animar els assistents.
L'actor Joel Joan, un dels organitzadors, ha explicat que el toc musical de l'acte el posarien els grups De Calaix, Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris, Manel Camp i Jaume Arnella. A l'acte, que durarà uns noranta minuts, hi intervindran també diverses personalitats per explicar qui va ser Xirinacs i quin era el seu compromís amb el país. En concret, parlaran l'historiador Oriol Junqueras; el periodista i escriptor Víctor Alexandre; el sacerdot i escriptor Josep Dalmau; l'activista Josep Guia; la doctora en filologia catalana, Rosa Calafat; el president del Servei de Participació i Sostenibilitat (PAS), Lluís Planes; i l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres. També s'hi projectarà un vídeo amb declaracions de diverses personalitats que han volgut mostrar el seu suport a Xirinacs, com Vicent Sanchis o Josep Cuní. Aquell mateix vespre es presentarà la nova Fundació Xirinacs, provinent de la Fundació Randa. El seu director, Fèlix Simon, ha explicat que l'entitat treballarà per difondre qui va ser Xirinacs: 'no ens fa res que a molts els tremolin les cames per tornar a sentir el seu nom, perquè anirem amb aquest per davant', ha dit. Les entrades de 'Xirinacs al Palau' es podran adquirir a partir del 22 de setembre a la web del Palau i tindran un preu de 15 euros

LA COPA CATALUNYA I LA NECESSITAT ESPORTIVA (TAMBÉ) D´UN ESTAT PROPI.

COPA CATALUNYA I ESTAT PROPI.

"És vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament"
Víctor Alexandre.

Té raó Josep Guardiola, entrenador del F.C. Barcelona, quan, defensant-se dels atacs rebuts per haver disputat la Copa Catalunya sense jugadors del primer equip, s’expressa en aquests termes: “Que diguin de mi el que vulguin, però em sorprèn que s’ataqui el club dient que no estima Catalunya”. I també té raó Joan Laporta quan diu que “cal un format que prestigiï la Copa Catalunya” en lloc de l’actual, que la perjudica per coincidir en dates FIFA.
Són lamentables, en canvi, les acusacions de Jaume Sobrequés, exvicepresident del Barça dient que “Guardiola, que s’ha fet tantes vegades portaveu de posicionaments nacionalistes, i que diu que llegeix Martí i Pol i totes aquestes coses... [és curiós que parli així un exdirector del Museu d’Història de Catalunya, una institució que vetlla per “totes aquestes coses...”] a l’hora de la veritat resulta que tot és mentida. Tant Laporta com Guardiola s’han rigut dels sentiments catalans i esportius del Barcelona. [...] De Guardiola no m’esperava una posició tan anticatalana”.

Són molt greus aquestes acusacions. I no sols perquè es tracta de judicis d’intencions i de desqualificacions ofensives, sinó per l’ús sense escrúpols que el senyor Sobrequés fa del Barça per tal de desprestigiar l’actual directiva del F.C. Barcelona i l’entrenador del seu primer equip tot acusant-los de ser incapaços “d’entendre què és Catalunya” i “de dirigir un club”. Estaria bé que el senyor Sobrequés, abans de qüestionar la catalanitat de certes persones i d’acusar-les de manca de coherència nacional, dediqués uns segons del seu temps a mirar-se al mirall. Potser aleshores estaria en condicions de respondre aquestes preguntes: què hi fa un defensor dels drets nacionals de Catalunya militant al PSC-PSOE, un partit que a Madrid vota sistemàticament en contra d’aquests drets al costat del PP? On és la concordança entre proclamar-se catalanista i ser membre d’un partit obsedit en la unitat d’Espanya? On és la coherència entre allò que defensa i allò que vota Jaume Sobrequés?En tot cas, és vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament com fan tots els estats del món. La Copa Catalunya deixarà aleshores de ser una competició folklòrica per homologar-se amb les copes estatals i el Barça se la prendrà amb veritable interès.
Mentre no tinguem un Estat, és el Barça, no pas la selecció catalana, qui ens representa en les competicions oficials i són els seus èxits allò que ens projecta internacionalment. O no és cert que moltes de les persones que ara blasmen Laporta i Guardiola per no haver dut el primer equip a jugar contra el Sant Andreu són les mateixes que els blasmaran si els resultats no acompanyen en les competicions oficials? Potser es tracta d’això. Potser es tracta d’afeblir el Barça per poder donar sentit a l’estoc de mocadors contra Laporta que certs afeccionats i periodistes frisen per mostrar. No és el Barça, però, qui ha de dignificar la Copa Catalunya, és Catalunya qui ho ha de fer. I això es fa dotant-se d’estructures d’Estat. Així serà com ens guanyarem el respecte internacional, però sobretot el respecte de nosaltres mateixos.

dimecres, 17 de setembre del 2008

ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I D´ALEMANYA EN RELACIÓ AL PRESIDENT COMPANYS.




França i Alemanya faran un acte de desgreuge a Companys.



Els cònsols dels dos països participaran el dia 29 al Palau de la Generalitat en una cita organitzada per la Comissió de la Dignitat




Els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, entregat durant la Segona Guerra Mundial, des de la França ocupada, a les autoritats de la dictadura franquista espanyola sense respectar el dret internacional d'extradicions.
L'acte és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Per part del govern català, que ha volgut acollir-lo a la seva seu, estarà encapçalat pel vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira. S'havia parlat de la possibilitat que hi assistís el president, José Montilla, però finalment no hi serà. Igual com l'Estat alemany ha participat en actes similars de reconeixement de la injustícia comesa amb la seva participació en els bombardejos de Gernika, la Comissió ha volgut fer-ho per a l'emblemàtic cas Companys. "La iniciativa ha estat molt ben acollida per part dels dos cònsols", expliquen Toni Strubell i Josep Cruanyes, portaveus de la Comissió.
Amb aquest modest però simbòlic acte, el primer de caire diplomàtic internacional, la Comissió de la Dignitat vol fer justícia històrica i recordar la tragèdia del president màrtir, afusellat el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim sense garanties processals. Un judici que, malgrat les promeses del govern espanyol i malgrat la nova llei de la memòria, encara no ha estat anul·lat. L'última promesa explícita la va fer la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
Per a l'acte del dia 29, s'ha creat un comitè d'honor de suport que compta amb personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez, entre molts d'altres.
Lluís Companys (1882-1940) es va exiliar el 23 de gener de 1939 a França. El 13 d'agost, malgrat disposar de la condició de refugiat polític reconeguda per les autoritats franceses, va ser detingut al seu domicili de La Baule-Les-Pins, a la Bretanya. La detenció la va practicar la policia alemanya, que va rebre informació, no se sap si de manera oficial o extraoficial, de la policia francesa. El 20 d'agost la policia alemanya el va traslladar a la Santé de París, on va ingressar en un pavelló controlat per les autoritats alemanyes. La mateixa policia, juntament amb el policia espanyol Pedro Urraca, el van traslladar a la frontera espanyola, a Irun, en un viatge en cotxe que va durar del 27 al 29 d'agost. Aquell darrer dia va ingressar a la presó de la direcció general de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid, on va ser torturat i interrogat. Un mes i mig després, moria afusellat a Barcelona enmig d'un gran secretisme.

PROBLEMES PER AL "MAESTRO" GUERRA A BARCELONA.

Fa uns dies l´ex-vicepresident espanyol Alfonso Guerra deia que "no podia ser que els alumnes li diguessin el que havia de fer al "mestre" (referint-se als del PSC en relació a la línia del PSOE.

Ara resulta que el "mestre" té alguns problemes a Barcelona, amb persones que el critiquen. Aquest home encara no sap que no es pot anar de prepotent per la vida. Posem la noticia a continuació:

Dos independentistes irrompen en una conferència de Guerra per reclamar prou ingerències amb l'estatut
Exhibeixen pancartes signades per la plataforma Pel Dret de Decidir
Dos militants independentistes van irrompre ahir al vespre en una conferència de l'ex-vice-president espanyol i president de la comissió constitucional del congrés, Alfonso Guerra, amb pancartes de la plataforma Pel Dret de Decidir (PDD) amb el lema 'Ni Guerra ni el TC decidireu en contra del nostre poble. Prou ingerències'. Van ser desallotjats d'immediat, entre alguns crits de 'nazis' i 'pallassos' del públic, mentre que Guerra els va titllar d'intolerants.L'ex-vice-president espanyol era a punt de començar una conferència al teatre Romea de Barcelona sobre 'La política cultural de la II República'. Va dir: 'Un esperit d'intolerància semblant [al dels dos manifestants] va acabar amb la República de la que els parlaré. La intolerància sempre està en petits grups a totes les parts del món.' Durant la conferència, va fer una defensa aferrissada de la política cultural de la II República espanyola: 'Era per als seus principals protagonistes un projecte cultural, que comprenia tant la concepció elitista d'Ortega, com els ateneus llibertaris'. Va congregar un auditori d'unes 300 persones, entre les quals hi havia el conseller d'Agricultura, Joaquim Llena, i el batlle de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz

dimarts, 16 de setembre del 2008

HIPOCRESIA.

Hipocresia

L´11 de setembre va ser un dia històric. Més de cent ajuntaments van penjar la bandera independentista de forma oficial, amb el suport de mocions majoritàries dels consistoris. Els representants electes majoritaris de prop d'un milió de catalans van deixar clar així que la independència és una opció política a contemplar i van demostrar que es poden tancar files posant la nació per davant dels partits.
En resposta a això molts mitjans, especialment els mitjans públics que paguem tots, van optar pel silenci incòmode, com si per amagar la realitat aquesta deixara d'existir i els partit socialista van optar sense embuts per la hipocresia verbal. Tenim tema, doncs.

D'ací uns anys la Diada del 2008 estic segur que marcarà una inflexió. Perquè en aquesta diada haurem arribat per primer vegada de forma explícita i visible a aquella estació on els socialistes i els sobiranistes ja no anem en el mateix tren -per dir-ho com ho sol dir en Carod. Més i tot: no és que "no anem" ja en el mateix tren sinó que anem en trens que porten direccions oposades i estan condemnats a xocar. Perquè els projectes que algunes formulacions han volgut presentar com a complementaris quan arrba l'hora de la veritat són el que són. I el que són és antagònics.

Des del PSC s'ha mirat de treure ferro al tema idurant anys i de rebaixar-ne la importància. Els socialistes poden transigir, per exemple, en que no onege la bandera espanyola als ajuntament i ho faça sola la senyera, excepte en les grans ciutats. Els agradarà o no però saben que és un preu que han de pagar per a poder articular al seu voltant una esquerra plural que és, en molt bona part, independentista. I dissimulen en favor d'un bé major.
L´11, però, vam topar amb la realitat, amb l'antagonisme substancial que es farà cada dia més difícil de superar: o el projecte és seguir on som o el projecte és marxar tan ràpid com puguem. I com que el PSC en això no té cap dubte ja no hi ha lloc per a dissimular l'antagonisme, per més hipocresia verbal que vulguen posar sobre la taula. Hi ha un antagonisme que es veu clar per exemple quan tot d'alcaldes socialistes desobeeixen sense vergonya ni remordiment democràtic un acord dels seus plenaris i opten pel més pur estil cacic per a evitar que es penge la bandera independentista l'any que aquesta en fa cent. Si perden les votacions les ignoren i en pau...

Hi ha un antagonisme que es veu quan ells argumenten que no poden hissar l'estelada per no incomplir la llei (espanyola, ep!) de banderes mentre que fa uns mesos entre altres els ajuntaments socialistes de Girona, Sant Boi o Sant Adrià no van tindre cap problema en hissat la bandera de la república ...espanyola, per posar només un exemple flagrant. Hi ha un antagonisme que es veu amb tota la claredat quan el PSC emet un comunicat a les 22.03 de la nit condemnant "amb rotunditat" uns presumptes incidents esdevinguts en les manifestacions independentistes i es fa evident com són d'àgils els socialistes per a condemnar els independentistes per uns fets que de tant minúsculs que pràcticament ningú no els ha vist mentre que en canvi no van protestar, per exemple, per les destrosses provocades pels seguidors de la selecció espanyola de futbol.
L´11 uns incidents minúsculs sí que van valdre un ràpid comunicat redactat en els termes més durs des del carrer Nicaragua. Termes poc durs encara, però, si els comparem amb les greus declaracions que Jordi Hereu (el mateix alcalde socialista de Barcelona que va qualificar de gran festa cívica la bretolada dels seguidors de la selecció espanyola) va fer dimecres per a intentar impedir que ERC i CiU penjaren la bandera estelada a l'ajuntament de Gràcia. Va dir Hereu que penjar l'estelada es podia comparar amb un insult a la ciutadana, que calia complir la llei de banderes (com si el seu ajuntament no hagués penjat mai cap bandera o penó fora dels oficials) i que l'estelada no representa a tots els ciutadans -ni l'espanyola tampoc, alcalde, ni l'espanyola tampoc.

La hipocresia però rau en que tots aquests arguments insostenibles de fet el que intenten és amagar l'únic argument real. Que no és cap altre que estan, els socialistes en contra de la possibilitat de la independència. Exactament igual que ho està el PP i Ciutadans. No és que els té igual o en podem parlar. No. És que estan en contra i faran el que siga per a impedir-la. I per això els posa tan nerviosos l'estelada. No posar la bandera espanyola, malgrat tot, no és l'afirmació d'una voluntat de futur. Només és una manera d'evitar problemes. Posar l'estelada, en canvi, és tota una altra cosa i ells ho saben. Els socialistes necessiten i viuen de l'ambigüitat calculada. És una estratègia que els ha donat fruits molt positius. Per això perden els nervis quan ja no poden exercir-la. En primer lloc perquè el suport a la independència creix i es fa visible per més que el seu control dels mitjans de comunicació funcione com un rellotge i avui ens ensenyen una realitat difícil de reconèixer. Però també perquè l'estratègia socialista que va dissenyar amb tant d'encert Pasqual Maragall -dividir el camp nacional i guanyar les eleccions enfrontant uns nacionalistes a uns altres- és difícil de sostenir si s'han de descarar d'una forma tan contundent com ho van fer ahir. No ha canviat res massa substancial. Però quan CiU, Esquerra i la CUP s'enfronten units a l'alcalde de Vilafranca per a penjar la bandera independentistes hi ha un horitzó que es comença a dibuixar. No ha canviat res però quan els regidors d'Esquerra i CiU ixen junts al balcó de l'ajuntament de la Vila de Gràcia a penjar l'estelada, malgrat les amenaces dels socialistes, hi ha un horitzó que es comença a dibuixar.
No ha canviat res però quan en molts pobles del país regidors de diversos partits s'han trobat per a penjar la bandera independentista i no hi havia els socialistes hi ha un horitzó que comença a canviar. No passarà res demà ni demà passat. Però l'onze de setembre de 2008 nosaltres el recordarem com una fita clara d'ací uns anys. I em sembla que ells, "ells", també.

Vicent Partal

diumenge, 14 de setembre del 2008

ACTUALITZACIÓ DE LES ESTELADES ALS MUNICIPIS CATALANS L´11 DE SETEMBRE

El dia 10 de setembre els ajuntaments catalans que posarien l´estelada als seus balcons estava al voltant dels 100 ajuntaments.
El dia 11 no vam poder actualitazar dades, però les actualitzem ara encara que sigui tard, per fer justícia als ajuntaments que es van afegir el darrer dia. En total, doncs, 116 ajuntaments. Pensem que va ser un exit d´aquesta campanya simbòlica, però necessària, que va crear contradiccions també necesàries en molts ajuntaments del nostre país (Vilafranca, Girona, Vic, Reus, etc.) . El debat va ser obert tant en els que s´hi va posar com en els que no.

Aquest és el llistat dels darrers municipis que es van afegir.

A tots ells (als 116), ENHORABONA, per la valentia i per les ganes de sortir d´aquesta foscor
política (políticament correcta, és clar) que ens toca viure.

Aquests nous municipis van ser: Jorba (Anoia), Prats de Rei (Anoia), Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), Santa fe del Penedès (Alt Penedès), Calders (Bages), Talamanca (Bages), Sallent (Bages), Santa Maria d'Oló (Bages), Riudecols (Baix Camp), Perelló (Baix Ebre), Alòs de Balaguer (La Noguera), Sant Boi de Lluçanès (Osona-Lluçanès), Rasquera (Ribera d'Ebre), Alcanó (Segrià) i La Fatarella (Terra Alta).

Aquestes poblacions s'han afegit a les més de 100 que fins ara havien anunciat que penjarien la bandera independentista a la façana dels seus ajuntaments, de manera que la xifra ha arribat ja als 116 ajuntaments.

dissabte, 13 de setembre del 2008

INTERVENCIÓ DE L´AMIC AGUSTÍ BARRERA, EN NOM DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT, AL FOSSAR.


Amics/ gues, patriotes,

Ni els quaranta anys de feixisme franquista, ni els vint-i-cinc d’autonomisme botifler no han aconseguit de deturar el creixement de l’independentisme, entès com la solució del seguit de problemes que tenim com a catalans i com a treballadors.

L’autonomisme ha fracassat després de trenta anys, un autonomisme responsable de les apagades de FECSA-ENDESA del juliol d’ara fa un any, pròpies del tercer món, un autonomisme incapaç de resoldre el desgavell de RENFE a rodalies, ni l’ensorrament dels pisos del Carmel el gener del 2004, ni el descarat atac al català al País Valencià, amb el tancament dels repetidors de TV-3, resultat del pacte PSOE-PP i de la inoperància de la Generalitat de Catalunya.

No volem l’autonomisme de la crosta espanyolista, ni polítics botiflers fent de lacais de Madrid a canvi de mantenir-se a la cadira, a l’escó al Parlament, el càrrec a la Generalitat, a la Diputació, o els Ajuntaments.

Que ja n’estem tips i farts que ens enganyin cada quatre anys, amb la comèdia de les eleccions, amb la democràcia dels Bancs, les Caixes i les multinacionals, la seva democràcia que té per bandera l’euro.

Ara fa un any morí donant una lliçó de dignitat JM Xirinacs,la premsa la TV no s’ha n’ha fet ressò, no interessa que ressonin les paraules de JM Xirinacs quan va escriure:

Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble

Volem ésser nosaltres mateixos com a nació, com a poble treballador català, nosaltres mateixos que iniciem el procés de construcció nacional del Països Catalans, perquè com digué la poetessa:
Amb el puny tancat m’aferro al fil
que tot subjectant l’estel dels meus anhels
m’ajuda a enlairar-me cap a l’incert blau

Que ja n’hi ha prou d’espoli fiscal, disfressat de solidaritat, ens preguntem per què en un acte de solidaritat cristiana no ens repartim els beneficis dels Bancs, Caixes i multinacionals, que especulen amb els nostres diners. Per què només hem d’ésser solidaris els catalans i a més a més amb qui l’estat decideix ? Una solidaritat que representa el 8,7% del PIB de la Catalunya Principat, que vol dir un espoli de 14.807 milions €/ anuals el 6,4% al País Valencià i el 14,2% a les Illes diners que nosaltres necessitem perquè no hi hagi barracons a les nostres escoles, que no hi hàgin cues a la nostra sanitat, perquè tinguem guarderies per als nostres infants i geriàtrics per als nostres ancians.
Com podem seguir suportant aquests índexs d’espoli fiscal, si el 19% de la població catalana ( 1,3 milions de persones) viu amb uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. És per això que no volem un finançament just, necessitem que s’acabi l’espoli fiscal, que la riquesa que es produeix a Catalunya s’hi quedi per atendre les necessitats dels catalans. I tot això, en una situació d’increment continuat de l’atur.

Enguany fa vuitanta anys de redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana ( l’Havana 1928) aquest hauria d’ésser un dels nostres documents de referència, la Constitució que van aprovar els patriotes catalans reunits a l’Havana. No volem Estatuts ribotejats, retallats, potinejats pel PP-PSOE, volem que el subjecte de decisió sigui el poble català, volem el que diu l’article primer del títol I de la Constitució Provisional de la República Catalana, que diu: El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la República democràtica representativa.

Només hi ha una recepta màgica, per a resoldre aquesta situació de traïció i renúncia de bona part, no pas tots, els polítics actuals, organització i lluita, per a recuperar la dignitat com a poble i aconseguir que els nostres drets no siguin burlats.

El camí és la defensa de la terra, és l’organitza’t i lluita sota les sigles de les organitzacions polítiques independentistes que volen transformar la societat per aconseguir el nostre alliberament nacional i social.

Visca la terra ¡

dimarts, 9 de setembre del 2008

MOVIMENTS INTERESSANTS A ERC.

Sembla que les corrents d´en Carretero (Reagrupament) i l´Uriel B.(EI) es posen d´acord, és un moviment de fitxes que sembla interessant, però esperarem a veure que passarà quan passin de les paraules a les accions quotidianes.
De moment posem l´article que ells mateixos van publicar a un diari català. Que tothom tregui les seves conclusions, nosaltres sense cap mena de dubtes exposarem les coses que facin bé, però també comentarem les mancances si es donen.

Junts podem!*
JOAN CARRETERO I URIEL BERTRAN / MILITANTS D'ERC I MEMBRES DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA
Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en què vivim disposar d'Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema a què ens enfrontem com a catalans és semblant al que s'enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt Montenegro o Eslovàquia; independència o perifèria que s'empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.No admet més dubtesL'evolució del món i la situació d'espoli i crisi en què es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s'enforteix i ens empobreix. I que sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les divisions del catalanisme, de l'independentisme i, ara, d'ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l'Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s'està convertint en la segona part d'aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s'agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s'arronsi davant de l'Estat espanyol i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat. Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l'experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir i cosir el que cal és posar fil a l'agulla, Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d'ara, com a Reagrupament Independentista.Independentisme majoritariTreballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l'independentisme en un moment en què té possibilitats d'esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys, ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l'intent il·lús per reformar Espanya a través d'un nou Estatut. Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós, capaç de plantar cara a l'Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta l'única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i a ERC totes aquelles persones que creuen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.Espanya i la democràciaFinalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altre moment de la nostra història recent. Som prou, fins i tot, per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d'un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.Per tant, no n'hi ha prou que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen bastons a les rodes. Ni podem cometre l'error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d'elits o de polítics professionals.Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment, que requereixen l'esforç i la militància de país de totes i tots. "Ara és l'hora catalans": així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l'hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya.*Article publicat a l'AVUI, 8 de setembre.