MARGALLO ADOCTRINA LES AMBAIXADES CONTRA EL PROCÈS CATALÀ.

Fa uns dies que vam dir en aquest bloc que des del Govern espanyol ja havien començat la campanya (no pel "NO" al referèndum com fan els britànics en relació al referèndum escocès), sinó per no permetre fer el referèndum.
Aquest detall no és una cosa sense importància. Han començat la campanya, però no per que es voti NO, sinó per convéncer que NO CAL VOTAR.
Tampoc ens és estrany que el Ministre espanyol, Margallo, faci mesos que tingui preparats informes per convéncer als altres països. El dur nacionalisme espanyol de Margallo ja l' haviem comentat (també en aquest bloc).
Tampoc és estrany que diguin que els catalans adoctrinem (en llocs inversemblants com les escoles), mentre ells adoctrinen cada dia amb els seus mitjans "nacionals".
Ells saben ara, perfectament, que el refrèndum es farà (si no ho impedeixen), per tant la campanya és per impedir-ho. I el camp de batalla és l' internacional.
Ens quedem amb una frase del text:

'Han (els catalans) passat a una segona fase, la internacionalització, i no podíem quedar-nos de braços plegats', al·leguen fonts governamentals.
Quan l' informe feia mesos que el tenien elaborat. Us afegim el comentari del text que n' ha fet Vilaweb:

Margallo adoctrina les ambaixades contra el procés català

Els envia un informe de 210 pàgines sobre Catalunya que assegura que 'el separatisme trenca la convivència' i que 'NO EXISTEIX espoli fiscal, sinó solidaritat'
El ministre d'Afers Exteriors espanyol José Manuel García Margallo ha decidit mobilitzar tota la diplomàcia espanyola contra el procés sobiranista que viu Catalunya. Segons que informa el diari El País, Margallo ha enviat a les 129 ambaixades i 92 consolats que té Espanya arreu del món un document titulat 'Per la convivència democràtica' on s’hi exposen arguments per respondre, en reunions, trobades informals o en trobades amb els mitjans de comunicació, els arguments del procés català.

• 
  

L'informe té 210 pàgines i en bona part és format per preguntes i respostes. També té un text introductori general i sis annexos, en els quals s’analitza des de diferents àmbits (polític, jurídic, cultural o econòmic) la qüestió catalana. La tesi fonamental del text és que el separatisme no és una opció democràtica i que 'trenca la convivència'.

Heus-ne ací alguns fragments:

'Mai, des de la recuperació de les llibertats, la societat catalana havia viscut episodis de esquinçament, fractura social i risc d'enfrontament com avui. [...] L'opció independentista provoca el desconcert i consternació del conjunt de la societat espanyola, inclosa gran part de la catalana. [...] La independència comporta un empobriment econòmic segur [...] La vocació europeista de Catalunya es veuria truncada [...] No hi ha cap emancipació en el fet que, a hores d'ara del segle XXI, com fan els separatistes, convertir en estranger al conciutadà sigui la solució per al seu benestar [...] Els que posen en risc la voluntat de concòrdia són aquells que fomenten un projecte polític que no vol comptar amb l'altre sinó prescindir-ne, un projecte que no pretén mantenir el bé de la convivència, sinó que persegueix la separació, entroncant amb els moments més greus de la nostra història recent […] el govern està convençut que junts guanyem tots i separats tots perdem.'

L'informe del ministeri d'Afers Exteriors s'inspira, en la forma, en la campanya 'Més forts junts' amb la qual David Cameron fa campanya pel 'no' al referèndum d'independència d'Escòcia. Amb la diferència, això sí, que en el cas anglès la campanya s'engegà un cop convocat el referèndum, amb el vist-i-plau del govern britànic.

Com rebatre l'estratègia dialogant de Mas

El document mira de dotar d'arguments els diplomàtics espanyols contra la independència de Catalunya i contra el dret de decidir dels catalans. Diu, per exemple, que per rebatre l'estratègia del president català Artur Mas de presentar-se com un capdavanter del diàleg en contraposició a la intransigència de Madrid, cal recordar la mà estesa de Mariano Rajoy , 'sense data de caducitat', amb l'únic límit de la lleialtat. 'És incongruent acusar el Govern de nul·la voluntat de diàleg amb els qui promouen un projecte que vol posar fi al diàleg', diu.

L'informe s'ha elaborat en els darrers quinze mesos. Margallo, però, ha decidit distribuir-lo després que els partits nacionalistes posessin data i pregunta a l'anunciat referèndum. 'Han passat a una segona fase, la internacionalització, i no podíem quedar-nos de braços plegats', al·leguen fonts governamentals.

Heus-ne ací alguns fragments més, repartits per temàtica:

La constitució: 'La Constitució no és un ídol ni un arcà [però] encarna el millor que hem fet tots junts. La ratificació popular de la constitució va arribar el 91,9 % dels sufragis a Catalunya, amb un 68% de participació.Mai els ciutadans de Catalunya han superat aquest grau de participació i suport a cap altra norma'.Reforma constitucional: 'Encara que evidentment és possible reformar la constitució, la via és complexa en tots els països, també a Espanya.[...] Una reforma constitucional que comporti un canvi substancial del model d'estat ha de ser el producte d'una decisió del poble espanyol, titular de la sobirania nacional, i d'acord amb els procediments previstos en la pròpia constitució'.Autogovern català: 'Es pot afirmar, amb tot rigor històric, que mai Catalunya , en la seva història democràtica, ha aconseguit major grau d'autogovern en tots els àmbits, polític, econòmic i cultural, [ ... ] com el dia en què, en virtut de la constitució i l'estatut, Catalunya va recuperar les seves institucions d'autogovern'.Espanya contra Catalunya: 'No hi ha cap enfrontament de l'estat espanyol amb Catalunya sinó la discrepància habitual en la vida política, com en qualsevol altra democràcia. [...] El moviment simètric a l'independentista és l'expulsionista, el d'aquells que volen trencar amb Catalunya, expulsar-la d'Espanya . Aquest és un moviment també en alça i així mateix empobridor i regressiu. [Però] tots dos són afortunadament minoritaris. La majoria aposta per la concòrdia'.Dret internacional: 'El principi d'integritat territorial de l'estat constitueix un element bàsic del dret internacional. El dret d'autodeterminació dels pobles només està permès quan es donin uns supòsits molt precisos: antigues colònies, pobles oprimits i violacions massives i flagrants dels drets humans. Davant aquestes prescripcions, els separatistes intenten presentar Espanya com un país colonial i totalitari, que només per la força manté presoners a alguns dels seus ciutadans. només si es persuadeix a la societat internacional que aquesta és la veritable realitat d'Espanya pot, segons la seva opinió, aconseguir l'autodeterminació conforme a dret'.Fora de la Unió Europea: 'Una Catalunya independent quedaria ipso facto fora de la Unió Europea. Seria, a tots els efectes, un nou estat que hauria de sotmetre's al procediment d'adhesió. El seu ingrés hauria de ser aprovat per unanimitat, és a dir, qualsevol dels actuals 28 estats membres tindria dret de veto. A la llum dels precedents, les negociacions podrien anys. Mentrestant, els ciutadans del nou estat, els seus nacionals, no gaudirien, excepte casos de doble nacionalitat, de la nacionalitat de cap Estat de la Unió i per tant tampoc l'estatut de ciutadania europea'.

EL SÍ A LA INDEPENDÈNCIA ARRIBA A TOTS ELS ESPAIS.

El clam independentista va entrant en tots els àmbits de la vida catalana, mentre el Govern espanyol anuncia que "impedirà el referèndum". És evident que els Rajoy, Montoro, Saenz de Santamaria, Margallo, Wert, de Cospedal, etc. no viuen en aquest món.

Imatge de Nació Digital

El sí a la independència i les estelades llueixen en el concert de Sant Esteve

Noticia de Vilaweb. El tradicional concert de l'Orfeó Català per Sant Esteve ha fet  cent anys. I, tal com va ocórrer l'any passat, el Palau de la Música s'ha omplert d'estelades entre els cantaires i el públic, entre el qual hi havia el president de la Generalitat, Artur Mas, durant la interpretació del 'Cant de la Senyera'. Ha estat el punt culminant del concert, en què el Palau ha vibrat amb crits d'independència. Un altre detall: els cantaires duien llaços amb la senyera en solidaritat amb les escoles de les Illes.

El Mundo, escandalitzat per les estelades en el concert de Sant Esteve

Com cada any, el concert ha comptat amb la participació de tota la família coral de l'Orfeó Català i per primera vegada s'hi ha afegit el Cor de Cambra del Palau.

L'espectacle ha estat ideat per Josep Vila i Casañas, director de l'Orfeó i del Cor de Cambra. S'hi han interpretat obres emblemàtiques de la literatura coral, des de música de l'època del barroc, com 'Hallelujah' de l'oratori 'El Messies' de Händel, fins a música contemporània amb l'estrena de 'Pau al cor', del compositor convidat del Palau Ramon Humet. Les nadales, que sempre han tingut un paper protagonista en el Concert de Sant Esteve, també han tingut aquesta vegada una presència especial. Els actors Pep Munné i Pep Anton Muñoz han estat els narradors que, seguint el guió de Francesc Orteu, han conduït l'audiència a través de la música interpretada pels cors.

Cent anys de concerts interromputs per la guerra

El primer Concert de Sant Esteve al Palau de la Música Catalana amb l'Orfeó Català va tenir lloc l'any 1913. En aquella ocasió va dirigir-lo el mestre Lluís Millet i la peça que va obrir el concert va ser 'El cant de la Senyera'. Fins al 1935, el concert va esdevenir una tradició. L'any 1933 la mort de Francesc Macià el dia de Nadal va fer adient suspendre el concert, però es va cantar el mateix repertori cinc dies després, el 31 de desembre.

Des de l'any 1936, en què va començar la guerra, fins al 1945 el concert es va deixar de fer. L'any 1946 es va recuperar i des d'aleshores fins a l'actualitat només s'ha interromput en dues ocasions: l'any 1962, a conseqüència de la gran nevada -es va traslladar al 30 de gener-, i l'any 1975, per un procés de reestructuració del cor.

HOMENATGE A FRANCESC MACIÀ, EL DIA 25 A BARCELONA.

80è aniversari de la mort del President Macià

Monument a Francesc Macià a la Plaça de Catalunya, Barcelona

A 2/4 d' 11 del matí, a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

El dia de Nadal commemorem el 80è aniversari de la mort del President Macià . Serem a l'homenatge que organitza la gent d'Estat Català

Esdeveniment a Facebook

PORTUGAL, BOLIVIA I VENEÇUELA RECONEIXEN EL DRET D' AUTODETERMINACIÓ, ESPANYA NO.

L' espectacle d' ahir al Parlament de Catalunya de la Sra. Camacho i del Sr. Rivera (lerrouxisme pur) va ser penós.
El Sr. Rajoy ens té acostumats a lliçons d' història lamentables. Hauria de llegir alguna vegada algún llibre d' història. Ara la Sra. Camacho sembla que el vol superar i en un intent de treure memòria colonial espanyola perd el respecte a Veneçuela i Bolivia. I a sobre diu que cap país reconeix l' autodeterminació.

Mentides, com sempre. Diferents mitjans digitals avui recordaven que Veneçuela i Bolivia, a més a més de Portugal (més proper geogràficament) reconeixen el dret d' autodeterminació a les seves constitucions.
Potser el problema són les MENTIDES DEL PP i sobretot que ESPANYA NO RECONEIX EL DRET D' AUTODETERMINACIÓ.

 De Nació Digital:
 “Aquesta és la idea de democràcia que vostès tenen? Escolti’m, això no és Veneçuela ni és Bolívia, això és Espanya...”. Aquesta va ser la resposta de la cap de files del PPC, d’Alícia Sànchez Camacho, dirigida al president de la Generalitat, Artur Mas, quan durant la sessió de control parlamentari d’aquest dimecres per advertir que no es permetria la consulta sobiranista.

Ara bé la frase, potser expressada en el fragor de la batalla, era adient. Si bé la “democràcia espanyola”, segons la interpretació del PP, no permet el dret a l’autodeterminació, les constitucions de Veneçuela i de Bolívia sí que en reconeixen explícitament aquest dret.
 

En el cas de Veneçuela el preàmbul que justifica i determina la interpretació de la carta magna de l’Estat recorda que la Constitució es decreta  “sobre la base del recíproco respeto de las soberanías, la autodeterminación de los pueblos, la garantía universal de los derechos individuales y sociales de la persona humana, y el repudio de la guerra, de la conquista y del predominio económico como instrumentos de política internacional”.
 

Pel que fa a Bolívia, l’article 2 de la Constitució estableix: “Dada la existencia precolonial de las naciones y pueblos indígena originario campesinos y su dominio ancestral sobre sus territorios, se garantiza su libre determinación en el marco de la unidad del Estado, que consiste en su derecho a la autonomía, al autogobierno, a su cultura, al
reconocimiento de sus instituciones y a la consolidación de sus entidades territoriales, conforme a esta Constitución y la ley”.
 

Per tant, Alícia Sànchez Camacho té raó, la democràcia espanyola és substancialment diferent a les democràcies contemporànies de Veneçuela i Bolívia, aquestes reconeixen explícitament més drets.

DATA, PREGUNTA I SUPORT PERQUÈ ES FACI EL REFERÈNDUM.

S' ha escrit molt aquests dies sobre la data i la pregunta. Nosaltres també.
Nosaltres havíem demanat una pregunta clara. Això no ha estat així.
L' única objecció que tenim sobre la data és que el referèndum d' Escòcia serà en campanya aquí i pot tenir una influència en la moral del votant, especialment si perden els escocesos.
Sobre la pregunta, només dir que normalment en un referèndum hi ha dues opcions Sí i No. Aquí, no tenim tres opcions amb algunes variants que fan que la lectura dels resultats sigui més difícil, especialment si despréss' ha d' explicar a l' exterior que nosaltres hem "guanyat" perquè el Sí i Sí és l' opció més votada, però que no arriba al 50 %.
La veritat, ens sap greu dir-ho, però aquest tipus de pregunta posa més difícil tenir una majoria clara i hi ha el perill que els perdedors també se sentin guanyadors. Compte ¡
Entenem que és una negociació (entre partits parlamentaris), que volen tenir una participació alta en la votació, que potser volien arrossegar al psc, etc. etc. etc. Però no entenem el cofoïsme de que "era la millor pregunta".
Havent explicat els nostres dubtes sobre la data i la pregunta, només ens queda mirar endavant i treballar, treballar i treballar perquè el referèndum es faci i perquè guanyem les votacions. Per tant, a partir d' ara, suport total a la feina  pel referèndum, el nostre país s' ho mereix.

Aprofitem per adjuntar l' acte d' ahir de la Campanya "Referèndum Si o Sí" a Girona:

    

Uriel Bertran: “La dura batalla pel 2014 serà la de vetllar perquè se celebri el referèndum”‏

Els impulsors de la iniciativa “Referèndum Sí o Sí” treballaran per l’opció Sí-Sí i per la celebració del referèndum tant sí com no

Aquest divendres 13 de desembre s’ha presentat a Girona la iniciativa “Referèndum Sí o Sí”, promoguda pels membres de la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència. Aquesta iniciativa persegueix dos objectius: per una banda, que el Parlament de Catalunya faci pública la pregunta i la data del referèndum, cosa que finalment dijous es va assolir. D’altra banda, que el referèndum se celebri l’any 2014 tant sí com no, amb o sense permís de l’estat espanyol.

El coordinador de Solidaritat Catalana (SI) a les comarques gironines, David Olmedo, ha presentat la conferència mostrant el suport i afinitat del seu partit polític envers aquesta iniciativa, per la qual cosa han organitzat l’acte i els han dut a Girona. Tot seguit, ha passat el torn de paraula a Elisenda Paluzie (Sobirania i Progrés i degana de la facultat d’Economia de la UB) i a Uriel Bertran (secretari general de SI i professor d’Economia a la UB), encarregats d’explicar aquest moviment als gironins.

Elisenda Paluzie ha iniciat la seva intervenció felicitant al poble català “ja que el Parlament preguntarà per fi i després de molts anys sobre la independència de Catalunya”. En aquest sentit, però, ha matitzat que “no és la pregunta única que es reclamava” i ha estat crítica amb el tipus de “pregunta arbre” que converteix el fet de ser una doble pregunta, cosa que suposa una divisió de vots superior a la que hagués existit en cas de pregunta única. Malgrat això, Paluzie creu que “la pressió social ha ajudat a que la pregunta no hagi estat tant ambigua com en un principi es dubtava que podia ser utilitzant terminologia de l’estil estat propi, sobirà o lliure”. Per aquest motiu, la ponent ha volgut animar a que la societat civil segueixi activa i mobilitzant-se per garantir que es faci el referèndum.

 Al seu torn, Uriel Bertran també ha mostrat la seva satisfacció pel fet de tenir ja data i una pregunta on s’hi esmenta “estat independent”. No obstant això, Bertran ha assenyalat el risc que suposen tres possibles respostes, poguent guanyar el Sí-Sí com a exemple, però amb un tant per cent insuficient. En un cas així, el secretari general de SI ha suggerit fer una segona volta entre les dues opcions més votades si no arriben al 50%. Per altra banda, ha volgut posar èmfasi en que “la dura batalla pel 2014 serà la de vetllar perquè se celebri el referèndum”. “Si actuem com a nació el món ens reconeixerà, però no si ho fem com una regió” ha assegurat. En aquesta línia ha manifestat que “el dret a l’autodeterminació dels pobles té empara internacional, i l’estat espanyol ha signat els tractats internacionals que ho contemplen, encara que aquest no ho faci. Espanya no trobarà aliats actuant en contra de la democràcia… Està a les nostres mans” ha conclós.

LLISTAT D' ALGUNES DISPOSICIONS CONTRA CATALUNYA EL 1714.

Sembla que els del PP i els Ciudadanos estan una mica nerviosos veient el que els espera en els actes del tricentenari 1714-2014. Els  posa nerviosos que alguns debatin seriosament sobre història, després de manipular-la ells (els espanyolistes) durant tants anys.
Ara els ha agafat una forta dèria sobre el Simposi "Espanya contra Catalunya" com si això fossi una novetat.

Nosaltres podem estar-hi molt més enfadats que ells, si veiem el que va significar el Decret de Nova Planta.
Però ja n' hi ha prou de no dir les coses clares per no fer enfadar "els espanyols" (tàctica inútil, molt utilitzada per alguns partits catalans).

Per si cal recordem un llistat de veritats:

 Heus aquí algunes de les disposicions dictades pel Borbó, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714

• Abolició de les Corts de Catalunya.
• Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
• Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
• Extinció de la Generalitat de Catalunya.
• Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
• Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
• Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
• Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
• Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles..
• Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.
• Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebatià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
• Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
• Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
• Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
• Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
• Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.
• A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.
• Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.
• Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
• Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
• Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones.. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
• Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
• Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
• Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
• Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
• Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.
• Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
• Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
• Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
• Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.
• Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
• Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
• Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana..
• Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".
• Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
• Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
• Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
• Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
• Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
• Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.
• Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
• Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
• Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
• Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
• Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
• Violar més de cent mil dones

EL PSC SURT DE L' ARMARI.

Fa temps que el Sr. Navarro té desconcertats fins i tot als seus militants, és evident que ni ell ni el Sr. Lucena ni la seva direcció no són independentistes, això ja ens ho han explicat a tots i totes.
Però això és una cosa i l' altra que es faci la foto de celebració amb la Sra. Llanos de Luna, la Sra. Camacho i el Sr. Rivera.
A veure, li han demanat els seus amos del PSOE que s' ha de visualitzar més que no és independentista? Doncs, s' ha passat.
O és que realment ha sortir de l' armari. Nosaltres ens decantem més per la segona opció (potser lligada també a la primera).
Suposem que deu ser l' estartègia des de Madrid per tal d' articular finalment un "unionisme" espanyol ("dreta-esquerra" amb el lerrouxisme "ciudadano").

Us afegim l' editorial d' en Partal (a Vilaweb), que com molts mitjans ahir van publicar la foto política "del dia". Suposem que els seus amos

Em crida molt l'atenció el baix nivell professional de Pere Navarro. Vull dir com a polític. Per exemple, perquè qualsevol polític amb una experiència mínima sap que una fotografia té generalment un impacte inesborrable en la construcció de l'imaginari popular sobre un mateix. Raó per la qual la major part dels polítics vigilen tant com es fotografien i amb qui i fent què.

Pere Navarro, en aquest sentit, ahir va cometre un error monumental. Tots van veure la fotografia en la qual apareix del bracet de Llanos de Luna, Sànchez Camacho i Albert Rivera, tots quatre amb una copa de cava i un somriure d'orella a orella. El front espanyol, un front espanyol on el PSC és l'apèndix de la dreta més extrema –lectura inevitable quan es veuen les posicions que ocupen els uns i els altres.

No he vist mai una fotografia circular tant i tan ràpidament per Twitter. Per això supose que a hores d'ara Navarro ja ha de ser conscient que serà aquesta fotografia la que marcarà el seu pas per la direcció del socialistes catalana i que, a  més, tindrà un efecte demolidor sobre el seu intent de fabricar una tercera via que tinga cap credibilitat.

Ep! i això rebent per un costat i per un altre. Des del migdia Navarro era l'objecte de les crítiques, i de la mofa, del sector sobiranista. Però a la vesprada va rebre les crítiques dels altres, dels qui brindaven amb ell, més dures i tot. Perquè incomprensiblement el mateix PSC que al matí brindava per la constitució espanyola a la vesprada s'abstenia en una moció al parlament que la defensava. Només Navarro sap per què fa aquestes coses que em sembla que ja el deuen descol·locar a ell i tot. La resta assistim estupefactes a l'espectacle. Que és ben trist.

CATALUNYA JA DECIDIRÀ SI VOL ESTAR A L' OTAN.

Ahir ens va sorprendre l' afirmació sobre la pertinença (difícil) de Catalunya a l' OTAN, en cas d' independència.
Nosaltres, francament, no hi haviem pensat que "cal" formar part de l' OTAN. Tot al contrari, recordem que l' única vegada que els catalans i catalanes vam votar sobre la pertinença a l' OTAN, vam dir que NO. A diferència dels espanyols que van dir que sí.
No necessitem cap avalador que decideixi per nosaltres. Ja decidirem nosaltres mateixos, igual que volem decidir si volem continuar a Espanya.
Coincidim amb en Partal, però nosaltres sí que donem la nostra opinió, que és radicalment democràtica: nosaltres decidim.

Extracte de l' editorial d' en Vicent Partal (a Vilaweb):

Ahir l'OTAN va aclarir que si Catalunya o Escòcia esdevenien estats independents, per a formar part de l'aliança atlàntica caldria que tots els estats membres n'aprovassen la candidatura. Una manera de no dir directament que seria vetada per Espanya –si bé no pel Regne Unit.

L'OTAN ha estat molt més clara que no pas la Unió Europea. La Unió diu i no diu, deixa entendre coses però no fixa doctrina. Siga com siga, em crida l'atenció en tots dos casos que ni la Unió Europea ni l'OTAN no pensen en la hipòtesi que escocesos o catalans decidim simplement de no ser-hi, de no demanar-hi l'entrada. Cosa que em resulta francament il·lustrativa.

En un procés d'independència, la cosa més fascinant és que el full es torna blanc. Immediatament després de la proclamació de la independència comença la redacció de la constitució. I la diferència, de fet l'única diferència radical, amb els estats ja fets és que en el cas dels independents d'entrada no hi ha res escrit. En un estat ja assentat de dècades, quan canvia la constitució, rarament canvia de dalt a baix. En un estat nou, acabat d'independitzar-se, no hi ha passat constitucional i per tant tot és subjecte de debat, tot es pot debatre.

O tot s'hauria de debatre, democràticament. No és escrit enlloc, per tant, que els catalans vulguen o no vulguen formar part de la Unió Europea o de l'OTAN –tot i que cal recordar com a precedent que l'única vegada que això es va sotmetre a votació, el 1986, el no a l'OTAN va triomfar clarament al Principat.

No parle de la meua preferència ni dic pas què voldria o votaria jo. Només recorde que exercir la sobirania significa decidir lliurement sobre totes les coses que afecten un país, no sobre unes quantes. I que per tant, en tot cas, ja serem nosaltres que direm si volem formar part o no d'aquesta institució o d'aquella, d'aquesta aliança o d'aquella. A Brussel·les farien bé de no perdre-ho de vista.

TANCAMENT DE RTVV: "AÇÒ ÉS UN COLP D' ESTAT"

Avui el PP valencià ha tancat un mitjà de comunicació. Han donat una bona imatge del què és la seva "democràcia".
Els treballadors cridaven: "Açò és un colp d' estat".  No és un fet per passar-hi de puntetes, és un fet demostratiu del país que ells volen.

Us deixem la noticia i l' enllaç de Vilaweb, que han fet una bona feina, i al final unes paraules de l' article d' en Partal sobre el mateix tema:

El vídeo del tancament de RTVV

Enmig de crits d'açò és un cop d'estat' la policia ha accedit amb la comissió liquidadora al centre de control de RTVV a Burjassot i, després de dotze hores de resistència dels treballadors emetent en directe la negativa a tancar, la pantalla s'ha fos a negre. Ni tan sols han deixat que els treballadors feren un últim comiat a l'audiència, que ha seguit de manera multitudinària, des de televisions de tot el país, inclòs VilaWeb, la senyal de Nou 24.

Més informació: RTVV, tancada enmig de crits de 'Açò és un colp d'estat'

Mirant les imatges en directe, emocionat, he pensat que avui el PP no solament desconnecta la televisió dels valencians. És molt més greu, això que passa. Els treballadors, els polítics de l’oposició i els representants de la societat civil que eren al plató han cridat, tots a una veu, ‘açò és un colp d’estat’. Abans d’anar a negre. Abans que el món haja vist quina classe de personatges ens governen, quin règim de tirans ha caigut sobre el nostre poble.

Més que mai ara és l’hora d’alçar la veu i d’eixir al carrer.

PRESSUPOSTOS REALS: 2.000 milions d'euros de retallades encobertes

No cal seguir profecies per entendre que els ingressos previstos en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya estan lluny de la realitat. I això ens preocupa, i molt ¡
Demà hi ha convocada una manifestació a la qual ens afegim. 

L' article de l' Uriel Bertran té la virtut de posar sobre el paper aquelles coses que molts sospitem.  Els catalans/es ens hauriem de plantejar la situació i fer d' una vegada el referèndum.    

La previsió d'ingressos dels Pressupostos de la Generalitat pel 2014 està escandalosament inflada i, per tant, quan no es compleixi la previsió d'ingressos es retallarà en la mateixa proporció la despesa, la social i la destinada a l'economia productiva. Els ingressos estan inflats a través de dues vies: perquè es preveu una recaptació tributària a partir d'una previsió de creixement econòmic ara per ara inexistent i, sobretot, per una previsió d'ingressos de 2.300 milions en privatitzacions i venda de patrimoni sense concretar.

En els anys 2012 i 2013 la Generalitat va preveure ingressar 1.776 milions per la venda de patrimoni, i només n'ha pogut "col·locar al mercat" i ingressar 266,7 milions (el 15% del previst). És inviable recaptar els 864 milions en venda d'actius previstos pel 2014. I molt més inviable els 1.454 milions previstos en privatitzacions, atès que, les joies de la corona, Aigües Ter-Llobregat i Tabasa ja van ser privatitzades.

La venda de patrimoni i d'empreses públiques és, en primer lloc, una greu irresponsabilitat -s'estan venent estructures d'estat i el patrimoni de tots!-, i, a més, acabarem pagant més del doble del que s'ha ingressat (en lloguers, peatges i pel subministrament de l'aigua). I en segon lloc, són uns ingressos que ja mai més podrem tenir: és com vendre't la casa per posar benzina al cotxe.

Com hem vist per les xifres aportades, tampoc serviran aquestes vendes per no haver de retallar 2.000 milions més, atès que és inviable l'obtenció dels ingressos previstos (per això ni CIU ni ERC han pogut especificar què més es vendrà i es privatitzarà).

Què fer, em demanareu? Quina alternativa hi ha? Què s'havia d'haver fet, aquesta és la qüestió: convocar el referèndum immediatament després de les passades eleccions de 2012. El 2013 hauria pogut ser l'any de la nostra independència i no estaríem en aquesta situació: venent-se el patrimoni, retallant i sense data ni pregunta. I ara què es pot fer? A curt termini renegociar el pagament del deute, els 2.000 milions d'euros que pagarà la Generalitat a les entitats financeres.

ELS MOSSOS, ELS CIUDADANOS I L' ADVOCAT FUSTER-FABRA.

Andreu Barnils

Un gol per l'esquadra

 

Jo sóc dels que no tinc cap dubte, cap, que Ciutadans és un partit obsessionat amb els Mossos d'Esquadra i que serien molt més feliços si a Catalunya només hi patrullés la Policia Nacional. Per això vull felicitar des d'aquí al partit d'Albert Rivera per la seva genial i recent jugada. Els hi ha sortit realment bé. Parlo del lamentable cas de la mort, per mi assassinat, de Juan Andrés Benítez, al Raval de Barcelona. Hi ha vuit mossos imputats. Ciutadans ha fet el següent: per una banda Albert Riveraataca els Mossos des de fora i, per altra, té homes adquirint informació des de dins. Estem literalment envoltats.

Parlo en aquest article de Josep Maria Fuster-Fabra, advocat defensor de quatre dels vuits Mossos d'Esquadra imputats. Es bo saber que l'advocat Fuster-Fabra és unciudadano. Qui ens ho hauria de dir. Aquí el tenim presentant amb Albert Rivera, Albert Boadella i Arcadi Espada el partit Ciudadanos a Madrid. Al veure la fotografia jo em pregunto si Fuster-Fabra defensa els Mossos d'Esquadra pel matí i després, per la tarda, comparteix jugada i informació amb Albert Rivera. Sospito, en el fons, que Rivera deu ser una de les persones més ben informades d'aquest cas.

Fuster-Fabra, l'advocat de Mossos, també és articulista del diari la Razón. I no es mossega la llengua: en aquest article ens explica perquè no va manifestar-se l'11 de Setembre, en aquest perquè sí va fer-ho el dia de la Hispanitat (cosa rara, diu, perquè normalment 'sólo acudo al acto de la Patrona que hace la Guardia Civil') i també podeu llegir el fantàstic 'Mi encaje en Cataluña' on ens informa que és descendent de Fabra i Puig i de quina serà la seva actitud en cas d'independència: negar-se a tenir la nacionalitat catalana i considerar-se un estranger a Catalunya. L'home creu que milions de persones faran com ell i el país serà inviable.

Doncs that's not all folks: resulta que Fuster-Fabra també va ser l'advocat defensor del general Galindo, condemnat per assassinat i pertinença a la banda terrorista GAL. Condemnat a més de setanta anys, només va passar-ne quatre a la presó. Recentment Fuster-Fabra va escriure un llibre, 'En toga de abogado', on parla de la seva defensa de Galindo. No l'he llegit, però en el moment de presentar-lo davant la premsa va celebrar-se aquest xat. Un internauta li pregunta si encara creu en la innocència del seu defensat, el guàrdia civil torturador. Resposta: 'Cuando Rodríguez Galindo, un hombre creyente, juró que él no había dado la orden de secuestrar ni asesinar a Lasa y Zabala, le creí. Ahora estoy más convencido de que dijo la verdad'. Veient aquesta resposta és evident que l'advocat dels Mossos, amics, ens dirà la veritat. I tant que sí. No en tingueu cap dubte !

Que en aquests moments la situació és un claríssim win-win per a Ciutadans es va poder veure amb tota la seva cruesa en aquest debat televisat a 8TV (vídeo). A la banda dels que atacaven l'actuació policial dels mossos, Juan Carlos Girauta, de Ciutadans. A la banda dels que els defensaven, Josep Maria Fuster-Fabra, de Ciutadans. Guanyés qui guanyés el debat, guanyava un partidari de Ciutadans. Felicito, doncs, al partit d'Albert Rivera, perquè en aquest cas ho estan brodant.

Aquest és un cas dramàtic. Primer, per Juan Andrés Benítez. Ja no és aquí. Un record per ell i ànims a tots els seus familiars. Només afegir que tots els que defenseu els vuit mossos amb l'argument de Fuster-Fabra (es va morir pels cops que ell mateix es va donar contra el terra) em recordeu poderosament aquesta frase del franquisme: 'Mueren unos manifestantes por disparos a l'aire de la policia'. I pareu, si us plau per Déu, de dir que Juan Andrés era boig o anava drogat, perquè aleshores només us faltarà afegir que mereixia morir.

Però el cas no només és dramàtic. També és un cas polític. Digueu-me ingenu, però en ple procés d'independència no sé si ens interessa gaire tenir el defensor de Galindo, home de Ciutadans, i articulista de la Razón, com advocat dels Mossos d'Esquadra. Ja ho va dir fa anys l'exdirector de la policia catalana, i ànima fundadora del cos, Miquel Serallès: hem de vigilar amb alguns infilitrats i exfranquistes que tenim a les nostres files (vídeo): podrien estar passant informació al rival des de dins. Jo ara hi afegiria, digueu-me ingenu, l'advocat de Ciutadans.

Per això al·lucino d'escoltar Manuel Cuyàs, Pilar Rahola, o J.B.Culla, insinuant que atacar els Mossos en el cas Benítez és fer el joc a Ciutadans i companyia. Home, mireu-vos abans l'advocat de la defensa i després parlem qui és de Ciutadans, i qui no. Podeu començar amb aquest article de la Directa, el mitjà que informa més i millor sobre el cos de policia, i on jo vaig descobrir el cas Fuster-Fabra. La resta han estat unes hores a Google veient visions. I si de veritat voleu defensar l'honor del cos de policia heu de fer dues coses: primer, no justificar perquè sí la policia catalana. Com tota policia, té elements violents. Molt violents. Aquests, que entreguin les armes, es dissolguin i demanin perdó. I si han matat algú, a la presó. Però segon, i en el vostre cas més important, no badéssim. No fos cas que, obsedits amb qui us ataca, no us fixeu en qui us defensa. No fos cas, en definitiva, que l'Albert Rivera us estigui marcant un gol per tota l'esquadra.

ENTREVISTA DE MONTORO A TV3 PER A DIR QUE NO HI HAURÀ "CONSULTA".

Avui la TV3 ens ha posat una entrevista a primeres hores del matí amb en Montoro. Suposem que qui hagi escoltat l' entrevista se n' ha adonat perfectament del discurs espanyolista (no hi ha cap novetat): van recordant els punts claus del seu discurs com si fossi una oració repetitiva fins el cansament. Veiem els punts que repeteix en Montoro i el PP:
1. La "consulta" no és farà perquè no hi cap a la Constitució.
2. La "consulta" no es farà perquè no se sap el que es pregunta ( la independència no és possible dins la Constitució).
3. L' únic que es podria preguntar és si es vol fer una reforma de la Constitució, si és així que es presenti la reforma al Congrés espanyol.
4. Que la tramitació es faci com el projecte "Ibarretxe".
5. El Govern català no té accès a credits a nivell internacional i per tant són els espanyols qui "ajuden" als catalans.
6. Els catalans "estem millor dins Espanya per a sortir de la crisi, per a tenir accès a crèdits internacionals, per continuar construint Europa..."  
7. El primer és sortir de la crisi, els temes " identitaris només distreuen dels objectius principals".

No cal ser periodista per fer un breu resum del discurs monòton i cansat de l' espanyolisme.
Sobre els dos primers punts, és per això mateix (que no hi cap a la Constitució) que no podem continuar dintre d' Espanya.
Sobre la "reforma". S' ho veuen venir que potser hi haurà un referèndum i ara "proposen" una reforma de mínims (el "mal menor", com diuen ells), però això ha de passar per unes cambres parlamentàries que dominen totalment (el Congrès i el Senat espanyols) i on els catalans i catalanes no hi tenim cap possibilitat, ni una. Siguem seriosos, hi ha més possibilitats que a mi em toqui la loteria que pregressi una reforma de la Constitució en termes "idnetitaris".
Per això repeteixen el punt 4. El projecte Ibarretxe, el referent de com van guanyar ells amb les seves institucions i "democràticament " i a més a més van "cremar" totalment a l' Ibarretxe. Els va sortir rodó i per això ens proposen aquest camí. No podem caure en la seva trampa i sabem que els Navarros i Durans correran de seguida a fer aquest camí.
El punt 5 és cinisme pur i dur i tot just és per aquesta i altres raons tant o més importants, que volem tenir un estat independent.  
Sobre el punt 6, ja podem dir que els fets parlen per ells mateixos. Fa 500 anys que estem construint Espanya i, de què ens ha servit ? Estem totalment convençuts que amb un país independent tindrem accès a moltes portes internacionals que ara no tenim. I sobre la costrucció d' Europa que fan els estats membres, millor deixar-ho per un altre dia, perquè és la lluita oberta pel conntrol polític i econòmic i al mateix temps anar a Brussel.les a demanar "que hay de lo mio". No hi ha cap projecte comú visible.
I el punt 7, la manipulació absolut. Ells pensen: " Això (el procès català) no ens interessa i per tant farem veure que ens interessa la crisi  (que per cert no ens afecta a anosaltres directament)" i per tant repetim fins al cansament el "dogma e fe": "mejor unidos".

Doncs, no senyors, 500 anys d' experiència són molta experiència. No tenim cap ganes de continuar sentint aquest discurs gastat. És evident que volem ser nosaltres mateixos (com tothom) amb "consulta" (quina por fa la paraula "referèndum") o sense "consulta".
I només depèn de nosaltres, que ens mantinguem ferms i que no deixem les decisions en mans de les "direccions", ni de personatges tèrbols.

LA DECONSTRUCCIÓ DEL "ESTADO DE LAS AUTONOMIAS".

Després del penúltim nyap del PP i Wert (amb les beques Erasmus), ahir el PP espanyol i el PP valencià van marcar el perfil clar del què volen (per si algú no se n´ha assabentat a hores d' ara):
Recentralització, Constitució (gairebé llibre sagrat) i exprémer les "autonomies" rendibles (la intervenció d' en Rajoy deixa les coses més clares per a qui encara no ho entenien) i al mateix temps deixa "amb el cul a l' aire" (com diriem en català) al PSC i a UDC, que ja no tenen on agafar-se, els han deixat sense cap argument (ni federalisme, ni pacte constitucional, ni res).

El cas valencià d' ahir (Canal 9) referma l' actitut del PP estatal, no són viables POLÍTICAMENT les TV "autonòmiques", no sempre srveixen als seus interessos.

Coincidim amb l' anàlisi d' en Salvador Cot a Nació Digital:

 

Tercera Via? Canal 9!

L'Espanya de les autonomies està en deconstrucció. El tancament fulminant dels mitjans públics valencians fa més que evident quina és la intenció del PP, que passa per recentralitzar els recursos a Madrid i recuperar per a l'estat totes les competències en les quals s'ha basat l'autonomia política dels disset territoris. No hi ha diners per a una televisió en català. Ni n'hi tornarà a haver mai més.

El PP té clar que s'ha anat massa lluny en la descentralització de l'estat i que, ara, la crisi obliga i dóna excusa per liquidar unes estructures institucionals cares i massa costoses políticament. És l'hora d'acabar amb els barons i les seves corts autonòmiques, que compliquen l'autoritat dins dels partits. I encara més quan la batalla fonamental és la derrota definitiva del catalanisme. El govern del PP considera que la Catalunya política existeix gràcies al fet que hi ha una escola, una televisió i una policia. És absurd pensar que contemplen ampliar una autonomia que està arribant al llindar de la independència.

No hi haurà tercera via perquè ells juguen a guanyar. Com diu Enric Morera: "S'han gastat els diners en idiotades i ara decideixen tancar". I la frase val per a Canal 9, però també per al café para todos.

ALBERT PONT I LA POLíTICA EXTERIOR

L' entrevista amb n' Albert Pont (del CCN) dóna uns punts de vista per la reflexió i l' anàlisi de la situació actual i la que preveiem de futura independència.
No estem totalment d' acord, especialment amb algunes de les seves opinions exteriors (relacions amb les grans "potències"), però sí que volem destacar el fet de que ja ens estem separant d' Espanya amb fets quotidians i de que hem de treballar més la política exterior i les complicitats per després de la declaració d' una DUI.  

L'empresari sosté que, l'endemà de la independència, "el millor que podria passar seria que França i Espanya no la reconeguessin"

Augura que l'Estat obligarà els Mossos a detenir Mas

Entrevista a Nació Digital.

Albert Pont publica "Addendum". Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.

Albert Pont hauria pogut ser membre del cos diplomàtic espanyol. Va opositar i opositar, però no se'n va sortir. Per català i per ser de classe mitjana, dues característiques que no es donen gaire entre ambaixadors i cònsols espanyols. En vista de la impossibilitat d'acomplir aquest somni, va reconduir les seves inquietuds cap al món de l'empresa, sense perdre de vista la perspectiva de les relacions diplomàtiques internacionals.

Precisament aquesta perspectiva va ser la que li va permetre publicar el 2012 el seu primer llibre, Delenda est Hispania (Viena Edicions), un dels llibres de capçalera de l'independentisme recent, del qual ja se n'han publicat fins a vuit edicions. Des d'aquest setembre és el nou president de la patronal independentista Cercle Català de Negocis (CCN), i ara ha publicat Addendum. L'endemà de la independència, que amplia algunes de les reflexions que feia en el primer text, sobretot en qüestions tan concretes com el repartiment del deute, la nacionalitat dels nous ciutadans catalans i el reconeixement internacional de l'Estat català.

- Secessió i independència. Sosteniu que Catalunya ja s'ha secessionat, però que encara no s'ha independitzat. No són conceptes sinònims?

- No ens trobem davant d'una ruptura, sinó davant d'una secessió progressiva, com va passar a Eslovènia. El trencament ja es va fer amb la Declaració de Sobirania del gener. A partir d'aquí, hem entrat en un període de transició que ens està duent a la independència, durant el qual anem construint estructures d'Estat i, progressivament, anem assumint funcions d'Estat, encara que l'Estat espanyol no ho vulgui.

- La "transició nacional", doncs, era això?

- La independència és la substitució d'un Estat per un altre en les relacions internacionals d'un territori. Nosaltres no ho farem d'un dia per l'altre, sinó que ho anem fent progressivament. Anem assumint mica en mica competències d'Estat, fins que un dia les tindrem totes. Tot i que hi ha qui es pensa que la secessió serà una cosa traumàtica, el trencament ja està fet, des d'un punt de vista estrictament jurídic. No cal esperar gran cosa més, perquè no hi ha massa més. Ara ens trobem a mig camí entre la secessió i la independència, i sent espanyols, podem anar assumint competències d'Estat progressivament.

- Si proclama la independència, l'endemà la Generalitat tindrà prou gent per enviar arreu del món per aconseguir reconeixements?

- Això mateix és el que estem treballant amb el Diplocat, el servei exterior de la Generalitat, formant els diplomàtics de l'Estat català. Aquest any ja hi ha hagut una primera convocatòria, i les coses estan anant tan ràpid que al gener n'hi haurà una segona. Es va de pressa, a velocitat de creuer, malgrat que la població no sigui conscient de les coses que s'estan fent.

- L'independentisme està poc acostumat a pensar en termes d'Estat?

- Volíem un Estat sense saber què era. Ens pensàvem que la independència era una cosa utòpica, romàntica..., però la crua realitat és molt diferent.

- Aquest Onze de Setembre, la Via Catalana es va estendre a la Catalunya Nord i al País Valencià. Van ser dos errors d'Estat?

- Abans de la Via Catalana, vaig mostrar-me molt recelós de travessar les fronteres, sobretot pel nord. Perquè França mira amb lupa tot el que fem. Però finalment no li va acabar donant la més mínima importància, tot i que no els agradava. I és que la independència de Catalunya no té per què afectar negativament a França, però sí que situa a Espanya en una situació molt complicada.

- En cas d'independència, també augureu que Espanya deixarà podrir el reconeixement internacional de Catalunya.

- És que Espanya va trigar 80 anys en reconèixer la independència de les Províncies Unides, l'actual Holanda! I la gent pensa: "Pobres holandesos!" Doncs la veritat és que als holandesos tant se'ls en donava, van anar fent la seva vida, relacionant-se amb la resta de països amb normalitat. I l'únic que no el reconeixia era Espanya.

- Si Catalunya s'independitza, es podria donar el cas que països com Letònia o Lituània la reconeguessin, però no pas Espanya ni França?

- Seria el millor que ens podria passar. Que ens reconeguin entre vuit i dotze països durant la primera setmana, amb possibilitats d'ampliar-ho a vint en qüestió d'un mes. Si durant el període de transició de la independència al ple reconeixement internacional, ni Espanya ni França no ens reconeguessin, voldria dir que Catalunya continuaria sent una regió d'Espanya i, per tant, membre de la UE. En aquest cas, no es veurien afectades les nostres relacions amb Europa, mentre que la Generalitat podria anar negociant directament amb Brussel·les. El que seria més complicat seria que, d'avui per a demà, ens donessin la independència.

- Catalunya haurà de fer en algun moment un "salt al buit" per sortir d'aquest atzucac?

- Sí, i ara s'ha de mirar de minimitzar. Si Espanya no reconeix la independència de Catalunya, estarà obligada a continuar assumint funcions de sobirania a Catalunya. Quines? Totes aquelles que no li hagi tret la Generalitat. Encara que Catalunya talli l'aixeta del finançament, Espanya haurà de continuar pagant les pensions. Perquè tu pots decidir deixar de pagar a Espanya, però si Espanya no et reconeix com a Estat independent, no pot deixar de pagar als aturats, pensionistes... I què haurem de fer? Pressionar Espanya perquè deixi de pagar, perquè així t'estarà reconeixent la independència. És complicat, però hi ha aquesta incertesa.

- És creïble que Espanya acabi recorrent a l'exèrcit per garantir la unitat del país?

- Si les coses es fan com s'han de fer, a l'Estat espanyol no li quedarà més remei que utilitzar la força. El que passa és que l'Estat espanyol és molt llest: no enviarà els tancs o la Guàrdia Civil o l'exèrcit. El Tribunal Constitucional tombarà la consulta. A partir d'aquí, si la Generalitat organitza la consulta tant sí com no, l'Estat aplicarà l'article 155 de la Constitució i suspendrà parcialment l'autonomia de la Generalitat en tres competències concretes: Mossos d'Esquadra, educació i mitjans de comunicació. Es carregarà la immersió lingüística per fer sortir la població al carrer i, llavors, utilitzarà els Mossos perquè apliquin la Constitució espanyola. És a dir, si algú deté el president Mas, no serà la Guàrdia Civil, sinó que seran els Mossos. A partir d'aquí, els Mossos hauran de dir a quina autoritat volen ser fidels.

- Però tot plegat no serà res més que un afer intern espanyol.

- L'Estat espanyol podrà justificar-ho com una qüestió interna sempre i quan això no suposi una amenaça per a la pau i l'estabilitat d'Europa, tant política com econòmica. En el moment que la independència de Catalunya suposi una amenaça per a la viabilitat de la integració europea, deixarà de ser un problema intern espanyol. Conseqüentment, no ens quedarà més remei que fer que aquesta secessió pugui ser una amenaça per a algú, per després poder-hi aportar la solució. Hem de saber jugar les nostres cartes. I Europa no s'hi implicarà fins que això vegi que va seriosament.

- Europa pot tenir la sensació que el procés català no va de veres?

- Hi ha hagut un abans i un després de la Via Catalana. Els més de dos milions de persones que van sortir al carrer són una imatge prou contundent. I és que hi ha països que no només accepten el procés, sinó que també els genera simpaties. Per exemple, els països de l'Europa de l'Est, des de les repúbliques bàltiques fins a Polònia, Romania i Bulgària, es troben que no han pogut créixer tan com es pensaven abans d'adherir-se a la UE perquè Espanya monopolitza les ajudes dels fons de cohesió. A més, Polònia veu que si Espanya quedés empetitida, seria la quarta economia del sistema europeu, i això vol dir una redistribució d'europarlamentaris a favor seu, de responsabilitats...

- Insistiu que el procés català no és una apel·lació al dret internacional, sinó un cas concret.

- És un cas molt específic, el català. Si hi ha algun retret que s'ha de fer a l'independentisme, és que no hem posat prou l'accent en la sobirania històrica de Catalunya i en la il·legalitat que va suposar la supressió de la sobirania de Catalunya amb el Decret de Nova Planta i el Tractat de Viena. Sí que al preàmbul de la Declaració de Sobirania al final s'hi va fer alguna menció, però el que és tracta és d'emfasitzar que, des del punt de vista del Dret Internacional, l'annexió de Catalunya per part d'Espanya va ser il·legal.

- Mas visitarà Israel d'aquí pocs dies. És un país clau per al procés català i per aconseguir les simpaties dels EUA?

- Sí. I per aconseguir part del finançament que necessitem.

"Rússia se'ns posarà en contra si reconeixem Kosovo"

A Addendum, Pont hi analitza un a un els cinc països amb dret a veto al Consell de Seguretat de l'ONU. És a dir, els països que podrien frenar del tot el reconeixement internacional de l'Estat català: els EUA, Rússia, França, el Regne Unit i la Xina. Alguns, amb interessos econòmics evidents a Barcelona; d'altres, sense una posició tan definida. Per tant, en funció de l'actitud que adopti l'Estat català en l'escena internacional, Pont augura que aquestes cinc potències podran mostrar-se favorables o contràries al nou estat. "Rússia no té per què tenir interessos a Catalunya, ni en positiu ni en negatiu. Crec que la posició de Rússia estarà coordinada amb la de Sèrbia: si Catalunya reconeix Kosovo, Sèrbia se'ns posarà en contra, i Rússia també. I algun altre país més, com Síria i l'Iran. En canvi, si d'entrada Catalunya no reconeix Kosovo i vetlla més per Sèrbia, Rússia vindrà rodada", afirma. "I passarà igual amb la Xina, que s'haurà de fer una declaració formal dient que el Tibet és un tema intern de Beijing. Per moltes ganes que tinguis de dir el contrari." Benvinguts a larealpolitik.