dissabte, 1 d’octubre del 2016

PSOE I LA FI DE LA TRANSICIÓ I L´ESTAT-NACIÓ ESPANYOL.

Ens ha sorprès una mica la rapidesa com els "crítics" del PSOE han tombat la directiva actual. L' objectiu sempre el mateix: la governabilitat d' Espanya (això sona històricament a altres temps) i evidentment, "la unidad de España". Sempre en Gonzalez movent els fils del partit a l' ombra.
El PSOE no és el nostre problema, ja el resoldran ells. Però potser caldria que s' adonessin d' unes quantes coses: estem parlant d' una militància amb una mitjana d' edad de 50 anys, que ha perdut les principals ciutats "espanyoles" i que ja no té cap influència dintre de les associacions barrials i el diari de referència (El País) va al dictat dels barons. Però no només això, amb el seu enfonsament es tanca definitivament una etapa (que van dir transició), ara aquest partit ja no té discurs propi, ni té alternatives en relació al PP, ni enten res del que passa a Catalunya. Que són punts importants per a remuntar electoralment. Només donar la possibilitat de governar a Rajoy, això sol no és argumentable per a la seva militància.
Potser com diu un twit d' avui el problema del Psoe és una imatge d' un sopar on hi són Felipe González, Zapatero, Aznar, Rajoy i el rei espanyol. Diu el twuit que és la imatge recent d' Espanya. Potser l' ha clavat.
A part d' això, també l' encertava abans d' ahir en Partal a Vilaweb, quan deia que amb el Psoe s' acaba el model de l' estat-nació espanyol, la desaparició d' un model d' Espanya:
Vicent Partal (a Vilaweb)- Extracte:
Però aquest canvi històric té també un component que a mi em sembla especialment important: la desaparició del PSOE és la desaparició del partit que ha fet Espanya. És la desaparició del partit que ha fet possible l’Espanya de la transició. Del partit-nació. I per això mateix aquesta desaparició duu inevitablement la desaparició d’un model d’Espanya.
No sé si ningú per l’esquerra en trobarà cap altre, de model. Però de moment el model d’Espanya que als anys vuitanta va provar de bastir aquell PSOE totpoderós que va ser capaç d’il·lusionar tanta gent, se’n va per l’aigüera amb ells. Entre més coses, perquè l’envien a l’aigüera, amb unes formes i maneres que provoquen vòmit, precisament els mateixos que el van fabricar –el senyor X en primer lloc, ben destacat.
En el mentrestant, tot esperant de veure si mai cap esquerra serà capaç d’inventar-se una nova idea d’Espanya, el monopoli del relat sobre què és la nació veïna se’l queda el PP, amb tot el camp per córrer. Tot per a ell. I el seu relat, es veu clar i ho comprovem cada dia, es limita a una certa actualització del franquisme sociològic. Impossible de pair per a qui no és estrictament del seus.
El fracàs final del projecte del PSOE és, doncs, una notícia extremadament important. I, per cert, alhora és també un símptoma que les tornes canvien seriosament en el combat per la independència de Catalunya. Mentre a Barcelona ahir la majoria independentista es mostrava ben sòlida i desmentia tots els rumors i especulacions d’aquests darrers mesos, a Madrid el règim ha entrat visiblement en descomposició. Amb l’estratègia bel·licista del PP originant dubtes seriosos en els seus mateixos tribunals, amb el parlament paralitzat i desconcertat, a punt de votar allò que els ciutadans no van voler votar a les urnes, amb el PSOE dessagnant-se a les ordres de l’Íbex, amb els aparells de l’estat actuant com si fossen als anys cinquanta i amb la Unió Europea mirant-se’l amb menysteniment i eliminant-los de qualsevol lloc de responsabilitat.