divendres, 29 de febrer del 2008

Els nacionalistes serbis s´identifiquen amb el nacionalisme espanyol.

Espanya s'agermana amb el nacionalisme serbi

Quantes vegades hem sentit els tertulians de la ràdio i la televisió espanyoles comparar els nacionalismes català, basc i gallec amb els nacionalismes balcànics com el serbi, responsables de mil i una barbaritats, d'intents de genocidi i de neteges ètniques diverses?
Quantes vegades hem vist algun dirigent polític del nacionalisme català comparat amb Milosevic pel Losantos de torn?
I malgrat tot el temps, ja se sap, acaba posant cadascú al seu lloc: a les manifestacions sèrbies contra la independència de Kosovo, que van acabar amb l'incendi de l'ambaixada nord-americana a Belgrad, s'hi van poder veure banderes espanyoles. I, per descomptat, Espanya ha fet costat Sèrbia en la seva decisió de no reconèixer el nou Estat de Kosovo, contradient els seus aliats occidentals i la mateixa Unió Europea i aliniant-se amb països de tan profunda "cultura democràtica" com la pròpia Sèrbia o la Rússia de Vladimir Putin.
"Els espanyols son els únics que ens entenen", exclamava l'altre dia davant les càmeres un anònim i airat nacionalisme serbi. No és d'estranyar: si hi ha un nacionalisme "serbi" a la Península, aquest és sens dubte l'espanyol.

Sobirania I Progrès.

La manca d´acord entre flamencs i valons pot trencar l´Estat belga.

La renúncia dels independentistes
flamencs afebleix el nou govern belga

Els principals partits flamencs i valons van arribar a un
principi d'acord de govern, dilluns, després de mig any amb
un executiu interí. Ara, però, l'independentista Nova
Aliança Flamenca ( N-VA), coalitzat amb el
demòcrata-cristià CD&V de qui hauria de ser el primer
ministre belga, Yves Leterme, ha dit que rebutja l'acord i
no formarà part del govern. Leterme podrà ser investit
primer ministre amb els vots dels seu parit i dels valons,
però no comptarà amb majoria entre els electors flamencs.
No és necessari que el govern belga compti amb un suport majoritari a les dues
comunitats, però sí que, fins ara, s'havia considerat altament desitjable.
La segona dificultat amb què s'enfrontarà el nou govern serà que bona part dels
flamencs veuran amb desconfiança el nou govern de Laterme, que ja d'entrada
no és capaç de mantenir al seu costat un partit amb qui va concórrer
conjuntament a les eleccions.
El president de N-VA, Bart De Wever, diu que la decisió no influirà en la coalició
electoral que manté amb el CD&V. Però si trenca la federació, diversos analistes
apunten que l'electorat més nacionalista del CD&V podria veure's seduït per les
formes de l'N-VA, una situació que encara qüestionaria més el paper de
Leterme.

Dos blocs de transferències.
Els principals partits de les dues comunitats van acordar dues tongades de
transferències estat-comunitats. Ara, l'estat dóna a Flandes i Valònia
competències en urbanisme, agricultura, habitatge i trànsit, unes transferències
amb què N-VA està d'acord.
També van acordar que el 15 de juliol es tornarien a asseure a la taula i
negociarien sobre les ajudes a l'atur i la natalitat, la política sanitària i la reforma del sistema electoral de Brussel•les, uns aspectes que els independentistes
flamencs creuen insuficients. El CD&V opina que l'acord comporta una reforma
que satisfà les demandes de les dues comunitats i insinua que podria buscar un
altre soci.

Incertesa des de juny
Bèlgica va celebrar eleccions el 10 de juny del 2007. El guanyador de les
eleccions i líder de la coalició cristianodemòcrata flamenca, CD&V/N-VA, Yves
Leterme, va renunciar a formar govern després de més de dos mesos
d’infructuoses negociacions. Intentava unir en un mateix executiu els liberals
flamencs Open VLD i els seus homòlegs valons, els humanistes CDH i els liberals
MR. La coalició, popularment anomenada 'la taronja blava', va mostrar-se
impossible per les demandes flamenques de major llibertat i la intransigència
dels partits valons. La resta de partits també va intentar articular algun tipus de
majoria alternativa, però sense sortir-se’n.
Finalment, al desembre es va constituir un govern estable, amb el suport dels
demòcrata-cristians flamencs i valons, els liberals d'ambdues comunitats i els
socialistes francòfons. El nou govern ja va néixer condicionat temporalment fins
que hi hagués un nou acord, ja que el primer ministre que l'encapçala, Guy
Verhofstadt, va patir una derrota seriosa a les eleccions.

divendres, 22 de febrer del 2008

L´ex-president Cossiga i els independentismes català, basc i galleg.

Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de
catalans, bascos i gallecs.

L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el
govern espanyol perquè ho faci.
L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió
Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern
espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions
catalana, basca i gallega i els reconegui el dret
d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en
compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat
de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans
estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.

Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants
independentistes bascos, catalans i gallecs.
D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al
reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit,
Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va
retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els
països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va
aprovar una resolució declarant nul•la i il•legal la proclamació.
Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar
una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver
unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre
els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència
eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats
europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que
reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet
oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice,
va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de
Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi
relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.
Andorra s'espera a reconèixer Kosovë
El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el
nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països
membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no
s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en
un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà
el consell de ministres.
Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb
més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del
reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas
Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el
reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.

Això que anomenem democràcia

Això que anomenem democràcia

El govern britànic, segons que explica The Guardian, va rebre informació falsa del govern espanyol, que reclamava la detenció d'un grup de paquistanesos procedents de Barcelona. Segons el govern espanyol, aquests paquistanesos eren fugitius de la suposada cèl•lula gihadista arrestada al Raval i per demostrar-ho van passar unes dades que la policia londinenca ha qualificat públicament de falses. Si ja era difícil d'empassar-se l'operació Raval, ara els dubtes s'han fet més grossos. Potser per això el govern americà ha decidit immediatament de relacionar la cèl•lula de Barcelona amb l'assassinat de Buttho i embolica que fa fort! Però el fet real és que els 'gihadistes' detinguts a Londres són ben lliures al Paquistan. Perquè han tingut sort de no ser detinguts a Barcelona... A Londres la policia els va detenir i els va començar a interrogar en l'avió mateix. Després foren portats al centre de la ciutat i foren interrogats, encara amb més dedicació, fins que van veure que allò no tenia ni cap ni peus. Els policies britànics van captar que l'única 'prova' aportada pels espanyols era la declaració d'un confident de la policia francesa que ningú no sap ben bé qui és. Aquest confident havia arribat un dimecres a Barcelona i, amb una capacitat extraordinària d'infiltració, ja havia aconseguit, el dissabte següent, la detenció espectacular d'una dotzena de ciutadans, acusats de preparar atemptats suïcides a Barcelona. Però sense que es trobaren les bombes. Sense rastres concrets de res. Sense comunicacions interceptades que en pogueren donar fe. Sense contactes amb ningú del Paquistan que resultara sospitós. Sense propaganda d'al-Qaida trobada en cap escorcoll. Sense material per a poder preparar res. Massa poc bagatge per a una policia com la britànic! a que aviat va copsar fins a quin punt s'havien equivocat amb aquella detenció. Així, doncs, van amollar sense condicions els presumptes gihadistes procedents de Barcelona i els van deixar embarcar tranquil•lament en un avió cap al seu país. Tanmateix, al Paquistan les detencions, les de Londres i les de Barcelona, no havien agradat gens. I com que els detinguts de Londres eren, a sobre, pròxims al president Musharraf, el govern britànic es va haver de disculpar. I què va dir en la disculpa? Que els espanyols li havien passat proves falses. No proves incompletes, parcials o poc creïbles, sinó falses. I després, ja que aquestes tenien l'origen a França, va acusar també el govern francès. En vist d'això, la pregunta és: si segons la policia britànica són falses les proves aportades a Londres, podem sospitar que les mateixes proves són igual de falses també a Barcelona? Les detencions del Raval són estranyes i gens clares. I cada dia que passa, la cosa s'embolica més. Si hi ha proves contra algun dels detinguts, no les hem pogudes veure encara, però tot indica que no n'hi ha. Tot indica que ha estat un error monumental i que el govern espanyol ha volgut tapar l'error enviant els detinguts de Barcelona a la presó, a diferència d'allò que ha fet el govern britànic. I és això, precisament això, que espanta més. Espanta de pensar que, si et detenen a Barcelona pots preveure que aniràs a la presó, sense proves si cal, mentre que, si et detenen a Londres i no troben cap prova, et demanaran disculpes i et deixaran en llibertat. En la diferència entre una policia i una altra, entre un sistema judicial i un altre, entre un govern i un altre hi ha això que anomenem democràcia.

V. Partal