dimecres, 22 de setembre del 2010

EXIGEIXEN AL PP, PSC-PSOE I C ´S QUE CONDEMNIN VIOLÈNCIA ESPANYOLISTA.


SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA DENUNCIA L’ATAC TERRORISTA PATIT A CERVERA I EXIGEIX A PSC-PSOE, PP I C’S QUE CONDEMNIN LA VIOLÈNCIA AL SERVEI DE LA UNITAT D’ESPANYA

Dissabte a la nit un atemptat terrorista va atacar amb líquid inflamable el Gran Teatre de la Passió de Cervera, mentre eren al seu interior més de 400 persones en un acte convocat per Solidaritat Catalana
per la Independència, provocant un incendi que va cremar una bandera símbol de la independència de la Nació catalana i part de la façana del teatre. Només la ràpida intervenció de la organització va impedir que l’incendi s’estengués a l’interior del teatre amb la tragèdia humana que això hagués comportat.

No hem tingut notícia que el Fiscal General de l’Estat i l’Audiència Nacional, ambdós espanyols, que són els competents segons la llei espanyola, hagin actuat ni prevegin fer-ho per fer caure sobre els terroristes al servei de la unitat d’Espanya tot el pes de la llei.

Tampoc hem sentit cap expressió de condemna de l’atemptat terrorista per part dels partits que comparteixen amb els terroristes l’objectiu de la unitat d’Espanya: el Partit Popular, el Partit dels Socialistes de Catalunya, el Partit Socialista Obrer Espanyol i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. Els polítics i partits que comparteixen les seves idees favorables a la unitat d’Espanya han de desmarcar-se inequívocament dels mètodes terroristes, condemnar la violència, i col·laborar amb la Justícia.
La serp terrorista de l’espanyolisme ha de ser eradicada mentre encara es cova a l’ou. És per això que des de Solidaritat Catalana per la Independència exigim:

1. La ràpida investigació policial per identificar i detenir els terroristes espanyolistes i els seus còmplices, instigadors i encobridors.
2. El zel extremat de la Fiscalia General de l’Estat espanyol contra el terrorisme espanyolista, posant en marxa tots els mecanismes de l’Estat de Dret al servei de la democràcia, les llibertats, i la seguretat de les persones.
3. La intervenció immediata de l’Audiència Nacional espanyola per jutjar i condemnar els autors, còmplices i encobridors de l’atemptat terrorista i l’eradicació de les organitzacions terroristes espanyolistes.
4. Que condemnin el terrorisme espanyolista i la violència al servei de la unitat d’Espanya els srs. Zapatero, Rajoy, Montilla, Sánchez-Camacho i Rivera, i dels partits polítics PP, PSC, PSOE i C’s, que comparteixen amb els terroristes l’objectiu polític d’impedir la independència de Catalunya.

I advertim que l’absència de condemna de la violència per part dels partits que comparteixen objectius polítics amb els terroristes és causa d’il·legalització, segons la legislació i jurisprudència espanyoles

diumenge, 5 de setembre del 2010

MISÈRIA DE L´AUTONOMISME


Coincidim amb que l´etapa de gestió de l´autonomisme com objectiu i la independència a llarg termini s´ha acabat. Ara els objectius son uns altres i la independència no ha d´ésser mai més un objectiu a llarg termini.

Misèria de l'autonomisme
Alfons López Tena

La pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol ens ha dut a la misèria moral, cultural i econòmica. L'agressió de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut ha confirmat que l'autonomisme condemna el país a l'extinció i que
la relació amb Espanya no és fruit
d'un pacte entre iguals sinó d'una situació de dominació. Després de més de trenta anys de l'actual règim, la majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat d'independència, d'Estat català en el si de la Unió Europea, única alternativa viable per a la continuïtat del projecte nacional català davant d'una Espanya pètria decidida a uniformitzar l'Estat i en
què qualsevol temptativa federal, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable.

La ciutadania de Catalunya ja ha reaccionat contra els poders espanyols que busquen enterrar la seva voluntat d'existir. El poble català ja s'ha pronunciat en les consultes populars sobre la independència amb més de 500 comissions locals, més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de vots per la independència i amb l'espectacular manifestació del 10 de juliol de 2010 en la qual més d'un milió de ciutadans exigien la independència.

Els vells partits s'han mostrat impotents per liderar les demandes populars per la constitució d'un Estat propi. L'única reacció unitària que va expressar la classe política va consistir en el rebuig de les diverses iniciatives populars per celebrar un referèndum oficial sobre la independència. Cap dels integrants de l'actual estament polític, ni tan sols aquells que es proclamen d'obediència catalana o independentistes amb Montilla ha estat a l'alçada de les circumstàncies i, en els moments decisius, no han mostrat res més que covardia, mediocritat, mesquinesa i resignació. El seu únic projecte futur consisteix a gestionar les engrunes d'un autonomisme que ens ha portat al naufragi, i entabanar els ciutadans amb promeses que saben irrealitzables. Referèndum, concert econòmic, federalisme, recuperació de l'Estatut... subhasta d'enganys que només poden assolir-se reformant la Constitució espanyola, que ni el PP ni el PSOE ni la nomenklatura espanyola permetran ni concediran mai. Després de l'aventura irresponsable fracassada del nou Estatut, amb Espanya no hi ha res a fer excepte pagar i obeir, o marxar.

És, doncs, el moment que la demanda massiva d'independència que ha expressat el cos social entri amb una força esclatant a les institucions. Com en tots els processos d'aquesta mena que s'han produït al món, la independència l'assolirem quan unes forces polítiques es presentin a unes eleccions amb un programa presidit per la constitució d'un Estat propi i obtinguin la majoria dels sufragis per formar el govern que condueixi el país a l'Estat propi defensant amb fermesa els anhels del poble de Catalunya i actuant amb coratge, patriotisme i intel·ligència per recuperar la dignitat i portar el país a la plena llibertat. No ho faran els vells partits parlamentaris, enfangats en dependències inconfessables i en el fum d'unes institucions impotents de cartó pedra només eficaces
per donar-los col·locació i prebendes.
El poble català es troba en una cruïlla: o bé opta per la independència per situar-se al nivell dels països més avançats del món o bé es resigna a una autonomia incapaç d'afrontar la situació límit de la nostra nació i continua el
procés de desnacionalització i desindustrialització. L'autonomisme és impotència. Només vol, pot i sap acatar la sentència, gestionar una Generalitat en fallida i pidolar a un govern del PSOE o del PP que ja no vol cedir res,
ni recursos ni competències. Avui l'autonomisme no té projecte davant la situació límit de Catalunya. Els vells partits catalans han sacrificat els drets de Catalunya a l'estabilitat de l'Estat
espanyol. L'oligarquia espanyola ha atribuït aquesta actitud a feblesa. Alguns, per justificar aquesta submissió, han sostingut que Catalunya tenia la missió de modernitzar Espanya. Però aquesta modernització s'ha girat contra Catalunya. Tots els intents de congraciar-se amb l'Estat espanyol i fer-lo propici han fracassat. També han fracassat les estratègies basades en l'increment gradual del nivell d'autogovern de la Generalitat pactant amb
l'esquerra espanyola.

Els vells partits volen enfocAR la campanya electoral i la propera legislatura en la crisi econòmica. Però amaguen que la Generalitat no té ni el poder ni els diners per resoldre els gravíssims problemes de Catalunya i que la seva situació financera és desastrosa, amb dificultats per afrontar fins i tot la despesa corrent. Tots volen desviar l'atenció del conflicte nacional perquè volen continuar actuant com si la sentència del Tribunal Constitucional no hagués existit, i que no tenen cap altre projecte més enllà de gestionar una comunitat autònoma. Volen continuar la rutina institucional com si la reacció de dignitat del poble català no s'hagués manifestat. Volen continuar reduint la política catalana a les seves baralles per ocupar les prebendes del govern de la Generalitat. Les seves propostes electorals no són creïbles ni assolibles, perquè necessiten l'acord amb Espanya, i no el tindran. Avui tot són promeses, demà tot seran excuses. Fem allò que és al nostre abast, que només depèn de nosaltres, la independència. Si volem, podem. Si volem independència, fem el que cal: votar independència.

dimecres, 1 de setembre del 2010

LA UNITAT DE L´INDEPENDENTISME S´HA DE CONTINUAR TREBALLANT, NO PODEM DEIXAR ARA DE TREBALLAR-HI.

Que així siga (anàlisi d´en Vicent Partal a Vilaweb).

Estem d´acord amb ell en algunes coses, potser la més important és que una vegada no aconseguida la unitat electoral per aquestes eleccions, hem de propiciar noves possibilitats (actuació conjunta dels representants al Parlament de les diferents formacions, continuar treballant per altres eleccions: municiplas, etc....)

01.09.2010

No hi ha hagut manera de fer una sola coalició independentista a les eleccions i com a mínim hi haurà tres candidatures (Esquerra, Solidaritat i Reagrupament) que se'n reclamaran. Personalment em sembla un error però segurament un altre plantejament no era possible. Que així siga, doncs i assumim que les eleccions tindran un estrany caràcter de primàries del sobiranisme, cridades a aclarir el futur d'aquest convuls moviment.

És evident que la divisió restarà vots. No només els d'aquells que, desencantats, optaran per l'abstenció sinó també els de votants que podrien sentir-se atrets pel programa independentista però no entenen tant de guirigai de sigles i marques contraposades. Amb tot és innegable que serà important saber quants vots té l'independentisme en el seu conjunt i quants cadascuna de les formacions que es reclamen com a part d'aquest camp ideològic. En les eleccions anteriors els vots d'ERC i el Partit Republicà van sumar 422.379, amb 21 diputats per a Esquerra. Els càlculs sobre la força del moviment sobiranista s'hauran de fer, doncs, a partir d'això.

Espere, però, que els nervis i les picabaralles inevitables d'una campanya electoral no creen més friccions de les estrictament necessàries. Seria magnífic, però crec que és gairebé impossible, que totes tres candidatures aconseguiren representació parlamentària i que un cop dins l'hemicicle foren capaços de col·laborar i de treballar juntes en els temes relacionats amb la sobirania, en l'eixida d'aquesta crisi on ens ha abocat la sentència del Constitucional. Que això no es desbarate per una campanya cainita seria important.

Les eleccions del 2010, tal i com estan les coses, no obriran la porta a un canvi de règim. Entès això el que cal és que no la tanquen tampoc. L'independentisme ja és avui un potent fenòmen transversal i els seus possibles votants decidiran si recolzen alguna opció clarament sobiranista o si prefereixen expressar el seu independentisme votant opcions com CiU i ICV que es mouen cada vegada més en la direcció de l'anomenat 'dret de decidir'. Perquè el preu de la no-unitat també és aquest.