dijous, 31 de març del 2011

PUJOL I LA INDEPENDÈNCIA.


Posem aquest article perque després que molts dels nostres governants hagin intentat repetidament apropar-se a Espanya, molts d´ells es van adonant de que no hi ha cap motiu per continuar lligats a un estat aliè.
Pujol no és l´unic, fins i tot al camp socialista trobem polítics sense cap argument per continuar convencent als independentistes. I dintre de la seva mateixa coalició(CiU) alguns també ho diuen amb la boca petita, no s´atreveixen a dir-ho obertament que no hi ha arguments definitius per continuar lligats a Espanya.
Més val tard que mai.

Aquest és l´article publicat ahir: Amb un auditori ple, i davant alts càrrecs del govern com Francesc Homs i els consellers Felip Puig i Andreu Mas Colell, Pujol va admetre que durant molts anys havia mirat de dissuadir els qui optaven per l'independentisme, però que ara ja no tenia més arguments per a continuar-ho fent. En el context actual, amb un espoli fiscal que supera el 9%, l'opció independentista és probablement l'actitud més digna. A la conferència també hi havia el portaveu del grup parlamentari del CiU, Oriol Pujol, i l'ex-president del parlament, Heribert Barrera, i personalitats de la societat civil catalana.

Pujol va dir, això sí, que, en opinió seva, la independència presentava encara un únic problema de viabilitat, 'que no podem deixar de banda': l'assoliment d'un estat propi xocaria amb l'estat espanyol, però també amb Europa: 'Pràcticament totes les independències europees del segle XX han estat resultat d'una acció independentista, però també per la implosió dels imperis o dels estats plurinacionals. Això seria més fàcil a l'Europa de l'est o central', va dir.

Ara, no va pas dir que fos un objectiu impossible, ben a l'inrevés. 'És veritat que han passat i passen coses al món que són tan difícils com ho pugui ser la independència de Catalunya'; i es va declarar optimista 'perquè Catalunya suma, és viva i té futur'. Els independentistes, va concloure, ja no poden ser criticats en nom de l'ètica, perquè no l'ha practicada ni Espanya ni els seus polítics, ni en nom del Tribunal Constitucional, ni en nom de l'economia, ni en nom del progrés social, perquè Catalunya ja ha començat a recular. 'Ni tan solament podran criticar els independentistes els qui no vagin a favor del pacte fiscal' –al·lusió al PSC i al PP.

Gairebé avergonyit de la seva actitud anterior

Pujol, que va dir que no es pensava pas que hagués de fer mai aquesta conferència, va recordar que durant cinquanta-cinc anys havia treballat per una Catalunya integrada a l'estat espanyol i no pas per la independència. I va dir que, quan rellegia els seus escrits de tot aquest temps, se sentia 'una mica astorat'. 'Gairebé m'avergonyeix veure com la meva, i la nostra, actitud, que eren fruit d'un sentiment de responsabilitat i de solidaritat autèntiques, d'arrel moral tant o més que política, ni han estat enteses ni han estat mínimament correspostes, sinó que han estat i són burlades.'

Pujol va dedicar una bona part de la conferència a exposar amb fets històrics la contribució que ha fet CiU al progrés econòmic i social d'Espanya. Un conjunt de contribucions que, vist el resultat final, s'han convertit en arguments en favor de la independència.

L'última mostra d'aquesta 'actitud de responsabilitat', va explicar, és molt recent: fa menys d'un any, quan Espanya maldava per no ser intervinguda per la Unió Europea com ho havien estat Grècia i Irlanda, José Luis Rodríguez Zapatero no podia comptar amb cap força política per a fer les reformes necessàries que evitessin aquesta intervenció. 'I va haver de ser CiU qui li acabés donant el suport que necessitava; la força política més representativa del nacionalisme català va jugar el que en podríem dir una carta espanyolista i europeista.'.

La resposta d'Espanya

Però, malgrat totes les ajudes prestades des de Catalunya, 'la resposta d'Espanya ha estat una sentència del Tribunal Constitucional demolidora contra l'estatut'. Pujol va recordar que Zapatero mateix havia parlat de 'missió complerta', un cop dictada la sentència, essent així que ell havia promès que donaria suport al text que sortís del Parlament de Catalunya. 'Hom no sap si s'ha de qualificar de cinisme, de mala fe o simplement de niciesa.'

En definitiva, segons Pujol, Convergència sempre ha estat partidària de contribuir al progrés d'Espanya, acceptant fins i tot el 'cafè per a tothom' de la Transició. Però ara, tenint en compte l'espoli fiscal de Catalunya, 'hi ha una sensació d'engany i de tractar amb gent amb la qual mai no et podràs entendre i amb la qual no hi ha res a fer.'

diumenge, 27 de març del 2011

ACTE SOBRE EL FUTUR DE L´ENERGIA NUCLEAR A CATALUNYA


ENS PASSEN AQUESTA NOTA QUE, TENINT EN COMPTE ELS DARRERS FETS AL JAPÓ, ENS SEMBLA MOLT ADIENT LA DIFUSSIÓ:

A la vista dels fets ocorreguts al Japó, desitgen compartir el vostre punt de vista al respecte i debatre punts de vista alternatius.

Per tot això, us convidem a la presentació de la xerrada sota el títol:

"El Futur de l'energia nuclear a Catalunya: anàlisi ecoindependentista del model energètic " a càrrec de:

- Santiago Vilanova i Tané: periodista autor de "Chernobil, el fin del mito nuclear" i "El sindrome nuclear. El accidente de Harrisburg y el riesgo nuclear"


- Josep Puig i Boix: cofundador del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear i ex-regidor de l'Ajuntament de Barcelona


Lloc: Hotel AB Viladomat. Viladomat, 197 (Viladomat-Aragó)

Dia: dijous 31 de març

Hora: 20:30


Totes i tots hi sereu molt benvinguts.

dissabte, 19 de març del 2011

FUKUSHIMA I EL FUTUR ESTAT CATALÀ


Fukushima i el futur estat català
Santiago Vilanova
El col•lapse nuclear de Fukushima tindrà unes conseqüències enormes sobre l'opinió pública internacional reforçant els arguments dels ecologistes crítics envers aquesta tecnologia de mort. El desastre del Japó podria expandir, en cas de fusió del nucli, la radioactivitat per tot el Pacífic, contaminant atols paradisíacs i escampant l'estronci 90 (que es fixa als ossos en lloc del calci); el cesi 137 (que es fixa en lloc del potassi) i el iode 131 (que es fixa a la tiroides). Les explosions d'hidrogen que han ocasionat la catàstrofe van ser provocades per una debilitat que tenen tots els reactors nuclears: la reacció del zirconi que envolta les barres d'urani amb l'aigua.
I ens hem de preguntar: si tenim tantes altres formes de produir electricitat amb recursos renovables i nets, com deixem que el lobby nuclear domini el món i manipuli tants comunicadors? Com podem permetre tantes falsedats sobre l'energia nuclear emeses com a veritats científiques en els mitjans de comunicació? És que no en tenim prou, amb els efectes provocats per les fuites de Three Mile Island (1979) i Txernòbil (1986) –aquest 26 d'abril es compliran els 25 anys–, i a Catalunya amb l'incendi i clausura de Vandellòs I (1989)? Hem d'esperar una catàstrofe més propera per reaccionar?
Un dels falsos mites de l'energia nuclear és que aquesta tecnologia ens facilita la independència i autonomia respecte del petroli i el gas. Aquesta fraudulenta constatació ha acabat penetrant també en molts sectors de l'independentisme català.
Em preocupa que el nostre independentisme tingui un component pronuclear, animada per determinats sectors sobiranistes i líders d'opinió de CiU, Reagrupament, ERC i SI (desitjo que minoritaris). Aquests sectors consideren que l'energia nuclear que hem heretat del franquisme (per objectius de caire militar) podria ser útil per a la fortalesa d'un futur estat català.
Cal un debat rigorós
Aquest oxímoron (“independència atòmica”) cal aclarir-lo. L'energia nuclear comporta una dependència extraordinària del càrtel de l'urani, de la tecnologia i de la banca estrangera. Així ho va entendre el moviment antinuclear dels anys vuitanta, quan va lluitar per impedir que la Chevron nord-americana iniciés prospeccions uraníferes a les nostres comarques. Ho vaig documentar en l'assaig Catalunya sota el perill de l'urani junt amb els científics Pere Carbonell, Oriol Cabré i Josep Puig.
El desastre del Japó, esdevingut en una de les societats tecnològicament més avançades del món, ha de comportar un rigorós debat a nivell europeu i nacional. I els partits independentistes l'haurien de reclamar al nostre Parlament. No oblidem que els reactors d'Ascó I i Ascó II estan assentats sobre unes margues guixíferes expansives i no allunyats de la falla geològica de l'Ebre (fets reconeguts pel mateix Consejo de Seguridad Nuclear).
El Japó, que va patir els genocidis d'Hiroshima i Nagasaki, ens colpeix novament en el segle XXI sobre les implicacions morals i ètiques de l'energia atòmica. El patriotisme a partir d'ara s'haurà de vincular també amb el futur de les centrals nuclears. Ho hem de fer a Catalunya como ho farà tota la societat civil dels països nuclearitzats de la Unió Europea. Es tracta d'un tema cabdal que afectarà la supervivència de les futures generacions.
L'increment del sentiment independentista és conseqüència d'una espoliació fiscal però també d'una imposició energètica d'un Estat espanyol que ens hipoteca a un model de societat centralista, militarista i tecnocràtic. Quan els antinuclears dels anys setanta i vuitanta parlàvem d'electrofeixisme ens referíem a les màfies que ens obliguen a viure en aquest model.

dimecres, 16 de març del 2011

ENS APROPEM A LA FI DE L´ENERGIA NUCLEAR AL MÓN ?


Tant de bo que sigui així. Interessant entrevista a Marcel Coderch amb aquest tema:

El principal perill ara a Fukushima és que hi hagi una fusió del nucli. En què consisteix?

Una fusió total del nucli vol dir que tot el combustible nuclear es fon, passa de sòlid a líquid i fa un magma de dos mil graus. Això passa quan es deixa de refrigerar un reac! tor, encara que estigui aturat, perquè continua desprenent calor i la temperatura va augmentant. Aquest magma pot acabar fonent l'envàs d'acer inoxidable que conté el nucli i també pot cremar la cuirassa de formigó, que és l'última protecció en aquest moment. I aleshores surt a l'exterior tot el material radioactiu. Aquesta seria la pitjor possibilitat.

La cuirassa de formigó no podria contenir el magma?

No. Aquesta cuirassa pot contenir la radioactivitat que desprengui el reactor i els gasos; serveix per a això. Però, si es fon el nucli, el magma cremarà el formigó. I en cas que una part del formigó resistís, encara hi hauria un altre perill important: que el magma i tot el material radioactiu arribessin a aigües subterrànies de sota la central. Aleshores seria incontrolable.

Això podria passar?

Sí, podria passar, si no aconsegueixen de refrigerar constantment els reactors afectats durant unes quantes setmanes. A Fukushima ha passat que se n'han anat en orris tots els sistemes de refrigeració perquè la central es va quedar sense electricitat.

Però les autoritats diuen que cada dia que passa fa més difícil un desastre nuclear...

Bé..., però pot passar en qualsevol moment, encara que sigui d'aquí a uns quants dies, si no aconsegueixen de mantenir una refrigeració constant del reactor. És cert que cada dia que passa és més improbable, però podria passar, si la refrigeració fallés.

Refrigeren els reactors amb aigua de mar. És una bona manera?

No tenen cap més opció. I fer servir aigua de mar vol dir renunciar als reactors refrigerats, perquè amb la sal es malmeten per sempre més. Aquesta aigua, quan arriba al nucli, bull i es trenca la molècula d'aigua. Aleshores resta una bombolla d'hidrogen que pot esclatar. I per tal que el vas de contenció no esclati, alliberen el gas cap al segon edifici de contenció, que és el de formigó, a fi de rebaixar la pressió interna. I quan aquest segon edifici té massa pressió, alliberen el gas al tercer edifici de contenció, que és el que ha esclatat a tres reactors. Per tant, la radioactivitat que hagin d'evacuar a partir d'ara anirà directament a fora, sense filtre.

Aquest gas és perillós?

Sí, és nociu. Però encara hi ha una cosa pitjor, i és que les autoritats no han donat cap xifra de les quantitats de gas alliberat, segurament perquè també han deixat de funcionar els mesuradors.

Però és gaire nociu?

Aquest gas conté bàsicament hidrogen, però també cessi i iode. Els japonesos ja pensen a donar pastilles de iode a la població de l'entorn de la central. Això és una mesura preventiva, però indicativa de l'agressivitat del gas. Volen donar pastilles de iode a tothom perquè en tinguin les glàndules tiroides saturades i així el cos expulsi tot el iode radioactiu que pugui respirar. L'eliminació del cessi és més complicada, perquè entra per aigua i pels aliments.

Com afecta la salut humana aquest gas?

Té una relació directa amb el càncer. Però això depèn de la direcció que prengui el gas radioactiu. De moment, tenen la sort que el vent bufa cap a l'oceà i precipitarà a l'aigua quan plogui i quedarà força dissolt. Ara, si han de refrigerar durant setmanes o mesos, i per tant han d'alliberar gas radioactiu periòdicament, el vent segurament que canviarà i bufarà cap a altres zones, per exemple la de Tòquio. I, en aquest cas, quan plogui, la radioactivitat caurà sobre zones habitades. L'efecte que pot tenir no és immediat, és a llarg termini. I cal tenir present que, per sort, aquest gas té concentracions radioactives petites, però tampoc no podem ignorar que la radioactivitat pot tardar dècades a desaparèixer. I això fa augmentar els casos de càncer, és una relació prou estudiada.

Segons que diu, la situació és molt greu...

Sí. I cal tenir en compte que mai fins ara tres reactors alhora no s'havien trobat en aquesta situació. L'any 1979 a Harrisburg (EUA), solament s'hi va trobar un reactor i durant dies tot el món va estar-ne pendent. La situació del Japó és molt greu, extraordinària i caòtica. I també cal dir que tampoc no els quadren les mesures que els donen els aparells de mesura de la pressió i de la temperatura de dins el nucli, cosa que ho complica tot encara més, per si ja no ho era prou. I és que deuen haver deixat de funcionar.

Pot passar al Japó el daltabaix de Txornòbil?

No exactament. El cas de Txornòbil és diferent, perquè el reactor no tenia cuirassa i, a més, el nucli era de grafit. El reactor es va encendre i tot el material radioactiu va sortir a l'exterior. Per tant, és una situació molt diferent, perquè són dissenys diferents. Ara, si el nucli d'algun d'aquestes reactors japonesos desgraciadament es fongués del tot perquè no es pogués refrigerar, el magma podria rebentar el formigó i aleshores el resultat, el desastre, seria el mateix.

Caram...

Ah, i aquests reactors japonesos tenen un disseny antic, de més quaranta anys, que fa més difícil la refrigeració: tenen la piscina del combustible consumit just a sobre el reactor. I aquesta piscina també s'ha de refrigerar perquè, si no, també s'encén. I un d'aquests reactors, el primer per exemple, les dades del qual vaig consultar ahir, té, tot sol, 1.700 tones de combustible consumit. I si això s'escapa, és molt perillós. El govern japonès ha dit que havien aconseguit de fer pujar el nivell de l'aigua un parell de metres dins el nucli, cosa que indica que fan molts esforços per refrigerar també aquestes piscines. La veritat és que és molt complicat, perquè hi ha moltes variables i han de tenir-les totes en compte a l'hora de refrigerar eficaçment. És prou difícil.

El Japó és un dels països més preparats per als terratrèmols...

Sí, el Japó va optar per fer centrals nuclears, bo i sabent que era un territori sísmic. I a més les van construir a la costa més pròxima a la falla. Estaven convençuts que les podien fer prou segures i, de fet, s'ha demostrat que han aguantat prou bé un terratrèmol molt fort i un tsunami. Però, si es queden sense electricitat, deixen de ser segures.

I les del nostre país, són segures?

Miri, els reactors de la de Cofrents tenen exactament el mateix disseny que els de la de Fukushima. És una central idèntica i, per tant, té la mateixa seguretat. Les d'Ascó i Vandellòs tenen uns dissenys una mica més moderns. Però, a totes, els pot passar exactament això que ha passat a Fukushima, si es queden sense electricitat. Aquí no hi ha tsunamis ni terratrèmols, però si pel motiu que sigui caiguessin les torres elèctriques del voltant i les centrals restessin aïllades i sense font de subministrament elèctric, la situació seria exactament la mateixa: el sistema de refrigeració deixaria de funcionar, s'escalfaria el nucli i caldria fer aquest mateix procés d'afegir-hi aigua i d'anar alliberant periòdicament gas radioactiu.

És una energia poc segura...

Jo crec que la tragèdia del Japó és el final de l'energia nuclear, almenys com a projecte energètic de futur. Ara feia trenta anys que no hi havia hagut cap incident greu. I això vol dir que hi ha tota una generació que no en recorda cap. Cada vegada que n'hi havia un, passaven vint anys o vint-i-cinc, abans que ningú es decidís a construir noves centrals. Jo diria que aquesta vegada el món ha après la lliçó i ja ha vist clarament que no és una energia prou segura.

Però tot i els accidents passats, s'han continuat construint centrals nuclears...

Però en aquest cas hi ha un factor econòmic molt important. Cada reactor costa de tres mil milions d'euros a quatre mil milions. Després d'això que ha passat al Japó, amb uns quants reactors inservibles per sempre més, ningú no gosarà invertir en grans estructures nuclears; ni bancs ni empreses. Els riscos són molt grossos en el context actual, amb aquesta inestabilitat econòmica i financera mundial tan gran.

Hi ha experts que diuen que amb les energies renovables no en tindríem prou...

Depèn de què entenguem per prou. És evident que, si continuem consumint cada vegada més energia, si mantenim aquesta tendència, no n'hi haurà prou. Però moderant la despesa i fent una aposta clara per les renovables, sí que n'hi hauria prou. Jo crec que aquest és el camí i que ara el món se n'adona. De l'energia que consumim a Catalunya, tan solament un 10% és energia nuclear. Amb una política d'estalvi i amb energies renovables, ens en sortiríem.

diumenge, 13 de març del 2011

SUSO DE TORO I CATALUNYA


Durant anys la majoria d´articulistes espanyols han intentat no escoltar ni entendre res i posar-se d´esquena al que passava a Catalunya. Suso de Toro fa un bon article a El País de Galicia.
Però no ens enganyem, els "opinadors espanyols" estan en la mateixa línia de sempre. Suso de Toro és galleg, no espanyol.

SUSO DE TORO
Si Cataluña se va

Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados” por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.
El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el “Estatut” rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

dijous, 3 de març del 2011

Obrim "LA PORTA DE LA GÀBIA"(Catalunya i el Tribunal Internacional de Justícia)


Carles Boix: 'El Tribunal Internacional de Justícia no exigeix cap referèndum per a declarar la independència'
El Tribunal Internacional de Justícia va abonar, el juliol del 2010, la independència de Kosovë perquè no contravenia la legislació internacional. El llibre 'La porta de la gàbia' (A contra vent) amb textos del politòleg Carles Boix, el jurista Antoni Abat i l'advocat August Gil sobre aquella decisió (amb les conseqüències que pot tenir per al cas català) i amb la decisió íntegra del tribunal, es presenta avui, a les 19.00, a la Facultat Blanquerna (Barcelona). En parlem amb el catedràtic de ciència política de la Princeton University, Carles Boix.
La declaració del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre la independència de Kosovë crea jurisprudència per a futures proclamacions d'independència?
El TIJ reconeix que, com a òrgan judicial, no li pertoca ni d'establir noves normes de dret internacional ni de delimitar, a la llum de les normes ja existents, els processos i les condicions en què els pobles poden exercir el dret d’autodeterminació. Per tant, com que la declaració sobre Kosovë no és pròpiament una sentència, sinó una opinió emesa a petició del Consell de Seguretat, no crea jurisprudència en sentit estricte.
Això no obstant, el TIJ fa una contribució molt important perquè defineix la interpretació apropiada del dret d’autodeterminació. Més concretament, estableix amb tota claredat que el fet que el tribunal no pugui confirmar l’existència d’un dret d’autodeterminació més enllà d'allò que ja ha regulat la comunitat internacional (a través de les institucions que la representen) no implica que no pugui declarar que no hi ha cap regla internacional que prohibeixi l’exercici d’autodeterminació. En conseqüència, estipula que la declaració d’audeterminació de Kosovë no vulnera cap norma jurídica internacional. En definitiva, el Tribunal fa seva una interpretació flexible i liberal de l’ordre jurídic modern, segons la qual allò que no és prohibit és permissible.
Si el TIJ hagués fet seva una interpretació rígida de les normes internacionals, el dret d’autodeterminació s'hauria restringit als casos de descolonització. Tanmateix, el TIJ ha seguit una interpretació flexible, coherent amb el principi de llibertat i, per tant, de la relació entre llibertat i llei. Aquesta posició obre la porta a la possibilitat de l’exercici d’autodeterminació, fins i tot en unes condicions que no coincideixin exactament amb els paràmetres definits per les Nacions Unides.
Hi ha aquí una inflexió de la política internacional o és una declaració lògica, esperada i conseqüent?
Es una declaració lògica i conseqüent amb els principis més fonamentals del sistema jurídic internacional. Una altra cosa és que alguns estats no ho vulguin acceptar. No és pas casualitat que els estats menys favorables siguin els menys democràtics.
Sèrbia i Rússia no reconeixen l'estat kosovès per circumstàncies històriques i d'interès actual, però quins motius porten Espanya a fer-hi pinya?
Espanya fa servir totes les eines que té per mantenir la seva unitat territorial: la comunitat internacional i les seves normes jurídiques en són una. Tanta insistència potser indica, simplement, un país feble que, incapaç de controlar el seu propi territori, necessita el suport d’institucions estrangeres per a assolir els seus objectius.
Catalunya es troba en condicions de fer aquest pas sense impediments de dret internacional?
Segons que especifica el TIJ a la part final de la resolució, el dret d’autodeterminació es pot exercir plenament, si se segueix un procediment democràtic. A la llum de la declaració, no veig cap impediment perquè Catalunya no pugui exercir-lo. Fixem-nos que la declaració de Kosovë, la va fer directament el seu parlament, lliurement elegit, i que, per tant, el TIJ no exigeix cap referèndum per a fer una declaració d’independència.
S'ha discutit molt sobre com hauria de ser el procediment d'independència de Catalunya. Tenint en compte la sentència i la legislació internacional, quin creieu que és el procediment amb més possibilitat d'èxit?
Ara com ara, el referèndum sembla una via tancada. Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d'independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d'independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes. Tot i que sé que alguns lectors de VilaWeb se'n sorprendran, jo aconsellaria que el govern proposés un estat independent sota la corona espanyola. Això facilitaria algunes coses.
En el cas kosovès, la declaració unilateral, la fa una assemblea que no figura en el marc jurídic estatal vigent. Significa que, l'acte de sobirania, el podria fer al nostre país una assemblea diferent dels parlaments autonòmics?
Que jo sàpiga l’assemblea de Kosovë es va elegir dins el sistema establert per les Nacions Unides. A Catalunya, n’hi ha prou amb el parlament actual per a tirar endavant.