dissabte, 26 de setembre del 2015

LA VICTÒRIA DEPÈN DE TÚ

Tots els dies que t’has manifestat.
Totes les vegades que ho has somiat.
Totes les respostes a les seves mentides i injustícies.
Totes les consultes, totes les diades.
Tot allò que hem estat.
Tot el que podem arribar a ser.
Tots els que ho volien i ja no hi són.
Tots els que vindran.
Tot allò que hem fet.
Tot allò que volem fer.
Tot, absolutament tot, hi cap dins un sobre...
i es guanya en una urna
Demà no podem fallar.
La victòria depèn de tu.

diumenge, 20 de setembre del 2015

ESPANYA CONTINUA PIDOLANT FOTOS PEL MÓN.

ABANS DE RES: APAGUEU TV3 A PARTIR DE LES 4 DE LA TARDA. ESTAN OBLIGATS A EMETRE ACTES UNIONISTES.

Després del desplegament "diplomàtic" del sr. Margallo perque s' impliquin els dirigents de les grans "potències" mundials en la campanya catalana (que continuen dient que només és "autonòmica" i mai serà plebiscitària). Se' ls hi veu el "plumero". La por comencen a tenir-la ells.
Està encertat en Victor Alexandre en el seu article:

Les matusseres maniobres del 

govern espanyol al món

 «Si “Espanya és la nació més antiga 

del planeta”, deu ser molt humiliant

 haver d’anar pel món pidolant fotos 

per sentir-se algú»

Víctor Alexandre | 19/09/2015.
Una de les consignes que més 
han repetit últimament les 
llistes espanyolistes amb rela-
ció al 27-S ha estat la que diu 
que aquestes “només són unes 
eleccions autonòmiques”. Xavier 
García Albiol, per exemple, ho 
va dir el 24 de juliol passat, ho
 va repetir el 5 d’agost i, ves per 
on, el 17 de setembre, tot can-
viant de discurs davant el sector
 més reaccionari de l’empresariat,
 va dir que aquestes eleccions “no
 són una disjuntiva entre dretes i 
esquerres” i va reconèixer-ne el 
caràcter plebiscitari. I és que la 
realitat s’ha acabat imposant. 
Naturalment que són unes elec-
cions plebiscitàries. Ho són per-
què en una democràcia totalitària 
com l’espanyola l’Estat és una presó
 dins la qual els referèndums estan 
criminalitzats. El seu problema és 
que no pot arribar a l’extrem d’im-
pedir que els catalans surtin de ca-
sa i que organitzin les manifesta-
cions més multitudinàries i espec-
taculars d’Europa en demanda de
 la independència nacional de Cata-
lunya. En el decurs de la Via Lliure 
d’aquest Onze de Setembre n’hi ha-
via prou d’alçar la vista per comptar 
quatre helicòpters i dues avionetes 
que ho filmaven. La pregunta és: 
tot aquest desplegament només 
per a unes eleccions autonòmiques?

El nacionalisme espanyol està tan

 obsedit a tancar les múltiples es-
querdes de l’atrotinada presó de 
pobles que és Espanya, que no 
s’adona de les galdoses contradic-
cions en què incorre dia rere dia en
 el seu desfici enfollit a remolc de 
les accions tan ben treballades de l’independentisme. Perquè, si no-
més són unes eleccions autonòmi-
ques, quin sentit té que vulguin im-
plicar-hi Angela Merkel, David 
Cameron i Barack Obama? No deu 
ser que el govern espanyol està molt 
espantat davant la fermesa de la 
societat catalana? No deu ser que
 necessiten fer-nos creure que 
Merkel, Cameron i Obama parlen 
de Catalunya sense dir-ne el nom?
 I per què no el diuen, el nom, si 
tant subscriuen el totalitarisme del 
govern espanyol? Tan desesperat 
està aquest govern que necessita
 recórrer a un portaveu de Brussel·
les, casat amb una militant del PP i
 cap de gabinet del president del 
Grup Popular europeu? Creuen que
 ningú no es va adonar que el dis-
curset del senyor Margaritis Schinas,
 en forma de resposta a una “pre-
gunta casual”, remarcant l’expulsió
 de la Unió Europea d’una nació que 
esdevingui independent, havia estat
 escrit abans –per la Moncloa, potser?
– i que per això va ser llegit? Quin 
ridícul que vint-i-quatre hores des-
prés d’aquesta barbaritat el vicepre-
sident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, es veiés obligat a esme-
nar les paraules del portaveu Schinas
 tot dient que Brussel·les “està prepa-
rada per treballar amb les autoritats 
escollides democràticament”.

Pel que fa a la famosa frase d’Oba-

ma, relativa a “mantenir la relació 
amb una Espanya forta i unida”
i l’intent espanyol de presentar-la 
com una al·lusió a Catalunya, és per
 petar-se de riure. El mateix Obama
 ho deu fer al seu despatx en veure’n
 la matussera manipulació. Obama 
és l’estadista més important del 
món i la majoria dels caps d’estat
 i de govern volen fotografiar-se al 
seu costat per treure’n profit intern. 
Ell, però, es limita a dir frases 
buides que no el comprometen i 
que permeten cobrir l’expedient 
deixant content l’interlocutor. La
 frase, però, sempre és la mateixa.
 L’únic que canvia és el subjecte: 
“Volem mantenir la relació amb
 una Alemanya forta i unida”,
 “Volem mantenir la relació amb 
un Japó fort i unit”, “Volem man-
tenir la relació amb una Suècia
 forta i unida”, i així fins a l’infinit. 
Francament, si com diu García-
Margallo sense el més mínim sentit
 del ridícul ni de vergonya, “Espanya 
és la nació més antiga del planeta”,
 deu ser molt humiliant haver d’anar 
pel món pidolant fotos per sentir-se 
algú.

dijous, 17 de setembre del 2015

CATALUNYA, EUROPA I EL MÓN.

Aquesta setmana hi ha hagut una forta batalla diplomàtica entre representants catalans i espanyols. El sr. Margallo ha posat totes les seves forces i energia en aturar gests internacionals que puguessin afavorir Catalunya. És normal, és el SEU ministre d' exteriors, no el nostre.
Ells diuen que aquesta setmana ens han fet dos "gols": les declaracions d' Obama i la tramitació de la reforma constitucional. El segon "gol" no té cap mèrit, tenen majoria absoluta, i desmenteix totalment als de Podemos i PSOE que volen fer reformes: per a qualsevol reforma a Espanya han de comptar amb el suport del PP i això és totalment impensable. És bastant més difícil que la independència de Catalunya. ^Per tant, que no ens venguin més fum.
L' altre "gol" és un gest que els afavoreix, sí, però no és gens definitiu. Perquè els pronunciaments es fan quan el país ha declarat la independència formalment (o amb una DUI) i aquesta cursa és més llarga i no s' acaba amb les paraules d' Obama. Cal recordar que els Estats Units es van fer independents amb una DUI i el Rei britànic els va dir que no aconseguirien mai tenir cap presència comercial, econòmica ni política perque el comerç el controlaven ells (els britànics). No creiem que en aquest moment la situació d' Estats Units tingui cap dubte, tampoc pensem que s' oposin a una DUI (com van fer ells mateixos). Però la cursa és llarga.
De moment avui tenim el debat al Parlament de Suècia i us afegim un extracte de l' anàlisi de Vilaweb sobre la diplomàcia que pot aclarir encara més les coses:



  La gran pregunta és què passarà després de la proclamació de la independència de Catalunya. Hi haurà països que la reconeixeran com a estat independent? Quins? I de quina manera?

Actualment, al món hi ha 205 estats proclamats. D’aquests, 193 formen part de l’ONU i onze no. Però entre els que formen part de l’ONU n’hi ha sis que no són reconeguts per tothom: Armènia, Corea del Nord, Corea del Sud, Israel, Xipre i la República Popular de la Xina. Hi ha, per tant:
–187 estats plenament reconeguts,
–6 estats que sense ser plenament reconeguts formen part de l’ONU,
–2 estats (Ciutat del Vaticà i l’estat de Palestina) que no formen part de l’ONU, però tenen un estatut especial d’observador,
–7 estats que no són membres de l’ONU, però són reconeguts si més no per algun altre estat que n’és membre (Abkhàzia per 4 estats, Kossove per 112, Ossètia del Sud per 4, la República Àrab Sahariana Democràtica- RASD per 45 estats, la República Turca de Xipre del Nord per un i la república de la Xina Taiwan, per 21),
–2 estats que no són reconeguts per cap estat membre de l’ONU, però són reconeguts per almenys un estat que no forma part de l’ONU (Nagorno Karabakh i Transdnièster),
–I 1 sol estat que no reconeix ningú (Somaliland, que en bona part no és reconegut perquè Somàlia no té un govern estable).

Això implica, per tant, que un estat pot funcionar sense el reconeixement diplomàtic ple i que pot fins i tot formar part d’instàncies internacionals amb un reconeixement limitat (el cas del Sàhara-RASD, que forma part de ple dret de la Unió Africana, o de Kossove, que forma part del Banc Mundial i l’FMI).

Quan es reconeix un estat independent?
Un estat no pot reconèixer-ne un altre si aquest primer no es proclama estat, com és lògic. Així doncs, cal que primer Catalunya proclame la independència perquè després alguns estats la reconeguen. Mentre no es proclame la independència no hi haurà reconeixements amb valor legal.

Ara, cal un reconeixement ràpid i col·lectiu per part de molts estats o això és un procés lent?
El ‘moment islandès’
També depèn de les circumstàncies polítiques. Precisament els lituans parlen del ‘moment islandès’ com una part fonamental del procés d’independència del seu país. Islàndia va reconèixer Lituània com a país independent el febrer del 1991 quan cap altre país no els reconeixia la independència proclamada unilateralment el març d’un any abans. Fins al setembre d’aquell mateix any no ho va fer ningú més.

Durant les tres darreres dècades, Islàndia va ser el primer país del món a reconèixer, quan ningú més no ho volia fer, Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia, l’Azerbaitjan, Montenegro, Croàcia i Palestina. Això el situa en un lloc molt especial en el panorama mundial. No és estrany, doncs, preguntar-se si Islàndia podria ser el primer país a reconèixer la independència de Catalunya.

La Unió Europea és la peça clau. Qui hi tenim a favor?

La possibilitat que Catalunya esdevinga un estat de la Unió sense el reconeixement d’Espanya no és tan estranya com podria semblar. Més enllà de la propaganda interessada, la UE hauria d’expulsar formalment Catalunya i bastir unes noves fronteres perquè Catalunya deixés de ser considerada part de la UE. I això és gairebé impossible. Legalment, no hi ha cap previsió que autoritze de cap manera l’expulsió de ciutadans europeus. I seria molt difícil que Espanya imposàs als altres 27 estats, a tots, les seues polítiques. Expulsar Catalunya, en tot cas, seria legalment impossible, però políticament possible si els 28 estat es posassen d’acord. Però seria completament inviable si hi hagués divisió d’opinions. I ja podem dir avui que n’hi ha.
Això vol dir que danesos, irlandesos, lituans i letons serien favorables a reconèixer el nou estat català? No per força, però ja es pot dir segur que no s’hi girarien d’esquena automàticament, com pretén Espanya. La decisió, molt probablement, seria coordinada al final pels diversos estats membres de la Unió. I, curiosament, ací ens trobaríem una de les grans paradoxes del procés: va ser Espanya que va trencar la tradició europea d’anar a l’una en els reconeixement diplomàtics, quan va decidir de no reconèixer Kossove, contra el criteri de la gran majoria dels altres estats. Curiosament, aquella decisió seria la que ara serviria de precedent quan Espanya invocàs la unanimitat que hi havia hagut sempre fins que ella mateixa trencà la regla.

Els països de la Unió més contraris a la independència de Catalunya en principi no serien els grans, sinó els que es van oposar a la independència de Kossove i, en general, els de la zona oriental de la Unió, sobretot Eslovàquia, Bulgària i Xipre. El cas de Grècia dependrà molt de quin govern hi haja en aquell moment.

El cas llatinoamericà
A l’Amèrica Llatina, el pes d’Espanya és més important que enlloc. I és ben sabut com utilitza les ajudes i els projectes econòmics per a usos polítics. L’hoquei patins català ja ho va veure ben clar en el famós acord de Fresno.
Per això ha causat sorpresa que el parlament del Paraguai rebés el govern català també. A Amèrica era ben raonable de pensar que el parlament de l’Uruguai no es doblegaria en cap cas a les pressions espanyoles –i així va ser– però no es comptava amb gaires més opcions. La decisió del parlament del Paraguai ha canviat la perspectiva que hom tenia a la zona, per bé que tothom és conscient que un pronunciament dels governs o els parlaments de grans països com ara Mèxic –on els exiliats catalans del franquisme van tenir un paper destacat– o l’Argentina tindria un impacte gran en els altres estats.

diumenge, 13 de setembre del 2015

LA DIADA, el FOSSAR i EL VIDEO DEFINITIU.


Foto del Fossar al matí.


Gràcies a tots i totes els que van participar en els actes del Fossar del matí i gràcies a tothom dels milers i milers de persones que van participar a la Via Lliure a la tarda a la Meridiana.

Sobren les paraules davant fets així, només us deixem penjat el vídeo definitiu de l' ANC, Omnium...



dijous, 10 de setembre del 2015

ACTE A LES 12 DEL MIGDIA AL FOSSAR I VIA CATALANA A LA TARDA.

Demà 11 de setembre, cridem a la participació dels nostres simpatitzants en dos actes: l' acte tradicional del Fossar de les Moreres/Born a les 12 del migdia i la Via Catalana a la Meridiana a la tarda.
Allí estarem per fer un país nou.
El cartell de demà al migdia al Fossar, amb escenari orientat al Born és aquest:

dimecres, 9 de setembre del 2015

MORENÉS, LA VIA I LES URNES.

La trobada d' una delegació catalana amb membres del Congrès dels Estats Units avui i les declaracions posteriors donen un petit tomb a la situació internacional, així com la signatura de 30 eurodiputats demanant explicacions al Ministre de Defensa espanyol.
Malgrat tot, pensem que no cal gastar més temps ni esforços en els ministres espanyols (avui Soria i les seves bajanades). Pensem que només hi ha una manera de fer-los callar: essents molts milers a la Via Catalana de la Meridiana i votant massivament partits independentistes el 27 de setembre.
Així que cal posar-s' hi i guanyar. La resposta als seus comentaris estrambòtics és a les urnes.  

diumenge, 6 de setembre del 2015

INTERESSANT XERRADA DE COTARELO A TÀRREGA

És evident, ja no pot negar-ho ningú, que les perspectives de futur dels governs i partits espanyols i catalans és oposat. Cada vegada estan més lluny i cal no gastar esforços en convèncer al contrari perquè el contrari (espanyol) no vol entendre la situació.
Amb aquesta situació hi ha un tancament de files (ideològiques) i sobta escoltar algun intel.lectual espanyol crític amb la situació i obert amb el que passa a Catalunya. Els intel.lectuals espanyols una mica oberts a entendre la situació són pocs: Suso de Toro, Wyoming, per exemple.
Però fins ara no haviem vist un posicionament obert per part d' intel.lectuals espanyols basant-se en la història sense complexos, un camp on es pot veure la feblesa d' Espanya en no poder construir una nació on hi pugués cabre Catalunya, i la impossibilitat dels diferents governs espanyols de superar la mentalitat imperial.
Interessant la xerrada de Cotarelo a Tàrrega, us pengem el vídeo perquè potser resol dubtes a persones que no entenguin la posició espanyola. Gràcies a l' organització també per posar-lo lliurement a youtube.