divendres, 21 de novembre del 2008

DECLARACIONS D´ALFONS LOPEZ TENA.


El valencià Alfons López Tena ha fet unes declaracions necessàries:

"No és cert que hi hagués cap pacte entre les forces catalanes i el govern espanyol en 1978.
La Constitució consagra una única nació: España i un únic
subjecte de sobirania: el pueblo español, que sobiranament decideix
organitzar l'Estat de forma descentralitzada.
L'Estatut d'Autonomia català estarà sempre per sota de les lleis que aprova el parlament espanyol.
Llavors, ni autodeterminació ni autonomia ni res, simple
descentralització d'un Estat unitari"
http://annanoticies.com/2008/11/20/el-valencia-alfons-loez-tena-hui-al-ciemen-no-es-cert-que-hagues-cap-pacte-entre-les-forces-catalanes-i-el-govern-espanyol-en-1978-la-constitucio-consagra-una-unica-nacio-espanya-i-in-unic-subjecte-de/

dijous, 20 de novembre del 2008

Avergonyit

Avergonyit
Xavier Sala i Martín / Catedràtic de Columbia University i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra
L'edició de 'The Economist' amb el polèmic article en mans d'una lectora F. MELCION
La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L'article arribava a qualificar la nostra llengua d'"obsessió nacionalista". El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m'ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d'"obsessió nacionalista" és que un utilitza la llengua pròpia a l'escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d'aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de The Economist s'hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.
Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!
Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n'hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s'assabentessin de la realitat tal com és.
La competitivitat del país
Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?
Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.
Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?
Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d'història i defensa patèticament l'honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de "cacic" com si el punt més important de l'article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l'honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.
Avui 20.11.2008

dilluns, 10 de novembre del 2008

ESPERANT ELS TANCS

Esperant els tancs.

Escrit per Joan Ramon ResinaCatedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA).

Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat.

LA GRÀCIA DEL NEGOCI ÉS QUE SEMBLA raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern.

DEMANAR EL FULL DE RUTA DE LA independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames.

ARRIBAT EL MOMENT, NO VEUREM TANCS sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta.

M'ADONO QUE AQUESTA PROSPECTIVA té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides.

Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

diumenge, 2 de novembre del 2008


Els propers 5, 6 i 7 de novembre la Federació d'Entitats de la Mediterrània "Mare Nostrum" que aplega entitats culturals i de solidaritat de diferentes nacions sense estat de la Mediterrània i que té la seva seu a Barcelona, organitzem la lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a l'Ateneu Barcelonès.

Per si voleu assistir, us adjuntem el programa i us agrairíem la màxima difusió i si voleu enviar una salutació de la vostra entitat es llegirà el primer dia de la Conferència.
salutacions .


Dia 5 de novembre a les 19.30 horesInnaguració de lIª Conferència Mediterrània de Nacions sense Estat a càrrec d'Ignasi Doñate, Director General Projecció Internacional d'Organitzacions Catalanes de la Generalitat de Catalunya.


"L'Autoderminació dels pobles al Segle XXI"

Parlaran:

Montserrat Guibernau. Catedràtica de Política. Queen Mary University of London

Alfons López Tena. President del Centre d'Estudis Sobiranistes

Hèctor López Bofill. Professor de Dret Constitucional a la UPF

Jean Guy Talamoni. Advocat i cap del Grup parlamentari de Corisca Nazione

Gavino Sale. Diputat de Sardenya

Giuseppe Sciano. Escriptor i comentarista polític

Presentarà:Antoni Estradé. Professor de Sociologia de les Identitats Nacionals a la UAB

Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"


Dia 6 de Novembre a les 19.30 hores"Món editorial i llengües minoritàries"

Parlaran:

Carles Torner. Institut Ramon LLull

Diego Corraine. Editorial Papiro de Sardenya

Mario Grispo. Editorial Publisicula de Sicília

Françoise Rey. Editions Materia Scritta de Còrsega ( canviar Francoise Rey per Anna Albertini)

Josep Mª Orteu. Edicions de l'Index de Catalunya

Presentarà i moderarà:Eva Pomares. Periodista

Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"


Dia 7 de Novembre a les 19.30hores

Homenatge a Simon Mossa i a Robert Estivalis(un sard-català i un català-cors)

Jean Guy Talamoni. Cap del grup parlamentari de Corsica Nazione.

Uriel Bertran. Diputat al Parlament de Catalunya

Miquel Calçada (Miki Moto). Periodista

Giampiero Marras. Biògraf de Simon Mossa

Presentarà:Ferran Espada. Director del diari El Punt

Organitza: CCSI - Federació d'Entitats de la Mediterrània "Marenostrum"