Ara ens expliquen el pp i la "voz de su amo" ciudadanos (amb el recolzament imprescindible del pscpsoe) que a Catalunya s' ha fet una "purga" i que volem donar "un cop d' estat".
Els costa molt admetre que un President d' un territori, amb el suport de la majoria de parlamentaris del seu Parlament, fa un canvi de Consellers per a adequar la direcció a uns objectius (referèndum i veu a la població) i a us post-referèndum (desconnexió). És tan senzill com això. I al mateix temps es constata que les seves pressions i manipulacions a dirigents no ha donat resultat. No han pogut assustar la majoria.
Manipulen més bé dient que estem fent un "cop d' estat" (ells que només al segle XX en van fer 3 cops d' estat i dos intents més o menys fallits). A qui pensen que enganyen amb un "cop d' estat" amb urnes? és indigne que diguin això, quan tots sabem (i alguns hem vist directament) com són els cops d´estat amb les armes i no amb les urnes.
Volem deixar ben clares quatre coses: a- el nostre suport al Govern de Catalunya i al President català, b- que els catalans continuem regits per un estatut il.legal que no és el que nosaltres vam votar,
c- que cada vegada els discursos de PP i Ciudadanos són més iguals i els de PSOE i IU-IC són més semblants i finalment
d- que ARA cal treballar per fer el referèndum (i fer campanya seriosa per a guanyar-lo) i després continuar fins la independència. No hi ha marxa enrera, les altres opcions tots les coneixem (monarquia, deute, anticatalanisme, "rescats", recentralització, eternització del corredor mediterrani, majories absolutes del pp, atacs a les escoles, immersió, Tv3 i cultura, manca d' inversions, ofegament del port de BCN i Tarragona, priorització dels beneficis de l' Ibex 35, Projectes Castor...).
Algú vol continuar així?
Us adjuntem un article de la Gemma Aguilera a El Món, sobre el moment actual, ens sembla adient:
Des que Catalunya va ser sotmesa al règim monàrquic absolutista l’any 1714 que ha intentat transformar i modernitzar Espanya. Ha lluitat per construir una Espanya federada, mancomunada o autonomista, però sempre ha fracassat estrepitosament i ha quedat encara més trepitjada. El catalanisme polític ha pretès mantenir durant més d’un segle l’exotisme de ser l’únic nacionalisme europeu que no aspirava a la seva plena realització nacional, sinó a mantenir el cove prou ple per tenir contenta la parròquia. La sentència del TC del 2010 contra l’Estatut va servir perquè, per primera vegada, la societat catalana es reclamés com a nació i passés a ser el subjecte actiu de les seves reivindicacions per comptes d’adreçar un missatge a Madrid. Però tampoc no va servir perquè Espanya escoltés.
Fins
el 14 de juliol del 2017, dia en què Carles Puigdemont ha donat un missatge que
mai abans s’havia enviat. Els màxims dirigents del país estan disposats a assumir la seva
mort civil per posar les urnes i aplicar-ne els resultats.
Cap inhabilitació, cap saqueig al patrimoni ni cap amenaça no distrauran el nou executiu català
d’aquest objectiu. Els que s’han
quedat a Palau van a totes. O tot o res. O guanyen o ho perden
absolutament tot. Sense mitges tintes. Per això a Madrid li ha
durat poc l’alegria del cessament de Baiget, que els havia fet creure que el setge a la vida personal i
patrimonial dels líders del procés seria suficient perquè els
tremolessin a tots les cames, pleguessin veles i
supliquessin un peix al cove que els permetés retirar-se de la vida política
amb una certa dignitat.
L’anunci
de canvis al Govern és un gir argumental que encarrila el final del full de
ruta amb un front de la màxima confiança de Carles Puigdemont. Un desafiament a la por i
l’amenaça. Els que han tingut por de situar-se a la primera línia de foc, una
por ben legítima tenint en compte que l’Estat espanyol no dubta a emprar la
repressió judicial i patrimonial pròpia d’una dictadura, han fet un pas al
costat, i els que s’han quedat o
s’hi han incorporat assumeixen que s’ha acabat la festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada