Bones intervencions de Solidaritat (S.I.) al debat parlamentari, va estar molt clar.
Entretant, els governants espanyols diuen que utilitzaran tots els instruments al seu abast per evitar el proces independentista. N´estem convençuts que ho faran.
El tema clau es que nosaltres estessim preparats, ja que els instruments poden ser de molts tipus (o tots a la vegada) recionats amb l´ambit judicial, economic, politic, etc. Malgrat tot, aquest tema no ens ha de fer perdre els objectius, i el dia a dia per anar-los assolint. Caminem amb el pas adequat, hem de continuar en la mateixa direccio i actuant conjuntament davant Europa i davant els altres estats.       

Espanya: de la indiferència a l'amenaça

El govern espanyol ha acabat amenaçant 'amb tots els instruments de l'estat' el procés d'independència de Catalunya, despres d´haver-lo menystingut.

El govern espanyol ha passat d'una indiferència pública sobre el creixent independentisme a Catalunya a l'amenaça un cop ja s'ha aprovat al parlament la convocatòria d'un referèndum sobre la independència la legislatura que ve. A mesura que s'acostava la data de la manifestació de l'Onze de Setembre i que es feia evident que seria multitudinària el govern espanyol va anar denotant nerviosisme, com palesaven les declaracions filtrades de membres de l'executiu de Rajoy després del consell de ministres del divendres 7 de setembre. 'Aquest tipus d'actes els carrega el diable', van dir als periodistes.
El dia abans de la manifestació, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es va limitar a qualificar 'd'embolic' la mobilització, en aquesta entrevista a TVE (minut 46:50).
Després de la manifestació la majoria de mitjans espanyols van menysprear l'èxit com per exemple TVE, que la va situar al minut 20 de l'informatiu del vespre:
El govern espanyol també li donava un perfil baix, i intentava restar-li importància. No va ser fins després de la conferència d'Artur Mas a Madrid quan el to va començar a pujar, malgrat l'absència de membres del govern de Mariano Rajoy en l'esmorzar informatiu on el president va fer les declaracions.
A partir d'aquell moment, els polítics espanyols es van dedicar a pressionar per la reunió entre el president català, Artur Mas, i Rajoy. La vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sánez de Santamarí, per exemple, va aprofitar una entrevista a Telecinco per destacar el "canvi de discurs" de Convergència i Unió i deia que això feia olor 'd'una espiral poc reflexionada".
La carta de Juan Carlos I
I no va ser fins que el rei espanyol va decidir intervenir fins que no es va començar a destapar la caixa dels trons. Juan Carlos I va publicar una carta en la que demanava no dividir forces ni perseguir quimeres. Això va causar que, immediatament, Cospedal, Gallardón i García-Margallo sortissin a declarar a favor de la constitució, contra el pacte fiscal i amb amenaces sobre una possible independència de Catalunya, sobretot dient que Catalunya quedaria fora de la UE.

En la trobada entre Rajoy i Mas es va respirar un ambient tens. Alicia Sanchez Camacho va haver de declarar sobre la reunió, perquè el govern es va limitar a publicar un comunicat oficial.

A partir d'aquest dia, la crispació espanyola no ha parat de crèixer. Santamaria el dia següent va dir que s'aplicaria la constitució i les lleis i, fins i tot, Aznar va destacar que "ningú trencarà Espanya".


El següent pas el va fer, altre cop, la vice-presidenta del govern espanyol quan va reafirmar, en una entrevista a la Cadena Ser, que es donarà una "resposta ferma i serena" a Mas. I Dolores de Cospedal va aprofitar l'editorial de El Mundo, per dir que no descarta "tipificar com a delicte una consulta" catalana, amb la possibilitat d'empresonar el president Artur Mas.

L'última intervenció de polítics espanyols ha estat la de Saenz de Santamaria, després de l'aprovació al parlament de la resolució sobre el referèndum sobre la independència. Segons ha dit, "estan disposats a utilitzar tots els instruments" que calguin per aturar la consulta de Catalunya.
(Vilaweb).

SOLIDARITAT I LA DENUNCIA CONTRA ELS MILITARS ESPANYOLS.

Feia dies que no hi havia tantes noticies com ahir: CiU convocant eleccions anticipades, el PSC recorrent a l´absurd federalisme, els altres partits adaptant-se a la nova situacio electoral. I el Govern espanyol?
Doncs, com sempre, intentant posar el discurs de la po al cos dels catalans i catalanes: que si un enfonsareu economicament, que si sortireu de la UE, que si tot el que fessiu seria il.legal (tant se val que sigui consultes, com declaracions d´ independencia com federalisme, des d´alla no en volen saber res de res), i nomes faltaven els militars que amb tants segles no han entes que ells no son una entitat autonoma de l´estat que diuen que representen i amenacen a "intervenir".

Solidaritat (S.I.) ha fet una denuncia a la Fiscalia, la resposta com sempre, i Alerta Digital passats de voltes:

 

Demanen acabar amb el «canalla de López Tena»

López Tena, aquest dimarts al Parlament Foto: ACN

"Que alguien pare a estos canallas: López Tena llama 'delincuentes' a los militares que defienden la ley y pide que 'se pudran en la cárcel'". Amb aquesta frase, el diari Alertadigital.com -en el qual escriu amb fruïció el coronel Alamán partidari d'aturar les vel·leïtats independentistes amb l'exèrcit- editorialitza sobre la decisió dels diputats de Solidaritat Catalana per la Independència de denunciar a la Fiscalia l'Asociación de Militares Españoles. La denuncia registrada aquest matí pel diputat solidari Alfons López Tena demanava actuar contra aquesta entitat per amenaçar amb una ofensiva militar el procés català .

(noticia N. Digital).

Com fer la independència?

Bon article de  l´ Hèctor López Bofill deixant clares les vies cap a la independ`encia (resum):

com fer la independència?

                              

...La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978. Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat, cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i, finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria independent a través d'aquesta via si ho decidissin les institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes plantejades pel govern Ibarretxe.

La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).

La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic passa per acompanyar el gest independentista de dues variables determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió parlamentària.

Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la reforma constitucional per la via agreujada.

En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius, construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició). Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el procés d'independència, i no dels darrers com de vegades s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de caminar cap a la llibertat.

* Article publicat al diari El Punt-Avui

EL CATALA I L´ESCOLA: MENTRE ELS "CIUDADANOS" ES QUEDEN SENSE DISCURS, EL MINISTRE WERT CONTINUA CENTRALITZANT . .

Del total de 50.000 famílies catalanes que aquest setembre han vist com els seus fills començaven l'escolarització infantil, el curs de P-3, només dotze van demanar de poder-ho fer en castellà. Tot i les demandes de Ciutadans i el PP, i de les repetides sentències de la justícia espanyola perquè la Generalitat posi fi a l'actual sistema d'immersió lingüística, el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha revelat avui que la demanda d'una escola en castellà afecta només al 0,024% de les famílies que aquest any han començat l'escolarització.

"Aquest és el volum del conflicte que hi ha a Catalunya", ha afirmat Homs a Rac1, explicant a continuació que, tal com estableix la llei, el Govern donarà resposta a cadascun d'aquests dotze casos.

Acabat el discurs contra el sistema d´immersi´o a Catalunya, nom´es els queda un discurs: contra "los nacionalismos excluyentes (l´espanyol no, ´es clar)" i treure´s definitivament la m`ascara.

Per una altra part, el  Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres l'avantprojecte de Llei Orgànica per a la Millora de l'Educació que augmenta el percentatge dels continguts que fixa l'Estat, que en el cas de Catalunya passa a ser del 55% al 65%, mentre que als territoris castellanoparlants el ministeri decidirà sobre el 75% dels continguts curriculars. D'altra banda, la reforma, presentada pel ministre d'Educació, José Ignacio Wert, incorpora nous exàmens d'avaluació a Tercer i Sisè de Primària, amb l'objectiu de detectar precoçment les mancances dels alumnes i que no tindrà afectes individuals sobre cada alumne ja que serà el centre qui acabarà decidint si passa de curs.

 

També, s'incorpora una nova prova a final de l'ESO i de Batxillerat, en aquest cas en substitució de la Selectivitat, els resultats si seran vinculants i necessaris per obtenir la titulació. En el cas del Batxillerat, la nota d'aquesta avaluació juntament amb la de l'expedient acadèmic servirà per decidir l'accès a la universitat, ponderant un 40% i un 60% respectivament.

 

La prova del final de l'ESO serà diferent per als alumnes que enfoquin la seva formació cap al Batxillerat o cap a la Formació Professional. Segons ha explicat Wert, es tracta d'una prova "necessària per a la titulació" i a partir d'elles, es podran comparar "amb total transparència", entre centres i comunitats autònoma, com si es tractés, ha afegit de tenir un informe Pisa propi. La nota serà el resultat de les notes durant l'ESO i la de la prova ponderades un 70% i un 30% respectivament.

 

Segons Wert la reforma persegueix "millorar el nivell educatiu" i facilitar l'accés dels joves als llocs de treball amb l'objectiu, entre d'altres, de millorar la competitivitat de l'economia. El ministre d'Educació també ha fet especial incís en l'alta taxa d'abandonament escolar que afecta l'Estat, que és del 26,5%, el doble de la mitjana europea. L'objectiu ara és arribar a un "modest" 15% i afrontar el fracàs escolar pal·liant els "dèficits estructurals del sistema". 

 

A més, citant l'informe Pisa, Wert ha lamentat que la taxa espanyola d'alumnes excel·lents, del 3%, estigui per sota de la meitat de la mitjana europea, que és del 8%. Malgrat aquestes "debilitats", Wert ha destacat que l'Estat es troba ben posicionat pel que fa les estadístiques en l'ensenyament a Primària, amb un 96% d'alumnes escolaritzats fins els 3 anys i amb una inversió que del 2000 al 2010 va passar dels 27.000 als 52.000 MEUR. Pel que fa la despesa mitjana per alumne, se situa en 10.094 dòlars, un 21% més que la mitjana europea, ha destacat el ministre.

 

Un altre pilar de la reforma, ha detallat el ministre, és que es pretén dotar d'una major autonomia els centres, ja que els espanyols són els que menys en disposen de tota la UE i això comporta "una pèrdua del rendiment", segons ha comentat. Els equips directius dels centres disposarien de més "poder efectiu", el que també comportarà un "augment de la rendició de comptes", de manera que es responsabilitzarà els centres dels seus resultats i se'ls podrà retribuir en funció del seu rendiment.

 

D'altra banda, Wert també ha ressaltat que es reforçarà l'ensenyament de les llengües estrangeres, en especial l'anglès, en què els criteris d'avaluació prioritzaran abans l'expressió oral que la gramàtica o la traducció, com ha estat sent fins ara.

 

Possibilitat de fer concerts amb escoles que separin per sexes

 

D'altra banda, estableix la possibilitat per a les administracions de concertar amb centres d'educació diferenciada per sexes "sempre que compleixin els requisits de la convenció relativa a la lluita contra les discriminacions en l'ensenyament".

 

També s'introdueix un nou requisit per als nous directors de centres que necessitaran una certificació acreditativa d'haver superat un curs de formació sobre el desenvolupament de la funció directiva. 

 

Pel ministre, aquesta és una reforma "sensata, gradual, instrumental i en certa manera, ideològica" i basada "en dades de les insuficiències i problemes del sistema" i que "mira cap endavant" i cap a "fora", ja que el rendiment dels estudiants es compararà amb altres alumnes de l'estranger i "no amb el del costat". Wert ha reconegut que arribarà en un "context difícil", en un moment en què "es deté l'increment dels recursos i s'exigeix a tots els actors la major eficiència".

LA "QUIMERA" ÉS LA UNITAT D´ESPANYA.

El Rei d´Espanya no ha fet mai cap declaració quan les coses han anat malament per a Catalunya, suposem que aquestes declaracions "unionistes" són per consum intern (espanyolista), però volem afegir que la única "quimera" ha estat la unitat d´Espanya. Una quimera que ha durat 500 anys d´esforços i malbaratament de diners (especialment els nostres), per un projecte que mai va ser col.lectiu.
Us pengem un dels articles- resposta d´avui, en aquest cas d´en Vicent Partal. La resposta de S.I. ha estat ràpida i directa, no us la pengem perquè suposem que ja l´heu llegit a la pàgina web.

Què vol ara Juan Carlos?

Que conste d'antuvi: si ningú es pensa que un discurs de Juan Carlos canviarà la realitat d’aquest país és que viu en un món francament estrany. Dit això, quatre consideracions, a tall de resposta a la carta del monarca.
   
1) Què vol ara? Ell ha callat durant dècades cada vegada que agredien el nostre país o la nostra llengua. No he sentit, per exemple, ni una sola vegada que demanàs concòrdia en el tortuós procés de l’estatut, ni quan els insults eren més grans. No he vist mai que s'interrogàs en veu alta si la sentència del constitucional no era un colp d’estat o simplement si no resultava contraproduent per a la convivència que ara invoca. No ha obert mai la boca per reclamar respecte i consideració en favor dels qui encara som una part dels seus súbdits -tot i que esperem que per ben poc. No he vist mai, fins avui, que invocàs la concòrdia i, sincerament, a hores d’ara em sembla que només vol servir-se'n, simplement, contra nosaltres. I això m’emprenya.

2) No fotem: qui ha atiat les dissensions no som nosaltres, sinó ells. D'una manera permanent i durant dècades i amb una persistència incansable. O és que es pensa que hem oblidat que al 2001, en ple allau del renaixement nacionalista espanyol, Juan Carlos va dir en un discurs oficial que ‘mai ningú no havia estat obligat a parlar en castellà’? Home!, jo, sense anar més lluny! De xiquet a l’escola fins i tot em pegaven. Però deixem de banda les anècdotes personals: que conste que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, li va demanar de forma pública que rectificàs, però no ho va fer, ni ho ha fet mai. De fet, ha tingut onze anys sencers per a fer-ho. Amb quina credibilitat, doncs, ara ens demana res?

3) Intel·lectualment Juan Carlos de Borbon no és precisament brillant, però va molt equivocat si es pensa que fent servir paraules altisonants aturarà un procés polític. Si aquest home creu que la paraula ‘quimera’ pot emprar-se com una arma o que pot convèncer ningú, és que encara és més ignorant que no em pensava. La gent catalana ha expressat amb rotunditat que vol assolir un projecte polític. I això no és cap quimera, és un projecte.

4) Ja entenc, de totes maneres, que la manifestació de l’Onze de Setembre el pose nerviós. Ara mateix Juan Carlos és un home desprestigiat, objecte quotidià de la riota popular, una caricatura coronada. Durant dècades la censura i la lloança histèrica n'han forjat una imatge d'ell que s’ha esquerdat com el vidre al contacte amb la realitat i amb la llibertat informativa. Supose que no és fàcil i encara menys si veus que milions dels que estaven els teus subdits opten per marxar. Però, francament, això és el seu problema. No el meu. I encara menys el nostre.

11 DE SETEMBRE DE 2012: UNA PROPOSTA DIRIGIDA A CATALUNYA, NO UNA RESPOSTA A ESPANYA.

Quatre dies després de la manifestació històrica de l´11 de setembre, podem fer una reflexió positiva de la situació.
Per una part, els catalans i catalanes comencem a creure en nosaltres mateixos i comencem a creure que la independència és possible. No estem demanant permís a Espanya a veure si ens deixa ser independents, el que fem és fer una proposta de separació.

El Govern espanyol, tot i que li venien dient des de feia setmanes, no esperava una manifestació d´aquesta alçada. Per tant l´estratègia va ser la de sempre: primer ignorar-la o minimitzar-la (com si no hi sigui, els seus mitjans propers van fer bé la seva feina), després amenaçar (pressions a Europa per assegurar que estarem fora de la Unió Europea) i finalment, com que sembla que la proposta catalana és ferma, amenaçar amb la Constitució i les lleis (no cal dir que la seva Constitució ens impedeix qualsevol procès independentista i les seves lleis encara menys). Però, per primera vegada en molt temps, no els estem demanant permís. 

Europa, mandrosa per fer qualsevol canvi i mandrosa per començar a plantejar una reordenació interna de la UE, en consonància amb nacions sense estat (Catalunya, Escòcia, Euskalherria, Flandes...), va fer una patinada considerable amb les declaracions del mateix dia 11, però desmentides després.

La manifestació en sí mateixa va fer adonar-se a la població catalana que podem si volem, va fer trontollar els plantejaments espanyols, va fer entrar Catalunya a l´agenda europea i va fer entrar Catalunya als mitjans de comunicació internacionals, fins i tot economistes reconeguts s´han referit a catalunya aquesta setmana.  Imaginem-nos si aquesta força demostrada va en la bona direcció, sense estratègies electorals.
Però el més important, és que els catalans i catalanes no demanem a Espanya que ens escolti, al contrari, li fem una proposta clara: independència. Tampoc és una RESPOSTA pe sentir-nos maltractats, al contrari és una PROPOSTA del camí que volem.

Us afegim un article d´en V. Partal (a Vilaweb) que aquesta setmana també comentava que no demanavem a Espanya que "ens escolti". Alguns no ho veuen, però estem en una altra situació. Estem proposant a CATALUNYA (no a Espanya) un canvi de fons.     

'Escolta, Espanya'? No. 'Escolta, Catalunya'

 

Les frases ritualitzades tenen aquestes coses. ‘Escolta, Espanya’, la respectable oda de Joan Maragall, va aparèixer dimarts a la portada d’un diari de Barcelona. Com dient: ‘Ep, que si no escoltes, aquests se n'aniran.' Em va sorprendre molt, però vaig pensar que era una mostra molt clara de la miopia d’alguns. Perquè era evident que, si una diferència hi hauria aquest Onze de Setembre era precisament que els manifestants --i per tant, i amb tots els matisos, la societat catalana-- havien perdut l’interès de ser escoltats per Espanya.

Jo hauria dit, més aviat, ‘Escolta Catalunya’. Perquè crec que la manifestació de la Diada va ser, sobretot, un enorme diàleg en veu alta del país amb si mateix. Dimarts potser no tant, perquè ja era del tot evident, però els dies abans havia trobat molta gent que pensava anar a la manifestació, però que no sabia encara si era independentista o s'hi sentia. La nit de la Diada no crec que restassen dubtes. El país es va mirar a la cara, es va sentir confortat i va decidir que era l’hora de pitjar l’accelerador. Les conseqüències, enormes, que ja vam viure ahir i les que veurem aquests dies venidors no poden ser res més que una conseqüència de tot plegat.

‘Escolta, Catalunya’ i en tot cas ‘Escolta, Europa’, una Europa que ahir ens va regalar dues de les anècdotes més sucoses del dia. De l’una banda, la premsa francesa criticant que l’espanyola amagàs la importància de la Diada. I de l'altra, la impagable cara de circumstàncies d’Olivier Bailly, un dels caps de premsa de la comissió, que dimarts havia dit que una Catalunya independent restaria fora de la Unió Europea. Veure’l ahir com es disculpava, tot moixet, per haver-se ‘precipitat’ evidenciava, molt i molt, que algú a Brussel·les, algú que mana de debò, ja pensa com pot encaixar la república catalana en la Unió Europea.

Per cert que molts dels mitjans espanyols que van córrer a fer-la grossa amb les declaracions equivocades no han dit ni piu de la rectificació. I això, si ho voleu veure així, és un indici més.

CATALUNYA ENTRA A L´AGENDA INTERNACIONAL.

Podem sentir-nos contents dels catalans i catalanes que estimem aquest país. Catalunya va estar a l´alçada de la data i Barcelona també. Hem de continuar, no ens aturarem.

Bon resum de Nació Digital: finalment Catalunya, ahir va entrar a l´agenda internacional:  

   Catalunya entra a l'agenda mundial

Els principals mitjans internacionals destaquen la massiva manifestació independentista. La majoria dóna per fet que el milió i mig de catalans es va manifestar per un Estat propi

Les principals capçaleres internacionals s'han fixat en la massiva manifestació d'ahir a Barcelona.

De la BBC i The New York Times a The Voice of Russia i La dépêche de Tahiti . La marxa organitzada ahir per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aconseguir situar el cas català a l'agenda internacional, fent-li traspassar les fronteres més insospitades. I ens uns paràmetres nítidament independentistes. El milió i mig de persones que ahir es va manifestar a Barcelona -xifra que tota la premsa internacional coincideix en donar per bona-, ho va fer clarament per la independència, segons la majoria de mitjans.

La majoria de mitjans, per bé que encara no entren en el terreny de la interpretació de la marxa, sí que coincideixen en afirmar que ha estat una massiva demostració de força de l'independentisme català, que ha aconseguit equiparar Catalunya amb Escòcia, el País Basc i el Quebec en el "mainstream" de les nacions amb possibilitats reals d'independitzar-se.

En les seves cròniques, molts dels periodistes d'arreu del món que han cobert la manifestació també coincideixen en ressaltar les frases més contundents del discurs de dilluns d'Artur Mas.

A la BBC , després d'uns minuts en què la informació tan sols apareixia en segona posició de la secció Europa , cap a les 10 de la nit va passar a obrir la portada principal, estant-s'hi més d'una hora, fins que l'actualitat de Síria la va desplaçar a la segona posició. Tot amb tot, la fotografia principal de l'edició va continuar sent, fins ben entrada la nit, la del mar d'estelades que va omplir el passeig de Gràcia. Els qualificatius, nítids: "Manifestació massiva", "manifestació enorme".

A The New York Times , la notícia va ocupar la sisena posició de la secció Món, destacant que "Una manifestació de protesta a Catalunya afegeix una preocupació a Espanya", i explicant que "la Diada Nacional de Catalunya de dimarts es va convertir en una manifestació separatista enorme, esdevenint així un nou desafiament al primer ministre Mariano Rajoy en el seu intent de forçar les regions espanyoles perquè executin dràstiques retallades pressupostàries." La Dama Gris exposa que Catalunya té una economia tan gran com la de Portugal, fa èmfasi en què la marxa arriba en un moment en què Rajoy està valorant la possibilitat de demanar un rescat a Brussel·les, i ressalta que el deficient sistema de finançament "ha afegit combustible" a la demanda catalana de major autonomia fiscal. Explica que Artur Mas "no va participar a la manifestació, però va dir que dóna suport plenament les demandes dels manifestants", en ressalta la frase: "Mai Catalunya ha estat tan a prop de la plenitud nacional", i explica que Rajoy "ha intentat minimitzar l'impuls separatista."

El diari de referència de la República francesa, Le Monde , informa: "Una marea humana per reclamar la independència de Catalunya." Dins la notícia, concreta que els manifestants "acusaven el govern central d'enfonsar aquesta regió del nord-est d'Espanya en l'espiral de la crisi." D'Artur Mas, en destaca la frase: "Si no hi ha acord en el terreny econòmic, sabeu que la via de Catalunya cap a la llibertat és oberta."

El principal diari econòmic europeu, el Financial Times , arrencava la crònica amb la sentència: "Catalunya ja no encaixa dins d'Espanya, i ha d'explorar l'opció de la independència." El periodista David Gardner, des de Londres, reproduïa tot un seguit de reflexions de l'expresident Jordi Pujol, en què afirmava: "Jo no he canviat, és el país que ha canviat." "[Espanya] està fent inviable el nostre país, i no podem acceptar aquesta situació per més temps", exposava Pujol a la peça.

L'influent Nasdaq.com també publica una peça en què, parlant de dos milions de manifestants, assegura que Catalunya ha hagut de demanar un rescat al govern espanyol que no hauria d'haver demanat si gaudís d'un tracte fiscal més positiu. "Barcelona vol negociar un nou pacte fiscal entre Catalunya i Espanya, reduint la quota de solidaritat, però el primer ministre espanyol Mariano Rajoy rebutja aquesta possiblitat", descriu meridianament.

"Barcelona era un mar de banderes catalanes vermelles i grogues quan més d'1,5 milions de persones han col·lapsat la ciutat en una manifestació massiva per reclamar la independència". Així descriu el diari The Guardian la marxa d'aquesta Diada a Barcelona, que "ha marcat una fita per un moviment independentista fins ara marginal". El diari fins i tot publica una selecció de fotografies i comentaris a Twitter d'alguns manifestants.

La revista Time , en canvi, dóna a la manifestació un cer to de xantatge. "Barcelona adverteix Madrid: paga o Catalunya marxa d'Espanya" , titula, amb el subtítol "Centenars de milers de persones marxen per la independència de Catalunya en tant que la pressió econòmica augmenta el sentiment secessionista."

La cadena paneuropea Euronews, formada per totes les televisions públiques del continent, també va dedicar una peça a la manifestació, que en la seva versió en castellà es titula " Cataluña: independencia " i, en anglès, " Spain’s Catalonia region – speeding toward separation? "

La manifestació també ha captat l'atenció de la televisió àrab Al-Jazeera , que parla d'una "marea humana" que ha inundat el centre de Barcelona. Aquest canal destaca els càntics independentistes de la manifestació, i recorda també la situació econòmica que pateix Catalunya basant-se en els teletips de diverses agències internacionals.

La nota discordant

Tan sols un teletip d'Associated Press , reproduït també per gran quantitat de mitjans, sostenia que la protesta era "contra els impostos", i que les "desenes de milers de persones indignades per la crisi financera d'Espanya" es van manifestar queixant-se perquè "paguen més del que és just al govern federal de Madrid."

11 DE SETEMBRE: MANIFESTACIÓ HISTÒRICA.

 Cada dia que passa veiem que aquesta manifestació és diferent. Ha deixat ben retratats alguns polítics i personatges públics.
Farem esment de quatre casos, per la seva importància als mitjans de comunicació, no tant per la seva capacitat política:
1. El Sr. Duran i Lleida, després de veure que no pot dirigir i encapçalar la manifestació, intenta manipular-la dient que "no és independentista" i a continuació intenta protagonitzar-la igual dient que anirà a la manifestació, després de dir que no hi aniria. L´objectiu és clar, de manual del manipulador, buscar l´escridassada i l´enfrontament dialèctic per sortir (ell solet) a les imatges (i a més a més, com a "víctima").
No podem caure en el seu joc. El joc l´hem de marcar nosaltres, no per "xuleria", sinó per dignitat. Els militants d´UDC que vinguin són benvinguts, i quan veiem a en Duran aniria bé cridar ben fort "Independència", que no tingui cap dubte d´on és i de que aquí no ens manipularà.

2. El Sr. Pere Navarro, tampoc pot encapçalar ni dirigir la manifestació, però en compte d´enretirar-se del debat, intenta manipular com l´anterior personatge i també diu (quina casualitat) que no "és una manifestació independentista" sinó que hi ha moltes persones enfadades, amb una situació econòmica greu, etc. etc. Navarro: Mira que és clar el lema de la manifestació i mira que fa dies que és el mateix, no ens manipuleu més, si us plau.

3. La Sra. Alicia Sanchez Camacho, se li acaben els adjectius per "avisar" al degoteig de polítics que diuen que finalment aniran a la manifestació. Sembla que els compti i en prengui nota per passar l´informació a l´amo.

4. El Sr. Rossell (del de la patronal ja en parlarem un altre dia), ara ens referim al del Barça . Lamentable, no va a la manifestació perque al club "hi ha diferents sensibilitats". Bé, millor que es quedi sempre a casa  perquè en tots els temes sempre hi ha diferents sensibilitats i mai podrà anar enlloc. De fet, és millor que es quedi a casa i "calladet" perquè cada vegada que obre la boca posa la pota fins al clatell. Pobres socis del Barça ¡¡¡  

I amb tot això, seguim i augmenta la convicció de que dimarts és un dia on tot ha de sortir bé. Malgrat les interferències continuades de les "personalitats" creiem en aquest poble.

I passada la manifestació què? doncs coincidim amb l´editorial  d´avui de N.D., no en tenim prou amb "pactes fiscals" inconcrets, volem la independència:

 Ja no ens alimenten molles

Per bé o per mal dimarts serà una data històrica, i ho sabem aquí, a Madrid i al Financial Times. La més gran manifestació convocada inequívocament per reclamar la independència de Catalunya vol convertir Barcelona en un clam que doni la volta al món. Potser serà un èxit o potser no, però aquest cop no ens podem permetre que ens vagi malament. Hem jugat fort i ara no podem defallir, perquè si no ens en sortim aquest cop, no ens en sortirem mai. Només cal veure com alguns han interpretat el rescat de Catalunya -com si es tractés d'una derrota en tota regla del nacionalisme català- per veure que no seran gaire misericordiosos amb nosaltres si fallem ara.

Però mentre tot això passa, el Govern ha posat un rumb que va cap a una altra banda, que busca trobar ports segurs i que no amaga que potser encara ens hi trobarem còmodes en aquesta Espanya. I per això pretén reconvertir aquest Onze de Setembre en una adhesió a una proposta purament econòmica. Diuen que així tindran força a Madrid, per la força que tindran, ho saben, no serà per negociar el pacte fiscal. Ja ho cantava l'Ovidi, i dimarts ho hauríem de cantar tots, 'ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer'. 

ANEM CAMÍ D´UNA DE LES MANIFESTACIONS MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA.

Mentre la independència ha entrat de ple en els debats institucionals, polítics, informatius i de converses de carrer i familiars, es prepara una manifestació pel dia 11 de setembre, diferent d´altres anys.
Els partits polítics, sindicats, institucions, col.lectius, entitats, etc. saben que no s´anirà a passejar per Via Laietana perquè toca per la data, com qui va a fer una cervesa a la cantonada.
Això ha portat a una situació diferent en què els partits SI, CUP, ERC, Reagrupament, IC-V, etc.han assegurat la seva assistència des del començament, però els altres han tingut molts dubtes per anar-hi. Tants dubtes que han generat fins i tot respostes diverses dins els propis partits, fins al surrealisme de personatges com en Duran i Lleida (UDC), Pere Navarro (PSC-PSOE) o Artur Mas (CDC).
Cap problema. Si venen (ara sembla que el primer sí i el segon i el tercer no), seran benvinguts. Sembla que comencen a adonar-se que la seva actitut de sempre (clarament: posar pals a les rodes de Catalunya) no farà més que deixar-los fora d´això que ells diuen "centralitat política". La població de Catalunya els està avançant per l´esquerra, per la dreta i per tots els carrils de la carretera. I si no s´afegiexen a la manifestació saben que hauran de fer mans i mànigues per tornar a ubicar-se políticament (per això insisteixen tant en aquesta proposta de "pacte fiscal" fracassada des del començament) .      

Entretant Barcelona- ciutat, protagonista de la manifestació anunciada, continua adormida. Avui es comencen a veure estelades als balcons. Sembla que Barcelona comença a despertar-se quan hi ha anunciats gairebé 1000 autobusos de manifestants, tres trens i milers de cotxes que inundaran la ciutat l´11 de setembre. Barcelona comença a adonar-se, com alguns polítics, que sortirà a la foto i les seves imatges donaran la volta al món mitjançant les agencies internacionals i internet.
Com passa amb els polítics, la ciutat começa a adonar-se que si no està a l´alçada pot quedar-se fóra de la foto i la població l´avançarà per tots els carrils disponibles.

L´altre dia un internauta deia que:  "No és perquè les coses són difícils què no ens atrevim, és perquè no ens atrevim, què les coses són difícils".-Seneca-

Serà una manifestació diferent, i per ara l´anem guanyant, us pengem l´aricle d´en Quico S. a Nació Digital    en aquesta direcció des d´un poble del Bages, sense generalitzar (també som realistes i sabem que hi ha zones i poblacions on la manifestació ha tingut poca incidència: zones turístiques i alguns punts de rodalies de Bareclona), però l´article denota la consciència majoritària de la població:  

De moment, guanyem

Per causes alienes a la meva voluntat visc en un poble del Bages. Batejat com a Sant Joan de Vilatorrada -molt abans Sant Joan de Torroella, i abans Vilatorrada del Cardener-, el poble destaca per tenir una muntanyeta bufona, rodona i ben plantada que s'anomena  Collbaix, tres escorxadors industrials i l'esperit de milers de persones que treballaven fabricant rodes Pirelli. El poble més aviat és lleig, l'església és un temple al mal gust i tenim una presó, Lledoners, que il·lumina les nits d'una Catalunya que, amic Guardiola, fa molts anys que es lleva d'hora. El poble fa olor de patates braves, de cervesa fresca i d'espígol que els jubilats andalusos rosseguen als bancs del carrer Major. El poble té color de terrós i la fressa del Cardener acompanya musicalment una marinada tan entremaliada com agradable.

De Sant Joan de Vilatorrada en diuen el "poble dels quillos". Cert, n'hi ha molts, moltíssims. A més, són quillos de manual: quinto de cervesa, cotxe tuneao, pengen l'estanquera quan guanya la Roja dels pebrots, porten samarretes sense mànigues i, si hagués de muntar un negoci, l'obriria de pírcings i tatuatges. Jo els tinc de veïns. I m'hi barallo quan es distreuen amunt i avall amb les motos o quan imiten en Karate Kid amb els contenidors de sota casa.

Tot i ser el "poble dels quillos", l'Ajuntament -on hi manen en rigorosa minoria CiU i ERC- hissarà l'estelada l'11 de Setembre i no la despenjarà fins el dia de la independència. La Mary, la veïna xoni del cinquè quarta ha penjat l'estelada perquè "está hasta er coño de pagar". L'Andreu, el de la caixa, va sortir estampit de l'oficina perquè va veure l'Antònia -que parla en castellà- que portava una estelada sota el braç per preguntar-li on l'havia aconseguit. En Lluís, que segons la seva dona i la constatació del veïnatge, fa anys que no es mou del sofà de casa, dimarts serà a Barcelona. En Rafel, un jubilat que no sap estar-se quiet, ha acabat la paciència servint estelades que al magatzem sempre estaven exhaurides. I moltíssimes parelles, que més o menys saben que em dedico això d'explicar coses, em pregunten si poden baixar amb els nens.

Quan tot això passa al "poble dels quillos" és que dimarts s'albira una gran victòria, allò que és coneix com un alçament. Un moviment històric que destil·larà amb tota la força, amb tota la convicció i tota l'energia aquell alçament que Joan Maragall va descriure amb orfebreria fina:
"cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, ciutadà, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia".

I sí, quan s'ha alçat l'ànima d'un poble, el poble ja ha guanyat. Aquest cop, si fallem, la terra no ens perdonarà. Ho ha fet massa vegades. 

LÓPEZ TENA: "ja n´hi ha prou, d´enganyar la gent! "

López Tena: 'Ja n'hi ha prou, d'enganyar la gent!'

El dirigent de Solidaritat analitza a fons el significat d'aquest Onze de Setembre i el camí cap a la independència

Alfons López Tena (S.I.) creu que la manifestació de l'Onze de Setembre serà un èxit i que es pot girar contra el president Artur Mas. En aquesta entrevista diu que s'ha acabat 'l'hora de l'engany' i que tothom sap que és incompatible pactar amb Espanya i separar-se'n.
—Què representarà aquest Onze de Setembre?
—Una mobilització en massa per la independència.
—Els fruits seran immediats?
—Com va passar el 10-J, el trasllat de la voluntat popular a la cúpula de la política catalana serà lent, però es produiran efectes a mitjà termini. Es deslegitimarà l’autonomisme i es deixarà sense programa i sense posició els partits autonomistes. I, per tant, l'endemà de l’Onze de Setembre ens trobarem que CiU, que el PSC, que el PP, amb el suport d’Esquerra Republicana i Iniciativa, continuaran blocant el procés de la independència.
—Perdoni, el que acaba de dir és molt fort. Ha dit que Convergència i Esquerra blocaran la independència?
—Sí, perquè el que promouen i proposen és un projecte de pacte amb Espanya, i tothom sap que és incompatible pactar amb Espanya i separar-se'n alhora. O una cosa o una altra. Si el que promouen és un altre pacte amb Espanya, el sisè pacte fiscal millor de la història, això és incompatible amb un procés d’independència. Amb això no vull dir que no siguin independentistes, concretament Esquerra Republicana en el sentit d’aspiració, però en un futur indeterminat. El que dic és que tenen una opció A, que és fer un pacte fiscal amb Espanya, i una opció B, que és que, si no l'obtenen, crear una hisenda pròpia de Catalunya dins d’Espanya. I això no és la independència. Tots ho sabem.
—Ja veig que vostè no es creu que Convergència sigui independentista.
—Ni jo, ni ells. Hi ha un munt de declaracions d’Oriol Pujol, per exemple quan va ésser elegit secretari general, en què va dir que Convergència no era un partit independentista. Ho ha dit Pujol, Rull, Felip Puig, Mas…
—Però en el congrés sí que es va proclamar independentista.
—Al congrés a què vostè fa referència deien que en el futur (sempre en una data que no saps si és el segle XXIV o en una galàxia llunyana) voldrien un estat propi, i van afegir com Massachusetts, que com vostè sap no és independent. Jo els vaig contestar al parlament que podíem agafar un estat lliure i sobirà com Guanajuato, un dels estats de la federació mexicana, que són lliures i sobirans… Ja està bé d’enganyar la gent! Que volen continuar dins d’Espanya en millors condicions? Doncs que ho diguin. Això és el que sempre ha volgut Convergència i Unió, Esquerra, els socialistes o Iniciativa. No el PP, que volen que estiguem pitjor. A això s’anomena nou estatut, pacte fiscal, però la independència és una altra cosa. Volem un estat independent, com ho és Espanya, com ho és Dinamarca, Togo… o com Alemanya; no com Baviera. Prou d’enganyar la gent i de fer passar bou per bèstia grossa. Volen millorar les condicions amb Espanya, doncs fantàstic, que tirin endavant.
—El dia 20 hi ha la reunió Mas-Rajoy...
—Espanya ja ha demostrat que no està disposada a res i que el seu projecte és arraconar, humiliar, escanyar i arruïnar Catalunya. Sempre és perillós parlar del futur, però li puc dir què passarà el dia 20: sortiran de la reunió dient que han de continuar parlant. Forma part de la dinàmica de Convergència i Unió, que s’ha passat dos anys al parlament per aprovar dos folis que no diuen res i ara es passarà dos anys més allargant aquest pocés. El PP ja ha contestat d’una manera oficial i per escrit que la revisió del sistema de finançament de les comunitats autònomes no es farà ni el 2014, ni el 2015… A tots dos els interessa: al PP perquè no creixi l’independentisme a Catalunya i a Mas per amagar el seu fracàs i la seva incompetència. Que això és una altra cosa. L’any 2011, només en un any, el deute de la Generalitat ha augmentat un terç. Estem parlant d’un govern incompetent i sense projecte.
—La manifestació pot girar-se contra Mas?
—Ja s'hi ha girat perquè Mas s'ha posat en contra de la manifestació. Serà la primera vegada que un president dóna l'esquena a una manifestació multitudinària a Catalunya. Això no ho va fer Montilla.
—Creu que li pot costar car?
—Espero que li costi car. Nosaltres treballem perquè així sigui.
—Vostè ha demanat la dimisió de Mas i de Mas-Colell.
—De Mas-Colell, per raons evidents; si falsifica els comtpes, que ho fa, no n'obté cap resultat i l’únic que fa és augmentar el deute, cada vegada més deute, que és el que acaba de fer ara. A Mas, la hi hem demanat per haver portat l’autonomia a la liquidació, per demanar el rescat i per donar l’esquena al poble de Catalunya amb l’Onze de Setembre i amagar-se en un despatx.
—Com interpreta que ara CiU presenti una esmena a la llei d'estabilitat que va votar amb el PP?
—De mala fe, d'enganyar el poble. Ells van votar la llei en què s'estableix que, en cas de demanar un préstec, l’estat ha de revisar els comptes de cada mes i ha d’autoritzar cada despesa. Això ho van votar ells. Però com que no ho han aconseguit amagar i han vist que no es pot enganyar tothom, ara presenten una esmena i encara es posen més en evidència… Però no pateixi, que no sortirà als mitjans del règim.
—Abans també ha estat molt dur amb Esquerra. Parlem-ne: vostès parlen?
—No, des que Oriol Junqueras en va ser nomenat president, fa més d'un any, no hi ha hagut cap contacte amb Esquerra Republicana de Catalunya perquè ells no volen.
—En la proposta de coalició que van fer amb CiU i Iniciativa, no els hi van incloure.
—Sempre que han proposat coalicions, mai no ens hi han posat. Quan els hem estès la mà, no n'hem rebut cap mena de comunicació.
—Això per què?
—Els ho hauria de preguntar a ells.
—Ho farem. Però creu que hi ha d'haver diàleg entre vostès i Esquerra?
—La nostra porta és oberta. Nosaltres volem aconseguir la independència de Catalunya i, per tant, no en fem qüestió. La nostra predisposició al diàleg i a l'entesa per a la independència immediata de Catalunya, per obrir un procés de transició a la independència perquè culmini en una declaració, és sempre oberta. Ens situem al marge de les coses que hagin pogut passar, perquè per damunt de tot hi ha l'interès del poble.
—Què els separa? Una qüestió personal?
—Esquerra Republicana pensa que Solidaritat és un foc d'encenalls que neix perquè la gent no va entendre el magnífic segon tripartit i que som un partit condemnat a la desaparició. Esquerra vol recuperar el monopoli de la representació institucional de l'independentisme i no vol tenir cap tracte amb nosaltres. Això també ho fa amb la CUP. En el moment en què Esquerra s'adoni que això és un pur deliri és possible que estiguin disposats a parlar-ne. Mentre el que vulguin és la nostra desaparició, és normal que no ens vulguin parlar. Ells són els mateixos dirigents: Puigcercós, Anna Simó, Oriol Amorós... En la seva agenda d'ara, la independència no hi és. Ells consideren que no es donen les condicions objectives i que cal aconseguir que hi hagi una majoria social per a la independència sense un trencament social. El que fan és política autonomista.
—Però Solidaritat, anant contra Esquerra, també fa campanya. El seu partit ha de créixer a costa seva...
—Nosaltres hem de créixer a costa de tothom i de l'abstenció. Ningú no és propietari dels vots de la gent. La gent és lliure de votar què vulgui. Nosaltres creixerem sobre la base de la gent que ens doni la confiança a les eleccions.
—La corrupció és un greu problema en aquest país?
—La corrupció a Catalunya és enormement greu perquè és un dels factors bàsics que expliquen per què no és independent. Hi va haver uns primers anys d'il·lusió, d'empenta, però després tot va començar a quedar blocat i va començar la política de qui dia passa any empeny i del peix al cove. Llavors comença un procés de corrupció molt alt que està atiat des d'Espanya, que colla els polítics i la classe dirigent barcelonina.
—No sembla que això preocupi gaire la gent.
—La gent té assumit que és així, que no vol dir que no se'n preocupi. Diuen que tots són iguals de corruptes, i no que no hi hagi corrupció. Això s'ha estès a molts nivells, ha degenerat en una Catalunya siciliana amb dues xarxes clientelars, la convergent i la socialista. Amb molt per sota, amb coses menors, Iniciativa i Esquerra.
—No creu que li posaran una querella per dir això?
—No ho crec. Que la posin.
—Quan vostè arriba al parlament és com una mena de terratrèmol, trenca l'ordre establert. Se sent incòmode en aquest paper... sovint sembla que l'arma per combatre'l sigui fent-lo semblar un 'friki'.
—Això no és una cosa personal, ho fem els tres parlamentaris. El nostre paper és dir la veritat i parlar clar. Al cap d'un any ho tenen més assumit. Ara estan més resignats. Ho han intentat tot: la censura, la compra...
—La compra també? Es pot dir el preu?
—La compra també, però no podem dir el preu perquè evidentment no hi vam entrar. Tenien ofertes del tipus: 'Si us portéssiu d'una altra manera les coses no anirien així' o 'Va, què voleu, digueu què voleu, que es pot parlar de tot'... Però nosaltres no les hem continuat i no hem entrat per aquí. Ens hem negat a ésser comprats.
—Ja el saluden?
—Depèn, Mas no saluda.
—Això deu ser perquè el va deixar plantat i se'n va anar de Convergència.
—No, perquè tampoc no saluda l'Uriel ni en Toni Strubell... No trobarà cap fotografia, excepte en les formals, en què es vegi Artur Mas o Oriol Pujol parlant amb nosaltres. El mateix passa amb en Mas-Colell, i també és el cas de Puigcercós o Oriol Junqueras. No saluden. No responen el bon dia.
—Home, això que diu de la gent d'Esquerra encara és més sorprenent.
—Ells no et responen. I et sents com et sents, com si fossis una mica fantasma. Bon dia, bona tarda... I res.
—Com farem la indepedència, si no es parlen? Ho hauran d'arreglar, no?
—No pateixi, la independència, la farà el poble. Vejam, quan Esquerra arribi a la conclusió que no pot matar Solidaritat, llavors voldran parlar. De totes maneres, cal aclarir que els qui no saluden són aquestes dues persones; amb els altres, l'Alfred Bosch, l'Anna Simó, en Joan Tardà..., hi tenim una relació fluïda. També parlem amb gent de Convergència. 
—Potser no els poden matar, però segurament fa alguns mesos els veien enterrats. Van ser gaire durs, els primers mesos?
—Tots els mesos són durs. El que ens sosté és que no hem vingut per tenir càrrecs d'una comunitat autònoma. Si em deixa parlar en termes personals, no m'interessa gens tenir càrrecs d'una comunitat autònoma espanyola. M'interessa un estat. No sóc de províncies.  
—La campanya 'No vull pagar' els ha donat molt d'oxigen. 
—Fem campanyes a tot arreu, a Catalunya, als Països Catalans i a fora. Ara acabem de fer la conferència de 'Nacions sense estat' a l'Alguer, i hem participat en un encontre organitzat per la London School of Economics.
—Si ara hi hagués eleccions, quina seria la forquilla que els adjudicarien? Quines expectatives tenen?
—No hi ha vots propietaris. Creixem sobretot amb gent jove. Quant a la gent que ja té una activitat prèvia, prové de l'àmbit del catalanisme de Convergència, d'Unió... i d'Esquerra. Tenim gent que ve dels sindicats, on fem feina de base.

BARROSO, LA U.E. I LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

 Interessant la Conferència de l´Alfons López Tena  (S.I.) a l´Alguer sobre la situació catalana després de la independència, en l´àmbit internacional i també en relació a la U.E.

És bo anar-hi pensant. Les declaracions del President de la Comissió Europea J. M. Durao Barroso en relació a Catalunya i la U.E. després de la independència, tanquen el silenci d´aquests mesos i obren la porta de la U.E. a Catalunya.

L´aplicació de la legislació internacional ens afavoreix, malgrat l´opinió interessada d´alguns mitjans en contra.

Per acabar de matitzar un tema que ha estat molt polèmic fins ara i que alguns han utilitzat en contra, copiem l´ article d´en Partal a Vilaweb:      

Barroso obre la porta de la UE a Catalunya

És molt important la resposta que, quan és preguntat explícitament sobre les conseqüències de la possible independència de Catalunya, va donar ahir el president de la Comissió Europea a la diputada Mara Bizzotto. És una resposta per escrit del president de la Comissió Europea i, per tant, el valor polític que té és enorme. Especialment perquè aclareix que la Unió no farà cap problema de la independència de Catalunya.

A Barroso, la diputada Bizzotto li pregunta si els ciutadans de Catalunya perdrien o no la seua ‘condició de ciutadans europeus’ en el cas que s’independitzaren d’Espanya. I Barroso no diu que la perdrien. Diu, de fet, que amb els tractats europeus a la mà la ciutadania europea és complementària de la de l’estat membre i que, alerta!, en tot cas la independència de Catalunya s’haurà de negociar seguint les normes internacionals. O siga que la mantindríem.

La resposta és diplomàticament perfecta però, per la seua enorme importància, em deixaran que avui l’explique amb tot detall.

Hi ha dues normes internacionals que emmarquen com es procedeix a la independència d’un estat. Una d’elles clarifica dècades de discussió, és molt recent i enormement important. Es tracta de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre la independència de Kosovë. L’altra és una mica més antiga. Són les dues convencions aprovades a Viena el 1978 i el 1983 sobre la successió d’estats en matèria de tractats i sobre la successió d’estats en matèria de béns, arxius i deutes.

Si la Unió Europea renuncia a crear un mecanisme especial per a tractar la independència de Catalunya i en canvi, com diu Barroso, es limita a acceptar la normativa internacional, aleshores Espanya simplement no tindria cap manera d’impedir que Catalunya formés part automàticament de la Unió Europea des del moment que proclama la independència. Per què i com?

En primer lloc perquè Espanya no pot argumentar jurídicament res en contra de la independència. No val tot allò de la unitat indivisible, no a efectes internacionals. La sentència sobre Kosovë ha acabat amb el debat. Perquè diu de forma indiscutible que ‘no hi ha cap argument en les lleis internacionals que prohibeixi la independència d’un país’. I encara més: afirma que la independència, lògicament, és un acte unilateral i que ‘no hi ha cap prohibició contra la unilateralitat en si’. Tenim, doncs, la primera peça. Si Catalunya proclama la independència Espanya no té cap argument jurídic internacional per a impedir-la.

I ara concretem-ho en el cas europeu. Les convencions de Viena expliquen què passa quan un país es fa independent. Evidentment, una de les coses importants és respondre la pregunta sobre què passa amb els tractats que s’apliquen en el seu territori perquè havien estat signats amb anterioritat, quan no eren independents. L’estat espanyol ha signat milers de tractats sobre les coses més diverses amb països i organitzacions de tot el món. Si Catalunya es fa independent aquests tractats segueixen en vigor? La resposta és que, mentre no es canvien si es volen canviar, sí.

Les convencions de Viena diuen que els ‘estats successors’ estan obligats a honorar els tractats. En els articles 34 al 37 de la Convenció de 1978 s’hi especifica que els tractats signats per l’estat anterior resten en vigor en els estats nascuts a partir de la declaració d’independència. O siga, que tots els tractats signats per l’estat espanyol seguiran essent vàlids l’endemà de la independència tant a Espanya com a Catalunya. Entre aquests la pertinença a la Unió Europea.

Evidentment, a partir d’ací els nous estats, i Espanya també serà en aquest sentit un ‘nou estat’, poden renegociar els tractats amb els altres signataris internacionals si volen, però sense desentendre’s mai unilateralment de l’obligació de complir-los. I amb un matís molt important: en aquells casos en els quals els tractats creen organitzacions on participen diversos estats es reconeix que és el seu sistema de govern intern el que decidirà si els nous estats en poden formar part o no.

I exactament ací és on les paraules de Barroso prenen tot el seu valor. Perquè volen dir que Europa renuncia a fixar un model d’adhesió particular per a Catalunya i es limita a dir que si la normativa internacional es compleix, això ja és prou. La traducció és ben evident: si es proclama un estat català d’acord amb la normativa internacional, i això Espanya no té manera jurídica d’impedir-ho, aquest estat ‘heretarà’ els acords internacionals signats quan el seu territori era encara Espanya i, per tant, els ciutadans de Catalunya seguiran essent ciutadans europeus. Problema resolt.

Evidentment després caldrà negociar mil i una coses i hi haurà tota la pressió política del món, però la declaració d’ahir de Barroso és una fita que marca un abans i un després.
PS. Dues consideracions finals:

1) Ahir diversos diaris espanyols, i algun de català, van presentar la carta de Barroso interpretant que el president de la Comissió advertia Catalunya que si es feia independent no formaria part de la Unió Europea. No entraré a opinar si ho feien per ignorància o per manipulació, però no hi pot haver lectures diverses d’un text tan clar. Així que haurien d’explicar-nos per què, si Barroso volia dir això, no respon directament a la pregunta afirmant simplement que els catalans perdríem la ciutadania europea.

2) Comence a tenir la sensació que tot s’està accelerant a una velocitat enorme.