dimecres, 27 d’agost del 2008

LA CIUTAT DE BARCELONA LI DEU EL NOM D´UN CARRER A EN VICENÇ ALBERT BALLESTER.



Ara fa exactament 70 anys, un 25 d´agost del 1938, en la reunió del Consell Municipal de l´Ajuntament de Barcelona, a proposta d´Esquerra Republicana, es va acordar de donar el nom de Vicenç Albert Ballester a un carrer de Barcelona.
El text diu “per tal de perpetuar així la memòria d´aquest benemèrit patrici català que de manera tan ferma i abnegada lluità sempre en defensa dels postulats de Catalunya i de la Llibertat”.

Han passat 70 anys i Vicenç A. Ballester encara no té el nom del carrer que es mereixia i va ser aprovat per l´Ajuntament de Barcelona. L´excusa sempre era que el franquisme va esborrar moltes coses, després va venir el “postfranquisme” i tampoc es podia tocar res, després allò que en deien “transició” i, tombant i girant, ja fa 33 anys que es va morir el darrer Dictador, però ningú ha procurat refer l´acord de l´Ajuntament de Barcelona del 1938.
Per una altra part, V.A. Ballester tampoc és present a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al Petit Curial Enciclopèdic.

Cal recordar que V. A. Ballester va néixer a Barcelona el 1872, va ser President del Centre Autonomista Català, va fundar i dirigí La Tralla (publicació molt coneguda a l´època), era una publicació catalanista que va tenir denúncies, suspensions i alguns redactors seus van anar a la presó.
Va ser impulsor de l´Associació Nacionalista Catalana (1907).
Va escriure en totes les publicacions lligades a la Unió Catalanista, especialment a la revista Renaixement .
El 1918 va participar en la fundació de l´Intransigent fins que aquesta publicació va ser suspesa, i va continuar escrivint a La Tralla fins que va arribar la Dictadura de Primo de Rivera.
Durant la Generalitat Republicana, va col.laborar a Nosaltres Sols ¡
Va ser soci protector de La reixa , primera entitat d´ajut als presos catalans creada ja el 1901. I quan aquesta fou dissolta va crear l´Associació Catalana de Beneficència, amb el mateix objectiu d´ajudar els presos catalanistes.
Va fundar l´Escola Catalana Mossèn Cinto i va ser un propagador de l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana sobre l´ensenyament en català a les escoles i en va ser Vice-president.
Va ser president de la Unió Catalanista, partit referent del catalanisme polític de començament del S. XX i precedent del posterior partit independentista Estat Català.
Va morir a El Masnou el 15 d´agost del 1938, fa 70 anys, i per exprés desig seu, el seu enterrament no va ser anunciat.
El seu darrer acte, com orador, l´havia fet només 7 mesos abans de morir, on va parlar també el President del Parlament de Catalunya Joan Casanovas.
Moltes personalitats van escriure notes de record a en Ballester, també Marcel.lí Perelló, President d´Estat Català en aquell moment, que va fer un interessant article de comiat recordant la figura d´en Ballester que es va publicar al Diari de Catalunya.

Amb aquest historial costa creure que gairebé tothom s´hagi oblidat d´ell. Així com també costa creure que, aquell mateix 1938, a l´Alcalde de Barcelona se li va fer una petició: que l´illa de cases que donava al carrer Canuda i que va ser enfonsat pels bombardejos feixistes del 30 de gener del 1938 i va deixar un buit on es va instal.lar una plaça nova (que avui porta el nom de Villa de Madrid) fos el lloc dedicat al seu nom perquè en aquella illa de cases derruida era on hi havia la Unió Catalanista.

L´any 1988 ens consta que l´Ajuntament de Barcelona va reobrir l´expedient sobre el tema, però no en sabem res més.

Vicenç A. Ballester, com molts personatges anònims d´aquest país nostre, no ha rebut el reconeixement de la ciutat que el va veure néixer.

Esperem que, aprofitant l´embranzida de la campanya 100 anys d´estelada (de la qual ell també en va ser protagonista destacat ) podrem recuperar la memòria d´aquest català de Barcelona, injustament oblidat.

dimarts, 26 d’agost del 2008

20 pobles i ciutats catalanes (de moment) han aprovat la moció per penjar únicament l´estelada per l´11 de setembre.

Ja són fins a dia d?avui 20 ciutats catalanes que tenen la moció aprovada, que són:

Vilafranca del Penedès capital del Alt Penedès
Figueres capital de l´Alt Empordà
Arenys de Munt (Maresme)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Tona (Osona)
Manlleu (Osona)
Calldetenes (Osona)
Santa Eugenia de Berga (Osona)
Vilassar (Maresme)
Cardedeu(Vallès Oriental)
Sant Quirze de Besora (Osona)
Llançà (Alt Empordà)
Les Borges Blanques capital de Les Garrigues
Ripoll capital del Ripollès
Bellpuig (Urgell )
Alfés (Segrià)
Bellprat (Anoia)
Sant Martí de Tous (Anoia)
Montesquiu (Osona)
Besalú (La Garrotxa)

La campanya compta amb el reforç visual del google maps, on són visibles les ciutats adherides gràcies a la col.laboració dels amics del portal estat propi. El link per veure totes les poblacions és:
http://maps.google.com/maps?f=q&hl=en&geocode=&q=http:%2F%2Fspreadsheets.google.com%2Fpub%3Fkey%3Dp1GTLMfI3g6srcn5jnQ75Hg%26output%3Dtxt%26gid%3D0%26range%3Dkml_output%26time1%3D3967450

La campanya també compta amb el reforç del facebook:
http://www.facebook.com/group.php?gid=20901667187

Per mirar les notícies al nostre portal:
http://www.estelada.cat/main.asp?opc=5

Si teniu ocasió, ens agradaria també que tinguéssiu un paper actiu en aquest projecte, fent-vos-en ressò a través dels media, diaris, revistes, blocs, etc. on feu articles. La vostra aportació personal del què han representat els cent anys del símbol de la bandera de l'estel i la seva gent, pot ajudar decisivament a fer de la celebració, un veritable esdeveniment popular.

diumenge, 24 d’agost del 2008

EMBAUCADORES I MENTIROSOS (Article d´opinió molt clar, des del Baix Llobregat)

Embaucadores y mentirosos

Una frase genial que hemos de enmarcar todos los catalanes en nuestro comedor, junto a la TV y el cuadro que nos regaló aquel pintor ya fallecido, y que ahora se ha revalorizado:
-María Teresa Fernández de la Vega (Gobierno): "Yo creo que ayer [por el viernes día 8] el señor Montilla incurrió en un exceso verbal" (El País: 10/08/2008).

Excelentísima Señora María Teresa Fernández de la Vega (Gobierno): ustedes lo han incumplido todo con excesos verbales que, al fin y a la postre, se han convertido en auténticas mentiras de grueso calibre. Yo diría que en insultos directos a más de siete millones de ciudadanos de esté país; Catalunya. Ustedes han caído en un exceso de expolio continuado (robo) hacía Catalunya, Valencia y las Islas Baleares.
Es decir; ustedes (el Gobierno) mienten más que respiran y son dignos de que alguien les denuncie al Tribunal de la Haya o al de Estrasburgo, por incumplir la leyes directamente. Aún no comprendo como siguen teniendo los dientes en su sitio.

Ha de darse un discreto aplauso al M. H. José Montilla. Ha de darse un aplauso de Opera a Antoni Castells y otro de sainete a los partidos en la oposición catalana ¡Por fin llegan todos a un medio-acuerdo en defensa de Catalunya!

Han de decirse las cosas claras: Han publicado las Balanzas Fiscales para regodearse aún más, si cabe, de su derecho de conquista. Catalunya es una colonia ¿qué esperábamos?

El Sr. Rodríguez Zapatero es un mentiroso convulsivo que incumple la ley a capricho, incluso las leyes que el mismo vota y aprueba en las Cortes.
El Sr. Solbes es el ayudante primero del subsodicho Rodríguez Zapatero.
La Señora Teresa Fernández de la Vega es la ‘ayudanta’ (no sea que se meta conmigo por asuntos feministas y me denuncie por violencia de género) segunda del idem.

¡¡¡¡Menuda colla de incumplidores de la ley, menudo ejemplo de ciudadanía!!!!

Los presidentes de las comunidades autónomas que han chupado del bote desde tiempos inmemoriales (¡yo aún era soltero y tengo 57 años¡); Extremadura, Andalucía, Galicia, Asturias… aplauden a los tres y han sacado el hacha de guerra contra el Este de la Península, que no de España, por lo mismo de siempre (¡Somos insolidarios!) ¡Válgame Dios consagrado, insolidarios! Y nos sacan diez litros de sangre a la semana.

La CADENA SER, o sea, EL GRUPO PRISA, critica abiertamente a los de la COPE (lo mismo que yo, desde siempre) cuando ellos mismos están haciendo parecido juego sucio contra los denominados separatistas, catalanistas e independentistas desarraigados. Los comentaristas tertulianos de esa Cadena y los propios profesionales, desde Gemma Nierga (aquella de ‘ustedes que pueden, dialoguen’), pasando por Ángels Barceló (anti-nacionalista por naturaleza y defensora de las siglas PSOE donde las haya, aunque vaya disimulando y fardando de su catalanidad butiflera mal entendida) y en menor medida el mismísimo Francino, hacen lo mismo que el denunciado Federico Jiménez Losantos, pero en más fino y sin insultos graves. Es decir:
“Zapatero siempre tiene razón. Catalunya anda descarriada y ha de aclararse. No es para tanto el tema de las balanzas fiscales, etc…”.
No es de extrañar que, quién esto escribe, haya cambiado de opinión con respecto a mis simpatías para con la Cadena SER, una emisora que he escuchado desde siempre. Lo mismo me ocurre con el diario El País. Ambos medios de comunicación siempre han tenido una tendencia (como todos) pero en los últimos tiempos se han decantado demasiado hacia esa tendencia. Por tanto; he dejado de escuchar a la SER (y a la COPE hace tiempo) y he dejado de leer El País, diario que lo más afortunado que ha hecho en el último decenio es poner el punto a la í de País. Cierto que esto de los medios de comunicación son cuestiones de Estado, pero por favor disimulen un poquito más.
Otro medio del mismo grupo Cuatro TV, es el encargado directo del nuevo nacionalismo español: el deporte. Un deporte acompañado de himno y bandera ‘monocolor’ y exaltaciones casi religiosas y xenófobas. Claro que, a quién tanto te ha dado, has de tener contento. Vean, vean estos días TV 1…

Está más claro que el agua, que ante tantos desvaríos, rompimientos de las leyes, promesas incumplidas (Rodalías, Estatut, financiación autonómica) y mentiras de los socialistas españoles y sus acólitos del PP y del Grupo PRISA, con la ayuda inestimable de la COPE de la Conferencia Episcopal Española, están empujando a los ciudadanos de Catalunya a un enfrentamiento abierto de consecuencias incalculables con las autonomías que se autodenominan “españolas”.
Mi amigo Miguel Portal (vicepresidente del Els Altres Andalusos, a quién saludo desde aquí) ya anunció en su día, hace años, que se estaba entrando en un terreno muy peligroso cuando se margina a Catalunya de forma tan descarada. Más de un político lo ha reafirmado. El asunto saltará con la entrada en juego de la sociedad civil.

Señores del Gobierno español:
Dejen de mentir, dejen de embaucar, dejen de incumplir las leyes, dejen de robarme el dinero de la nómina, destinado a la formación profesional de los trabajadores, para pagar Deuda del Estado (800 millones de € este año). Inviertan más en mi comarca (Baix Llobregat) y dejen de engrosar las arcas de aquellos que, aún recibiendo dinero a espuertas desde hace más de treinta años, no levantan cabeza ni a tiros y presumen de que “sus hijos no tienen que ser adoptados”. Evidentemente visten, calzan, tienen ordenadores y camisitas nuevas, a costa de los ilusos y pedigüeños de los catalanes. Encima le ponen una querella a un señor de Tarragona por “levantar la voz”.
“¡¡Callen y paguen, no repliquen. Pandilla de desgraciados!!” Esa es su forma de pensar que no variarán hasta que reciban un merecido escarmiento.
Y he aquí que nuestra respuesta es siempre e invariablemente la misma: ¡Protesto Señoría! Y su Señoría (España) admite o no admite la protesta. Vamos bien.

Por todo ello, lo más natural del mundo es que antes de que acabe este año 2008, va a tener lugar en Catalunya el acto de protesta (¿ruptura?) contra La España Uniformada más importante de los últimos 30 años. Y si no, al tiempo. Yo estaré allí y en primerísima, fila como siempre.

Pedro Morón de la Fuente
President de l’Associació Catalònia Acord
Sant Boi de Llobregat
Tel. 639047788

Nota: Este artículo puede ser publicado o reproducido en cualquier medio de comunicación citando la procedencia.

dissabte, 23 d’agost del 2008

OPINIÓ I CRÍTICA D´UN CATALÀ A LONDRES SOBRE ELS DISCURSOS D´EN JORDI PUJOL EN AQUELL PAÍS.

Juliol 2008
Encaixisme pujolià a Londres.

Malament ho ha de veure el Molt Honorable Sr. Pujol quan ha de venir aLondres, la imperial, a presentar les seves memòries i ens ha de recordarals catalans emigrats una vegada i una altra que "Catalunya és Espanya", queCatalunya no entrarà en crisi i que es refarà més aviat que els altres, quela investigació i recerca en aquell país és capdavantera al món i delsperills de la immigració, i enmig de tics i d'altres gestos que en qualsevolaltre persona mereixerien atenció mèdica urgent, persevera en la sevaintenció encaixista a Espanya. Com si la intel·ligència se'ns esborrés uncop hem travessat la frontera de la Jonquera! Mare de Déu, que si algunacosa ens ensenyen en aquest país es a pensar! Per això diem sí a Europa i almón i NO a Espanya.

Molt em temo que a en Jordi Pujol li ha de fer molta por que els catalansrecordem la figura catalanista i nacionalista dels Josep Maria Batista iRoca, Josep Trueta, Carles Pi i Sunyer, entre tants i tants d'altrespatriotes que un cop acabada la guerra d'Espanya es varen exiliar aAnglaterra. N'hi ha que fins i tot posaren la seva vida en perill per aquestnou pais, com en Carles Busquet i Morant, que va acabar sent condecorat perles seves accions durant la 2a Guerra Mundial per la reina Isabel II. Ni unasola paraula de recordatori per a aquests patriotes que mantingueren encesala flama catalanista en organitzacions com l'Anglo-Catalan Society durant lallarga nit franquista.

Aixo sí, Espanya, Espanya, Espanya durant tot eldiscurs, ben alt i ben clar: Espanya! Només li faltava dir-ho en castellà! Ini una sola paraula d'aquests catalans -els altres catalans, que en podriemdir-, aquells que no es doblegaren i ens marcaren el camí a seguir. No noteuque alguna cosa falla?Sr. Pujol, no vingueu a Londres a explicar-nos que els catalans necessitemuna entitat més gran que ens representi, perquè els catalans del Regne Unitja en tenim prou d'entitats grans que ens representen. Primer que tot,necessitem saber que Catalunya encara es recorda de nosaltres: o ésCatalunya qui ens representa, o és la Gran Bretanya i el món sencer.Espanya? No em feu riure.
De fet, estem en una entitat que ha estat, iencara és, molt més gran que tota la vostra entitat espanyola junta i encaraens quedem curts, que s'estén pels 5 continents, cosa que Espanya mai no hiva arribar. Una entitat on s'ensenya a les persones a ser independents i avalorar la llibertat per a avançar per sobre de totes les coses, unallibertat que no podríem tenir, ni de bon tros, en aquell país del Sudd'Europa que molts identifiquen amb l'Àfrica, on la llibertat s'usa perinsultar, esquarterar i, si s'escau, eliminar tant físicament compsicològicament qui n'és desafecte.I si us plau, Catalunya es defensa des d'on faci falta: al Regne Unit, aEuropa, a Amèrica, o al món sencer.
Allà on hi hagi un català, hi haurà quidefensi Catalunya. No anem sobrats d'efectius i tant se val si som autòctonso catalans d'adopció. No serà que al viure a l'estranger em fa ser menyscatalà, no? O és que a l'estranger s'elimina aquella mena de pecat originalque tenim els catalans pel sol fet d'haver nascut catalans? Aquella frasevostra "Catalunya es defensa des d'allà", dita a Londres, resulta massaofensiva per als catalans a l'estranger. Entre d'altres coses perquè elsanglesos tambe ens consideren immigrants, perquè ho som immigrants al RegneUnit, no? Ai las! Perillosos! El país europeu amb la taxa més grand'immigrants, on s'ajunten gairebé totes les nacionalitats del món i on lagran majoria d'estrangers viuen segons les normes i aprenen la llengua de laterra. No hi veieu el contrasentit? Com pot ser que a un país la immigraciósigui un perill i a l'altre no? Jo crec que és perquè al Regne Unit tenenles eines per a aconseguir que els immigrants s'acullin als usos i costumsbritànics i a Catalunya hem d'esperar que ho facin de bona fe i acontracorrent, i encara hi afegiria que malgrat els propis catalans.

Sr. Pujol, si heu de venir a Londres a fer aquesta mena de discursos, mésval que us quedeu a casa. Ja no esteu per a aquests viatges amunt i avallper Europa, que quan ereu President, encara tenien contacte amb la realitatja que tenieu dades reals. Molt em temo que ara manegueu dades de 3a o 4a mài que voleu tocar més temes dels que en teniu coneixement, potser no teniul'assessorament adequat, o potser us heu quedat desfasat en el temps. Ja hova dir l'eminent Carles M. Espinalt, "la Història posarà Jordi Pujol com undels grans traïdors a Catalunya".

Jordi Margalef i TurullCatalunya Accio Regne Unit24 de juny del 2008
---------------

EL MATEIX COI CRITICA LA FOTO DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA.


El COI critica la foto de la selecció espanyola de bàsquet
La considera 'clarament inapropiada' .


La fotografia dels jugadors de la selecció espanyola de bàsquet on apareixen fent una ganyota i allargant-se els ulls, simulant els xinesos, continua generant polèmica. El Comitè Olímpic Internacional l'ha criticada i l'ha qualificada de clarament inapropiada. Diaris anglosaxons com The Guardian o The New York Times també se n'han fet ressò i han titllat el gest dels espanyols de racista i irrespectuós.


A més a més, el calçat que fan servir els jugadors espanyols és de la marca xinesa Li-Ning, el propietari de la qual ha expressat el seu disgust per l'anunci. Els jugadors espanyols, per la seva banda, asseguren que tot plegat s'ha tret de context: 'vam pensar que s'interpretaria com un gest afectuós', ha dit el jugador Jesús Calderón.

dijous, 21 d’agost del 2008

ENTREVISTA MOLT INTERESSANT AL LINGÜISTA MADRILENY JUAN CARLOS MORENO CABRERA.


Entrevista d´un mitjà de comunicació, en castellà, al lingüista Moreno Cabrera.

Més clar seria impossible, pengem l´entrevista sense cap afegit, per qui no l´hagi llegit.


LA ENTREVISTA: JUAN CARLOS MORENO CABRERA, CATEDRÁTICO DE LINGÜÍSTICA.


Juan Carlos Moreno Cabrera: "El nacionalismo español es el más excluyente"
El autor de El nacionalismo lingüístico opone argumentos a los de los firmantes del Manifiesto por la lengua común.


¿Los firmantes del Manifiesto por la lengua común yerran?

--No. Son coherentes con una ideología nacionalista: el nacionalismo lingüístico español. Pero no dicen nada novedoso...-


-¿Qué quiere decir?

--El manifiesto tiene unos fundamentos similares a los expuestos por la Real Academia Española en un escrito que elevó al presidente de las Cortes en 1978. Pedía que, en el artículo segundo de la Constitución, el que habla de las lenguas españolas, constase que el castellano es la lengua española por antonomasia.


--La petición no fue aceptada.

--¡Pero se actúa como si lo hubiera sido! Las demás lenguas españolas están en un segundo plano. Se las considera menos útiles, regionales, minoritarias. Ahora eso se repite en el manifiesto, que empieza diciendo que existen lenguas españolas, pero que hay una que está por encima, que es la lengua de la comunicación, la democracia, la ciencia. En la nueva versión incluso se le da un enfoque economicista, se la asocia a una "inversión en capital cultural".-


-El castellano gana en hablantes.-

-Cuando una lengua se expande se debe a cuestiones políticas, no a razones lingüísticas. No es más apta ni más rica ni mejor. ¿Y cómo se enmascara esto? Diciendo que la lengua española tiene una serie de valores intrínsecos superiores a las demás. El manifiesto insiste en eso.


--Detrás están Vargas Llosa, Pombo, Savater... ¡Iker Casillas!

--No se dan cuenta de que lo suyo es una ideología ferozmente nacionalista. El gran problema de esta ideología nacionalista es que no es concebida como nacionalista. Se la concibe como ideología cívica. No tiene valores étnicos, ni identitarios y, por eso, se asocia el español con "libertad" y "democracia", cosa que despoja automáticamente a las otras lenguas de esos valores. La manipulación es terrible, pero lo peor es que la gente no es consciente de esa manipulación. El nacionalismo español es el más radical y excluyente.


--Ellos dicen que los derechos pertenecen a los ciudadanos, no a los territorios.

--Son los mismos que ven natural que el español sea oficial en todo el territorio. En la ideología nacionalista española el castellano es el español. Y a los que hablamos español nos parece muy bien, pero el apoyo que le da el Gobierno no tiene como objetivo apoyar a los españoles sino hacer de menos a las otras lenguas.


--Usted, madrileño sin mácula, admite haber tenido prejuicios.

--Los tuve, pero un mayor conocimiento de la realidad lingüística me ayudó a eliminarlos. Me duele que mis colegas, que saben lo mismo que yo, no luchen en esa dirección. La ciencia no es una disciplina inmune a las relaciones de poder.


--Dé un argumento inapelable.

--La lengua correcta, la de la RAE, la del diccionario y la gramática, no es una lengua real. La gente piensa que la lengua coloquial no es más que una realización imprecisa de ese modelo. Y no es así. Es el modelo el que se basa en la lengua hablada.


--Prosiga.

--Se dice que el español tiene 450 millones de hablantes. ¿Dominan todos la lengua estándar culta? No. Tiene muchísimas variedades.


--De acuerdo.

--No se puede decir que el catalán o el vasco son un conjunto de hablas, porque el español también lo es. Ocurre que, de todas las variedades, se seleccionó lo que se llama un dialecto, el castellano, y se lo asoció con la construcción de un Estado supranacional, central y fuerte. Por tanto, el español es una especie de idea de carácter político que se estableció basándose en el dialecto castellano.


--¿Cuándo empezó todo?

--En el siglo XIII, el castellano empezó a usarse en la corte de Alfonso X para cuestiones administrativas. Conforme se unieron los reinos y Castilla adquirió poder, el dialecto castellano, que no tenía valor literario, se impuso como modelo, asociado al poder central.


--Demasiado tiempo ha pasado. ¿Ve alguna solución?

--España es un Estado multinacional y es evidente que hay un derecho de autodeterminación que es absolutamente necesario respetar. La situación mejorará cuando los pueblos vasco, catalán y gallego decidan cómo quieren ser. Lo que no es de recibo es que el Parlamento catalán esté secuestrado por el español. Cada vez que toma una decisión, el Parlamento español se inventa artículos de inconstitucionalidad.


--¿Algún antepasado catalán?

--No. Solo quiero defender mi lengua, que no se la asocie a imposición ni a imperialismo alguno.


--Señale un error de los catalanes al plantear su defensa de la lengua.

--Les reprocho que no hayan sido más intransigentes en su uso. Deberían hablarlo en Madrid. En el Congreso. En las entrevistas.

dimecres, 20 d’agost del 2008

ESCALARÀS LA LLEI O LA SALTARÀS ?

ESCALARÀS LA LLEI O LA SALTARÀS ¿

Ahir, visitant la Plana de Gizah vaig fer aquesta fotografia. No afegiré res més prohibitiu que el cartell de la piràmide de Keops. Malgrat el seu contingut, hi ha qui, mai millor dit, es salta el marc legal, o, per altra banda, l'escala. Sigui d'una manera o altra, fa filigranes, però arriba a dalt. De totes maneres, sóc del parer que ha tirat pel dret. Doncs haurà aconseguit els seus propòsits encara que li hagin dit de bell antuvi fins on resta el topall.Al meu entendre, aquesta imatge és una paràbola que il·lustra els fets de la vida quotidiana de casa nostra.

Sovint, els catalans som presoners de les nostres limitacions. No perquè en tinguem, sinó perquè ingènuament pensem que duem cadenes. Per aquesta raó, la nostra moral ens perpetua la consciència en una moral còmoda, relaxada. Malauradament, la nostra acció es basa en la bonesa. Sincerament, a mi ja em sua l'ànima al veure que es confonen els bons costums per la cristal·lització covarda de la valentia que ens neguem abans de sortir de casa.

S'ha acabat acceptar, de forma mesella, les classes que alguns de nosaltres -encara- volen rebre per foragitar les passions esbojarrades. El valor no el trobarem en el nostre estómac, sinó en el nostre cor. Només aquell qui es governa a ell mateix pot governar el seu entorn. Això és una passió esbojarrada o vèncer la por per tal de vèncer la nostra mort?Virgili, el poeta romà, ho tenia ben clar: "Audaces fortuna iuuat", La fortuna afavoreix els valents. Si només lluitem contra la por, només llavors serem lliures. No és quelcom immens viure amb valor i morir guanyant la fama eterna? Amb el nostre silenci, estem consentint no seguir continuar lluitant. Què podem esperar del futur sinó ésser descartats? La por és pels covards: una pèrduda de temps.

I tu, escalaràs la llei o la saltaràs?

Maiol Sanaüja

QUAN ESPANYA COMENÇA A SEMBLAR SÈRBIA.

Quan Espanya comença a semblar Sèrbia (Article del V. Partal).

Si durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.
Aquest manifest lingüístic que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica.
I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.
El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública. El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa.
I així es va poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ara ho estem sentint als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arriben a la cridòria.
Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència.
L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.
Vicent Partal

diumenge, 17 d’agost del 2008

RAFA NADAL, EL NACIOTENNISTA ESPANYOL.

Rafa Nadal, el naciotennista espanyol (ARTICLE DE V. ALEXANDRE).
La història de la humanitat ens demostra a bastament que la singularitat d'un individu en alguna modalitat esportiva, com ara el futbol, el bàsquet o el tennis, no sempre es correspon amb un quocient intel·lectual equivalent. Això fa que molts esportistes d'elit acostumin a identificar la popularitat i els beneficis econòmics de què gaudeixen com a mostra del seu triomf a la vida, fins al punt de creure's tocats per una llum divina que converteix en or tot el que toquen.

El problema s'agreuja quan la singularitat esportiva d'aquests individus, i ara ja parlo concretament del tennista Rafa Nadal, és inversament proporcional a la seva qualitat humana. Aleshores la deriva esdevé patetisme. I no pas perquè Rafa Nadal sigui un nacionalista espanyol -que ho és fins al moll de l'os-, sinó perquè aquest nacionalisme és excloent i prové de l'autofòbia que pateix. A Rafa Nadal li repugnen de tal manera els seus orígens, el seu país, la seva cultura i la seva llengua que s'ha fet un vestit nou per no anar per la vida despullat. I aquest vestit es diu Espanya. Espanya, naturalment, lamenta que una figureta com ell hagi nascut en una colònia i no pas a Castella o a Extremadura, però se sent alleujada quan veu que el tennista no sols professa la religió espanyolista sinó que, a més, la propaga amb el fanatisme del caragirat.

Arribats aquí, per tant, quin millor escenari per exhibir-se que els Jocs Olímpics, el més gran aparador nacionalista del món? En un marc com aquest, Rafa Nadal, naciotennista espanyol per excel·lència, se sent com a casa. Per això, quan va entrar a la sala de premsa de la capital xinesa, va exigir que les preguntes fossin en espanyol o en anglès i es va enfurismar quan un reporter va adreçar una pregunta en català al tennista d'Hostalric Tommy Robredo. Sobre aquest incident l'e-notícies va fer un magnífic editorial amb aquestes reflexions: "D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat silenci, perquè la pregunta no anava adreçada a ell, sinó a Robredo. Era aquest qui havia de prendre la decisió que li semblés més convenient, no Nadal. [...] Per tant, la seva intervenció va ser, com a mínim, una impertinència, imposant el seu activisme lingüístic espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa taula. Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu criteri a altres companys".
Hi ha, però, altres consideracions a fer sobre aquesta qüestió. La primera és que el comportament absolutista de Nadal dóna l'exacta mesura de la seva baixa qualitat humana. Què hi fa un esportista d'ideals totalitaris en el marc d'un suposat esperit olímpic? Què hi fa un individu com ell, capaç de menysprear la seva pròpia llengua, en una trobada d'hipotètica germanor internacional? Doncs fa el que ha anat a fer: fer-se perdonar els orígens exhibint el seu autoodi. Fixem-nos que Nadal no en té prou de negar-se a parlar en català, tampoc no tolera que ningú el parli davant seu.

Una altra qüestió que aquest incident ha reflectit és el silenci dels tennistes catalans que hi eren presents, amb Robredo al capdavant. La falta d'autoestima catalana és tan espectacular que no hi va haver ni un sol tennista que gosés posar en evidència l'aprenent de dictador. I és que molts catalans quan van pel món -i el col·lectiu d'esportistes és el més viatger de tots- competeixen per demostrar el grau de domesticació a què han arribat. Creuen que deixant la dignitat a l'armari i callant quan s'insulta Catalunya i la seva llengua són més universals. Per això l'altre dia, a Pequín, mentre un company seu escopia sobre la llengua catalana, ells, solidaris, li reien la gràcia.

divendres, 15 d’agost del 2008

ARTICLE DE VICTOR ALEXANDRE SOBRE ELS FETS VERGONYOSOS A LES OLIMPIADES DE BEIJING (XINA).




El passat 27 de juliol, al parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les autoritats xineses.

De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai, això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema.

Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanyapobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. Al capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.
Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina...", oi?
Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? El submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte.

Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.
http://www.victoralexandre.cat/

UN CARTELL POLÈMIC A ESPANYA, EL SEU AUTOR S´HA HAGUT DE RETRACTAR.


Aquest cartell-muntatge, el va penjar en Lluís Sunyer al seu bloc, té dels nervis als espanyols.


La lluita independentista té un únic/doble enemic que són Espanya i França, i que en conseqüència, no hem de caure en la trampa de centrar-nos en Extremadura, Andalusia o qualsevol altra regió espanyola, perquè això fa que el govern espanyol jugui el paper de pare que ha de vetllar perquè les critatures -les regions- no es barallin.

Tanmateix, el detall que l'eslògan principal sigui en anglès és, senzillament, PERFECTE! Així se n'assabentaran arreu del món! He de reconèixer que aquest muntatge toca de ple el voraviu de la demagògia espanyola. I la prova és que tots han saltat a l'hora. Els de dreta, els d'esquerra, els de centre, els ultres, els laics, tota l'Espanya cutre s'ha posat dels nervis. Naturalment ja han començat els lladrucs entorn un enèssim boicot als productes catalans.


I només per això, només per això, ja cal felicitar el seu autor, encara que ara hagi demanat disculpes. I és que el seu autor, és un regidor independentista d'una candidatura propera a... Iniciativa per Catalunya-Verds-etc. ! I naturalment l'hauran tocat el crostó.

RESUM D´UN ARTICLE DE J. SORT, DESPRÉS DEL NYAP DE LES NEGOCIACIONS DE L´ESTATUT.

A PARTIR DEL 10 D'AGOST, MARXEM D´ESPANYA .

Els espanyols sempre s'omplen la boca amb el concepte Estat de Dret, quan de fet el que volen dir és el Dret de l'Estat a fer el que li plagui amb les nacions ocupades. O el que aquestes es deixin fer, és clar.
El concepte estat de dret és un concepte discutible des del punt de vista de la teoria democràtica. Pressuposa que no hi ha ningú al marge de la llei, ni els ciutadans ni els governants. Això en principi sembla coherent i convenient. Ara bé, però de quina llei? Les lleis són justes pel simple fet de ser lleis? D'haver estat aprovades per un parlament escollit, diguem-ne que democràtic. I si aquest parlament no respecta de cap de les maneres el dret de les minories? Tant important com és el govern de la majoria és el respecte a les minories. Sense l'un i sense l'altre no hi ha democràcia.
I si algun estat no pot donar lliçons de democràcia, aquest és, sense cap mena de dubte, l'estat espanyol. Jo diria que en qualitat democràtica no s'està gaire lluny d'Algèria o Turquia, per esmentar dos estats que han emprat l'excusa de la lluita antiterrorista per retallar drets i llibertats. Per no parlar de la cultura política dels espanyols, que és clarament autoritària i xenòfoba com poques a Europa.Però hi ha quelcom més.
Els espanyols són mestres en el cinisme. Tant omplir-se la boca del seu estat de dret, ells són els primers que l'incompleixen. I no em refereixo només a l'incompliment sistemàtic, des del 1979, del traspàs de moltes competències cap als governs autonòmics, fet que ja és prou conegut. Em refereixo al que passa el dia després del 9 d'agost. És a dir el 10 d'agost.
Aquest dia, a més a més de tornar a sortir el sol, l'Espanya dels demagogs espanyolistes estarà de nou incomplint la llei, la seva llei. I no una llei qualsevol, no, sinó una llei orgànica, la de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, que estableix que el nou acord de finançament per a la CAC ha d'haver-se assolit com a molt tard el dia 9 d'agost del 2008. Doncs bé, el govern espanyol ja ha anunciat que ells han anat complint el que diu l´Estatut, i ha fixat cap a la tardor o potser l'hivern el nou acord de finançament. Així, per tot el morro.
Què fareu tots aquells que vau votar favorablement al nyap estatutari? Us quedareu creuats de mans mentre se us pixen a la cara... i us diuen que és que plou? Què fareu tots aquells que us considereu tant espanyols com catalans, quan de nou, Espanya incompleix sistemàticament el tractar els catalans i les catalanes com a ciutadans de primera, com a ciutadans normals, vaja, i perpetua l'espoliació econòmica i fiscal? És que no hi ha més cec que qui no vol veure-hi, o qui es tapa els ulls, o els oïdes, per no sentir-hi.
Des del 10 d'agost, tots aquells ciutadans demòcrates que fins ara encar pensaven que Catalunya tenia un lloc dins d'Ecspanya, hauríeu de dir prou, s'ha acabat el bròquil. No podem jugar amb el futur dels nostres fills, ni del nostre territori.En aquest sentit, en els darrers dies, al Bloc Gran del Sobiranisme, una colla de gent han estat discutint què cal fer a partir del 10 d'agost... Una manifestació unitària per la Independència de Catalunya, una manifestació a Brussel.les, la tòpica campanya d'anar ajuntament per ajuntament fent aprovar mocions a favor d'un finançament just, activisme a les festes d'estiu per tal de convocar tothom a les mobilitzacions...

Tot el que no sigui convocar una Manifestació per a l'11 de setembre, o el 6 d'octubre o el 15 d'octubre -dues dates emblemàtiques on les hi hagi- que porti per eslògan Catalunya Lliure - Free Catalonia from Spain, o una cosa per l'estil, i que tingui una repercussió internacional màxima, és a dir, que superi l'estricte marc mediàtic català i espanyol, serà perdre el temps, i caure de nou, en la polítics as usual, la qual com s'ha donat a conèixer recentment, no fa més que enfonsar l'índex de satisfacció política entre els ciutadans catalans. Confiança? Però si la classe política, i la seva cosina germana, la classe mediàtica, haurien de ser tancats a pany i forrellat, perquè són una autèntica amenaça pública, tret de comptades excepcions!Sigui com sigui, a partir del 10 d'agost, qualsevol català demòcrata que fins ara no s'havia declarat independentista, haurà d'acceptar que Espanya ha trencat les regles del joc i que els catalans i les catalanes, tenim tot el dret a decidir lliurement el nostre futur polític. Ep! Si és demòcrata, és clar!

AFEGIM que J. Sort té un Nou Bloc: Em plau informar-vos que he obert un nou, enèssim bloc, que porta per títol Ara sóc de l'Ajax, i on aniré penjant el seguiment que faré de l'actuació d'Oleguer en l'equip holandès, amb l'esperança, o més aviat certesa, que triomfarà i que tornarà a Catalunya com a capità de la Selecció Catalana de Futbol. Espero que us agradi.

dimecres, 13 d’agost del 2008

ENTREVISTA A LES FARC PER PART DE LES AGENCIES DE NOTICIES ANNCOL I ABP.

26/07/2008 Las agencias ANNCOL y ABP Noticias presentan a sus lectores la transcripciónde las respuestas dadas por el Comandante Iván Márquez, integrante delSecretariado del Estado Mayor Central de las FARC-EP, a preguntas planteadaspor el Periodista William Parra de TELESUR, sobre diversos temas referidos ala realidad de la confrontación política y social que se desenvuelve enColombia. En primer lugar, ¿qué significa la muerte del comandante Manuel MarulandaVélez y cómo ha sido asimilada por las FARC la desaparición de su líderhistórico? Significa la ausencia dolorosa de un imprescindible; del constructor delEjército del Pueblo; del estratega de la Campaña Bolivariana por la NuevaColombia; del legendario comandante, artesano de la concepción táctica,operacional y estratégica de las FARC y de la guerra de guerrillas móviles;del conductor político de la insurgenciaŠ Manuel Marulanda Vélez -como enlos versos de Neruda- "no ha muerto. Está en medio de la pólvora, de pie,como mecha ardiendo". Sigue combatiendo desde las montañas rebeldes de laeternidad. Sigue vivo en los fusiles de los guerrilleros farianos, en elPlan Estratégico, en la Plataforma Bolivariana por la Nueva Colombia y en elanhelo colectivo de Patria Grande y Socialismo, que son una inmensa banderaal viento. Ante nuestro Comandante en Jefe, ante el altar de la patria,hemos jurado vencer, y venceremos. ¿Cómo asimilamos esta ausencia?Reafirmando nuestra determinación de lucha. Estrechando nuestra cohesión.Ratificándonos en nuestros principios. Empuñando con más fuerza el libro ylos fusiles del imbatible escudo guerrillero de las FARC.Según su punto de vista ¿cuál es el mayor legado que ha dejado ManuelMarulanda Vélez al país?Haber sentado las bases para el Nuevo Poder con la construcción de unejército popular bolivariano, cohesionado en sus estructuras, en torno alPlan Estratégico, irreversible en su propósito de toma del poder para elpueblo. Manuel Marulanda Vélez es ejemplo de convicción, de perseverancia yde lucha inclaudicable. Jamás seremos inferiores a la fe que han depositadolos pueblos de Nuestra América en la lucha de resistencia de las FARC. Susmanifestaciones abrumadoras de solidaridad nos hacen exclamar con elLibertador Simón Bolívar que "es imperturbable nuestra resolución deindependencia o nada".¿Nos puede hacer una breve semblanza de Manuel Marulanda Vélez?Estoy trabajando una semblanza titulada MANUEL MARULANDA VÉLEZ el héroeinsurgente de la Colombia de Bolívar. Por ahora sólo atino responder surequerimiento con los destellantes versos épicos del poeta Luis Vidales:"Canto Colombia a Manuel, el guerrillero/ es éste, América Latina, el que yocanto/ a éste, mundo de hoy, os lo presento/ Manuel es el padre de la selvacolombiana/ es el pastor de la paz en el rebaño/ Manuel es hermano de losríos y del viento/ y allá donde es más libre la montaña/ dulce patria haciael cielo, allá lo siento/ En su loor la noche iluminada/ suelta su tiroteode luceros/ Las altas tierras limpias lo vieron colombiano/ y el aire purole fue dócil a su sueño/ El águila que pasa es un disparo/ cada ave es comoun papel que cruza el cielo/ Para hablarle de patria los árboles susurran/ yel mástil de la palma flamea su bandera/ para indicar que pasa elguerrillero/ ¡Un momento! le dice la límpida mañana/ y sobre un risco delande americano/ le saca una foto espectral de cuerpo entero/ Los árboles soncomo escuadras de su ejército/ por defensor del pobre, pariente próximo deltrigo/ como a éste le sucede: que cuarenta veces lo han dejado muerto/ sólopara quedar cuarenta veces vivo.Murió el comandante Marulanda en un mal momento para las FARC; el mes demarzo fue muy duro para la organización insurgente; perdieron no sólo a RaúlReyes y a Iván RíosŠ ¿Qué comentario le merecen las circunstancias quecaracterizaron este marzo de trances tan luctuosos?Los revolucionarios no escogemos un momento para morir, pero en cualquierlugar donde nos sorprenda la muerte, bienvenida sea, como dice el Che,siempre que éste, nuestro grito de lucha ­y esto lo digo yo- de lucha por lapaz con justicia social, de independencia, de Socialismo y Patria Grande,llegue a un oído receptivo. La lucha que libramos es hasta las últimasconsecuencias por que "en una revolución se triunfa o se muere si esverdadera". Los desenlaces dolorosos son previsibles en una confrontación ymucho más si se enfrenta a un enemigo con un gran poder de fuego, que hallevado la guerra a la degradación y que tiene todo el respaldo de latecnología militar de punta y los dólares que le proporciona el gobierno delos Estados Unidos en el marco de su expoliadora estrategia de predominio ysubyugación. Pero podemos afirmar que pese al triunfalismo mediático,estamos saliendo de la horrible noche de marzo con nuevas experiencias y conun horizonte claro para continuar la pelea por la paz, la justicia social,la democracia verdadera y la dignidad.Para muchos, estos golpes, estas muertes, dejan a las FARC en difícilsituación. Hay varios analistas que consideran que esta guerrilla está casiderrotada militarmente. ¿Están en lo cierto?No conocen a las FARC. Confunden el deseo con la realidad y se engañan consus propias fantasías. Las FARC no son un ejército de soldados bisoños. Aestas les sucede lo que a Bolívar, que se crecía en medio de la adversidad.Del fin del fin de las FARC están hablando desde el ataque a Marquetalia enmayo de 1964. En 44 años han lanzado todos los planes y operacionesmilitares para aniquilarlas, y no han podidoŠ Primero, el Plan LASO, siglaen inglés que significa Operación Latinoamericana de Seguridad; el objetivo:impedir el surgimiento de una nueva Cuba en el continente, ese era elpropósito de la Operación Marquetalia. Luego desplegaron la operación Sonoraque buscaba derrotar militarmente a las FARC en la Cordillera Central, perono tuvieron en cuenta que enfrentaban a los guerreros de Manuel. Despuéslanzaron la Operación Centauro o Casa Verde, pero los agresores tuvieron queregresar con el rabo entre las piernas a Tolemaida, donde los esperaban susmentores e instructores norteamericanos. A estas agresiones le siguieroncomo oleadas los planes Thanatos, Destructor 1, Destructor 2, el PlanColombia; y paralelamente a estos desataron el horror del paramilitarismo,criminal estrategia contrainsurgente del Estado que buscaba destruir lo queconsideraban bases sociales de la guerrilla a través de las masacres, lasfosas comunes y las motosierras.Y ahora con el Plan Patriota diseñado por los estrategas del Comando Sur delejército de los Estados Unidos, con el uso de sofisticadas tecnologíasmilitares, con satélites, con aviones y aparatos no tripulados, con un piede fuerza que sobrepasa los 400 mil efectivos y miles de asesores ymercenarios gringos, con la "ayuda" militar de Washington con decenas dehelicópteros y 10 mil millones de dólares en el último período, aspiran enun esfuerzo desesperado a derrotar a la insurgencia y el descontentopopular. Ni el fuego, ni las bombas de las operaciones militares de lasoligarquías y el imperio, ni las marchas manipuladas lograrán desarticularla resistencia y la lucha por una Colombia Nueva, bolivariana. La luchaarmada en Colombia es vigente y tiene lugar porque los problemas políticos,económicos y sociales que la motivaron no han desaparecido.En 1984, con el Acuerdo de La Uribe, intentamos la lucha por la víaelectoral, pero la alternativa política que planteamos, la Unión patriótica,fue barrida a tiros. Cinco mil fueron los muertos por la intransigencia delrégimen santanderista que oprime a Colombia. Por eso ahora luchamosclandestinamente a través del Movimiento Bolivariano por la Nueva Colombia.En las FARC hay gente de principios. Somos indios bravos. No nos seducen concantos de sirenas. Estamos listos para entrarle al combate, con paso devencedores, al Ayacucho del siglo XXI, al cual convocamos a todos lospueblos de Nuestra América. Parafraseando a Bolívar: estamos como el sol;brotando rayos por todas partes. ¿Qué nos puede decir de la versión del Presidente Uribe y del ministro dedefensa de Colombia Juan Manuel Santos, quienes insisten en que elcomandante Marulanda murió no como consecuencia de un paro cardiaco, sinopor los intensos bombardeos o por susto?Con tal ocurrencia tanto el Presidente Uribe, como el ministro de defensaSantos, están haciendo uso de la más increíble como extraordinariaasnalidad. Sólo a un imbécil le podría caber en la cabeza que el legendarioguerrillero que se enfrentó durante 60 años a 17 gobiernos y a todos losestados mayores de las fuerzas armadas oficiales en ese lapso, pudiera morirde susto. Esa pretensión de tontivanos sólo provoca hilaridad e indignación.Como dijo el mismo comandante Manuel: "a uno no lo pueden matar con disparosde palabras". ¿Cómo se decidió la designación de Alfonso Cano como comandante máximo delas FARC y qué variaciones implica esta determinación en la conducción de laorganización? Implica la continuidad de los planes. Y en cuanto a cómo se designó aAlfonso como nuevo comandante de las FARC, debo decir que por unanimidad el27 de marzo, cuando nos enteramos de la infausta noticia del deceso delComandante en Jefe. Ese mismo día tomamos la decisión también de posponeresta información hasta el 23 de mayo para hacerlo en el marco del 44aniversario de las FARC. Todo el Estado Mayor Central, el Secretariado y loscombatientes farianos rodean férreamente unidos al comandante AlfonsoCano. Muchos críticos y analistas aseguran que con la llegada del comandante Cano se abren nuevas posibilidades para iniciar una negociación; una nuevaoportunidad para el intercambio humanitario y la paz. ¿Qué valoración le daa estas afirmaciones?Las políticas de las FARC ya están definidas, determinadas por nuestrasConferencias Nacionales y los Plenos del Estado Mayor Central. Hay una líneatáctica y estratégica elaborada colectivamente. La paz ha sido siemprenuestro principal objetivo estratégico, y en esto coincidimos con elLibertador para quien "la insurrección se anuncia con el espíritu de paz, seresiste contra el despotismo porque éste destruye la paz, y no toma lasarmas sino para obligar a sus enemigos a la paz".Los acontecimientos del 2 de julio que desembocaron en la liberación de 15prisioneros parecieran indicar que los rescates militares son una soluciónal problema. ¿Que sucedió en las selvas del Guaviare?En el inesperado rescate de 15 prisioneros de guerra en las selvas delGuaviare, ni Uribe ni Santos, ni los generales Padilla ni Montoya son loshéroes que se reclaman. En la pretendida operación sólo colocaron loshelicópteros; todo el trabajo fue realizado por dos traidores, quienes a suvez resultaron traicionados por los generales y el gobierno. El suceso fueutilizado a fondo para echarle flores al Presidente, a los militares, a lapolítica de Seguridad Democrática, y sobre todo, para tapar la escandalosailegitimidad e ilegalidad del segundo mandato del señor Uribe, surgido deldelito de cohecho que favoreció su reelección inmediata. Buscaba elPresidente Uribe disimular su talante de desaforado dictador que ataca contodos los fuegos de su ira los fallos de la Corte que le son adversos.Actuando por fuera de su propio estado de derecho pretende derribar desde elPalacio de Nariño, con poderosas cargas explosivas, la independencia de laCorte. Ya tiene sometida la rama legislativa del poder público; ahora va porla jurisdiccional. A propósito de esta liberación del 2 de julio el comandante Fidel Castro hadicho que las FARC jamás debieron capturar a Ingrid Betancurt y que tampocodebieron tener en las condiciones de la selva en prisión a los soldados y alos civiles que tenían las FARC, y esto lo señala como un acto de crueldad.¿Qué opina sobre ese argumento del comandante?No quisiera exteriorizar sentimientos que provocan este tipo de posiciones.Solamente quiero decir que las FARC están en todo su derecho de buscar portodos los medios la libertad de los combatientes guerrilleros presos tantoen las cárceles del régimen como en las del imperio. Buscamos una salida queponga término al sufrimiento del cautiverio de los prisioneros de las dos partes contendientes. Hay que pensar también en la crueldad y en las cadenasque soportan los nuestros en las mazmorras del régimen uribista y en las delimperio, que son las mismas que padecen los 5 héroes cubanos y los miles deprisioneros violentados en sus derechos como ocurre en las cárceles de AbuGraih y de Guantánamo. Quiero agregar que en Colombia algunos dirigentespolíticos son más militaritas y guerreristas que los propios militares.Muchos de ellos instrumentan y son protagonistas activos de la legislaciónde guerra y de la represión contra el pueblo de Colombia por cuenta delterrorismo de Estado.El presidente Uribe habla de cercos humanitarios sobre los posiblescampamentos donde se encuentran los prisioneros de guerra. ¿Qué significadotiene para las FARC este anuncio; continúa la orden de no permitir elrescate a sangre y fuego?No existen cercos humanitarios, sino cercos militares. Lo de los cercoshumanitarios es un engaño para dar la sensación de un control territorialque nunca ha existido. De por medio lo que existe es una orden infame delPresidente Uribe a sus generales de rescatar a sangre y fuego a losprisioneros, sin que importen las consecuencias. En estas circunstancias,cualquier desenlace fatal será responsabilidad del señor Uribe.El gobierno francés ha ofrecido recibir a todos los miembros de las FARCque estén incluidos en el intercambio. ¿Si se concreta el intercambio,estarían las FARC dispuestas a dejar que los guerrilleros liberados, vayan aotro país? Ese planteamiento es de por sí una afrenta a la dignidad de los guerrillerosde las FARC. Los verdaderos combatientes no cambian las montañas de lapatria ni sus convicciones por un humillante destierro en ultramar.Francia asumió el primero de julio la presidencia de la Unión Europea. ¿Porel interés de este país en el intercambio humanitario, las FARC pensarán laposibilidad de buscar el reconocimiento político, el reconocimiento debeligerancia y el retiro de su nombre de la lista de grupos terroristas?De hecho somos una fuerza beligerante a la espera de que quienes quierancoadyuvar a la paz de Colombia, hagan ese reconocimiento. Es una condicióntemporal mientras se resuelve el conflicto de legitimidades. El calificativode terroristas no es más que una imposición del más grande terrorista que hatenido la humanidad: el gobierno de los Estados Unidos. Los medios hablan profusamente de unas FARC golpeadas política ymilitarmente, y diezmadas tanto en número de combatientes como en recursoseconómicos. Expresan los analistas que las FARC pasan por el peor momento desu historia; ¿Qué tan golpeadas están las FARC?En realidad lo que les preocupa es un eventual desencadenamiento de lainconformidad social con la existencia de una guerrilla bolivariana como lasFARC, que ya ha completado el despliegue estratégico de su fuerza por todoel territorio nacional. Por eso el Plan patriota. Por eso el escalamiento dela intervención militar de los Estados Unidos en Colombia. Por eso laconversión de la base aérea de Tres Esquinas, en base militar estadounidenseen la amazonía que codician. Si las FARC estuviesen resquebrajadas noestarían anunciando el traslado de la base de Manta para Colombia. Lo que seestá resquebrajando es la podrida institucionalidad colombiana salpicada desangre y cocaína, narco-paramilitarismo e ilegitimidad.¿En los actuales momentos es posible que se pueda llegar a una negociaciónde paz con el gobierno Uribe?Con Uribe la paz no es más que una quimera. La solución política delconflicto sólo es posible con otro gobierno, y mucho más si es el resultadode un Gran Acuerdo Nacional en el que jueguen papel protagónico las fuerzasdel cambio y el soberano que es el pueblo. Un nuevo gobierno que haciendo dela paz su objetivo cimero recoja las tropas en sus cuarteles y mande a losgringos para su casa.Cuál es la caracterización que las FARC tienen en este momento del gobiernode Uribe y de la situación de la institucionalidad colombiana en medio delaquelarre de la narco-para-política y otros escándalos más como el de laYidis-política? Es un gobierno narco-paramilitar, ilegítimo e ilegal. Sólo lo sostiene elcriminal apoyo del gobierno de Washington, el terrorismo de Estado, lamanipulación de la opinión a través de campañas mediáticas, las masacres, eldespojo de tierras, el desplazamiento forzoso, la motosierra, los fraudes yel cohecho. Estados Unidos necesita un régimen como el de Colombia, parautilizarlo como cabeza de playa para el asalto neoliberal al continente.Las FARC han dicho que el gobierno de Uribe Vélez es ilegal e ilegítimo.¿Por qué entonces se mantiene, según lo difunde la prensa colombiana, en losmás altos niveles de popularidad; por qué no cae este gobierno?Las encuestas no consultan el 70 por ciento de la población que se debate enla pobreza y en la miseria, ni a los más de 4 millones de desplazados por elterrorismo de Estado. No consultan al 50 por ciento de la poblacióneconómicamente activa que sufre la angustia cotidiana del desempleo y delsubempleo. No consultan a los sindicalistas perseguidos, ni a los indígenasviolentados, ni a las negritudes olvidadas, ni a los estudiantes reprimidos.El 80 por ciento de la popularidad de Uribe es una farsa y es el resultadode la más asquerosa manipulación de la opinión.¿Qué se puede esperar de la nueva generación de comandantes que ha asumidola conducción de las FARC: una línea militar más dura o por el contrario elarribo a la política total?Continuar el camino trazado por el inolvidable Comandante en jefe ManuelMarulanda Vélez, es decir, el de la política total, que es la luchaestratégica por la toma del poder por la vía de las armas y de lainsurrección con lo que se llegaría a un gobierno revolucionario, o por lavía de las alianzas políticas hacia la instauración de un gobiernoverdaderamente democrático, en consonancia con la Plataforma Bolivariana porla Nueva Colombia. Según los supuestos computadores incautados al comandante Raúl Reyes lasFARC han sido financiadas por el gobierno del Presidente Hugo Chávez. ¿Quéhay de cierto en eso?Si eso hubiese sido así, ya habríamos tumbado a este gobierno títere de losEstados Unidos. Esa afirmación es un pretexto intervencionista. Lo que debellamar la atención de Latinoamérica y el mundo son los 10 mil millones dedólares que la Casa Blanca ha aportado al gobierno terrorista de Uribe paramasacrar al pueblo, desaparecerlo, despojarlo, desplazarloŠ Colombia es elprimer receptor de ayuda militar de los Estados Unidos en el hemisferio, yel tercer receptor en el mundo. Claro, el gobierno de Washington apoya deesta manera a su testaferro predilecto en la desestabilización de la región,pensando en la contención de la poderosa fuerza bolivariana que ya se vevenir en el horizonte de este siglo. Un tribunal de los pueblos debeconducir al banquillo de los acusados al imperio rapaz y violento que quiereseguir subyugando a los pueblos.¿Financiaron las FARC la campaña presidencial de Rafael Correa en Ecuador?¿Y con qué? Eso es un contrasentido. Son las FARC las que necesitan la acción delinternacionalismo solidario de los pueblos del mundo.¿Con todas las dificultades que se han presentado en torno al tema de lapresencia guerrillera como excusa que ha generado la crisis diplomáticaentre Colombia y Ecuador ó Colombia y Venezuela, no se plantea la necesidadde un replanteamiento en la persistencia de esta forma de lucha, sobre todocuando está latente la amenaza de Estados Unidos con el argumento de queactuará contra quienes consideren que apoyan el terrorismo? La lucha armadano está en cuestión. Las causas que la motivaron no se han modificado. Lasoligarquías sólo quieren una paz que no toque sus privilegios, que nomodifique las injustas estructuras políticas, económicas y sociales que hancausado la pobreza pública. La estrategia de dominación de los EstadosUnidos ya está trazada y el pretexto es lo de menos. Lo que los gringosquieren es el petróleo de Venezuela, el gas de Bolivia, las riquezas de laAmazonia, y la miseria para nuestros pueblos. Lo que se impone es laarticulación de la resistencia a las políticas agresivas del imperio. Quierorecordar que en los fusiles guerrilleros de las FARC resisten los pueblos deNuestra América. Y en cuanto a la pertinencia de la lucha armada, unareflexión del Libertador: "Aun cuando sean alarmantes las consecuencias dela resistencia al poder, no es menos cierto que existe en la naturaleza delhombre social un derecho inalienable que legitima la insurrección". Mientrasexistan las FARC nadie podrá quitarle el fusil al Che.¿La Guajira es de Venezuela como dice el Presidente Chávez?Sin duda, la Guajira pertenece a la Colombia de Bolívar y del primerprecursor de la independencia de Nuestra América, el generalísimo Franciscode Miranda. Nuestro criterio es el mismo expuesto por el libertador a Páez:"Se me olvidó decir a usted que hemos pensado fundir juntas dos o tresmitades de los departamentos de Boyacá, Zulia y Barinas para que no haya másfrontera de Venezuela ni de Nueva Granada, porque esta división es la quenos está matando, y por lo mismo debemos destruirla".Una reafirmación final: Hemos jurado vencer, y Venceremos

dilluns, 11 d’agost del 2008

CAMPANYA PERQUE L´11 DE SETEMBRE NOMÉS HI HAGI L´ ESTELADA ALS BALCONS DELS AJUNTAMENTS CATALANS.

A partir de l'encertada iniciativa de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès de penjar la senyera estelada per la Diada l'11 de setembre d'enguany, us volem ampliar la proposta d'adreçar als vostres respectius consistoris municipals una demanda de reconeixement a l'impulsor de l'estelada, Vicenç Ballester.

Es tracta ara de multiplicar l'exitosa iniciativa de Vilafranca, que va aprovar en ple de penjar simbòlicament l'estelada al balcó municipal per la Diada d'enguany a tots els municipis dels Països Catalans que així ho vulguin.

Per tal de portar-ho a la pràctica, cada grup municipal interessat ha de fer arribar als seus plens d'abans de l'11 de setembre, una instància similar a la presentada a Vilafranca.

Podeu veure-la, escoltar-la i/o copiar-la al Youtube:
http://es.youtube.com/watch?v=YIgOUpRYNEg

La iniciativa pot causar sensació i la seva repercussió, si és duta a terme massivament, pot causar un impacte d'autoestima molt important.

divendres, 8 d’agost del 2008

Terrorisme espanyol de baixa intensitat, "invisibilitzat" per la Dictadura mediàtica espanyola.

"Sabemos lo que has hecho"jrenyer dilluns, 28 de juliol de 2008 21:27hAquesta frase, acompanyada de símbols feixistes i "puta ETA", l'hanpintada a la paret de casa meva amb lletres ben grosses. És el tercer fetd'aquestes característiques en el darrer mes i mig.No penso acudir ni a les autoritats ni a la policia espanyola. Tampocdemanaré ajuda als dirigents d'ERC que han intentat estigmatitzar- me peractuacions realitzades precisament a petició del partit. Miraréd'autoprotegir- me en la mesura de les meves possibilitats i demanaré ales institucions catalanes, locals i nacionals, que adoptin polítiquespreventives respecte la creixent amenaça de la violència feixista iespanyolista contra els catalans i la catalanitat.El meu cas no és un fet aïllat, fa pocs dies un individu va agredir uncarter mallorquí que se li va adreçar en català. L'odi escampat des delsmitjans de la "brunete mediàtica" contra la nostra llengua, divulgant laimpostura que els castellanoparlants són discriminats en terres catalanes,atiant la catalanofòbia a tots nivells acaba traduint-se en actes com elsque descric. Violència de baixa intensitat, de moment, que busca efectespolítics com ha passat al País Valencià des de la transició ençà:acovardir la població, descartar opcions polítiques que no encaixen ambl'ordre establert. No podem disimular la càrrega potencial d'aquestespintades, insults, crema de senyeres, agressions físiques individuals,sinó que hem de fer-les públiques, denunciar la impunitat que les fapossibles, prendre consciència de la dominació política que les justifica.I afirmar-nos com a poble que vol viure lliure i en pau i saber el quecostaràfer-ho possible.http://blocs. mesvilaweb. cat/node/ view/id/101770

dissabte, 2 d’agost del 2008

80 è aniversari de la Constitució de la República Catalana a l´Havana

Vuitantenari de la Constitució Provisional de la República Catalana

L’Havana 1928

L’adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera ( 1923-30) comportà la persecució del moviment obrer, del catalanisme polític, i dels elements més simbòlics de la nostra cultura nacional. La dictadura situà la política independentista (separatista es deia aleshores) representada per Estat Català en una situació de clandestinitat forçosa.

Després de Prats de Molló (1926) i de l’èxit aconseguit en internacionalitzar la voluntat d’independència d’un ampli sector de la societat catalana encapçalada per Francesc Macià, el seu líder carismàtic, s’imposava un procés de reflexió i de reorganització de les forces, de fixar línies tàctiques i estratègiques.

El 16 d’agost del 1928 arribaren a l’Havana procedents de Xile F.Macià i el seu inseparable col·laborador Ventura i Gassol. Des de primers de gener, havien visitat tots els nuclis i entitats catalanes de l’Amèrica del Sud. Tres mesos abans havia arribat a Cuba Josep Carner –Ribalta, per tal de fer els preparatius de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, en aquesta Assemblea s’exposarien dues ponències : la de J.Conangla sobre el projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, inspirada en els més avançats conceptes jurídics de la Constitució nord-americana, i la J.Carner -Ribalta que proposava la formació d’un partit que integrés en un nucli fort tots els partidaris de la independència de Catalunya

Aquest és l’objectiu de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, celebrada al Centre Català de l’Havana, els dies 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre del 1928, enguany fa vuitanta anys.

El text sobre la Constitució Provisional de la República Catalana és un document legal que fixa les bases jurídiques que regularien la vida política de l’Estat Català fins a la formació del Parlament.
El redactor fou Josep Conangla i Fontanilles ( Montblanc 1875- l’Havana 1964), una personalitat amb sòlids coneixements jurídics, cofundador de la revista la Nova Catalunya J.Conangla havia enviat 36 preguntes a totes les comunitats catalanes d’Amèrica, per a recollir les seves opinions sobre el projecte de Constitució que s’havia de presentar a l’Assemblea, l’objectiu era tenir un Estat propi que assegurés els drets democràtics individuals i col·lectius i la pràctica de polítiques socials avançades.

El text té 36 títols, dividits en 302 articles, se’n feu un tiratge de 10.000 exemplars, i fou aprovat el 2 d’octubre de 1928

Volem reproduir l’article primer del Títol I que tracta : Del règim polític de Catalunya:
Article I.-El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la Republica democràtica representativa
Ara, immersos en un model Autonòmic esgotat, potser seria el moment d’analitzar com a alternativa, la línia de treball realista que fixaren els nostres polítics en aquesta Constitució.

Agustí Barrera

Bibliografia

Conangla i Fontanilles, J.- La Constitució de l’Havana i altres escrits.- Edicions de la Magrana. Barcelona 1986

Ferran Oliva, JM.- La Constitució Catalana de l’Havana.- Pagès editors. Lleida 2005

http:// webs.racocatala.cat/ cat1714/consthavana.htm