Fa 13 anys que el PP va muntar una
campanya en contra de la reforma de l'Estatut català recollint signatures
"contra Catalunya" a tot l'Estat; 12 des que el PSOE ho
"raspallés" al Congrés fins a reduir-lo a gairebé res; 11 des que els
catalans ho aprovessin en referèndum; sis des de la primera consulta
independentista a Arenys de Munt que va donar un 96% de sí a la independència;
set des que el Tribunal Constitucional ho va triturar; cinc des del començament
de les impressionants manifestacions de les Diades que Rajoy considera
"rebomboris"; quatre des que Rajoy rebutgés totes les peticions de
Mas; tres des de la consulta del 9N en la qual més de milió i mig de catalans
va votar per la independència; dos des
que les eleccions de desembre de 2015 van donar un Parlament de majoria
independentista; un i mig des que el govern de gener del 2016 fixés un
full de ruta cap al referèndum (i la independència) de 18 mesos.
No és una decisió precipitada, un salt en
el buit, una improvisació. Tant és: el
nacionalisme espanyol va considerar que es tractava d'un pla sorgit sobre la
marxa, de manera irreflexiva, per ocultar la corrupció de CiU i el 3% i que es
vindria a baix i es desinflaria com un suflé. Els mateixos catalans no
farien res per fer-ho sinó que s'enfrontarien entre ells, com tenen per costum
i, al final, no hi hauria res, ni full de ruta, ni referèndum ni, per
descomptat, independència.
Tan segurs estaven els polítics
nacional-espanyols, la mirada dels seus intel·lectuals orgànics i els cercles
bancaris i empresarials que el suflé es desinflaria, que no es van molestar a articular una estratègia i
una tàctica davant la qüestió catalana. No se'ls va ocórrer portar la
iniciativa. Això quedava per als catalans. L'Estat espanyol tindria
prou amb resistir per guanyar la partida. I així van passar tots aquests anys,
amb els independentistes catalans treballant activament per la seva causa,
articulant propostes, eixamplant la seva base original i elaborant un discurs
que ha acabat sent hegemònic a Catalunya i un relat independentista davant dels
quals el nacionalisme espanyol no contraposava res, no reaccionava, no mostrava
cap tipus d'iniciativa.
Quan queden escasos dies per a la
realització del referèndum anunciat amb 18 mesos d'antelació, els diferents corrents polítics que
integren l'arc parlamentari espanyol han experimentat la urgència del
moment. El suflé no només no ha baixat sinó que ha pujat. Els
partidaris del referèndum segueixen sent majoria aclaparadora, el vot
independentista es manté i les forces polítiques que el postulen estan més
unides i són més actives que mai.
A la vista de la situació, des de la dreta
neofranquista governant fins a les diverses oposicions, la dinàstica del PSOE,
la dels dos nous moviments C's i Podem, s'aglomeren al centre de l'escenari del
fòrum públic aportant solucions precipitades, d'últim minut, tractant
desesperadament de trobar una via, no de resoldre la qüestió, sinó d'impedir un referèndum que cap d'elles, ni la
dreta ni les esquerres van acceptar mai, encara que Podem hagi fet de vegades
posat de donar-li suport.
La
dreta del PP, la principal responsable de la deriva independentista, s'ha negat
sempre a un altre tipus de diàleg, de concessió, fins i tot de mer
reconeixement de la condició d'interlocutor de l'independentisme. Ancorada en el seu pretext dogmàtic
del respecte a la llei, aquella que poc oculta que el seu propòsit és portar la
qüestió a la confrontació directa per aplicar la violència i la repressió, únic
llenguatge que entén i, d'aquesta manera, aspira a una derrota de
l'independentisme que justifiqui la seva política de nova submissió de
Catalunya.
El
PSOE ha fet alguns intents d'última hora de trobar una solució intermèdia a
força de ressuscitar un caduc federalisme en el qual en el fons no creu, però ha acabat fent pinya amb la dreta,
donant suport a la seva política de repressió per la força bruta i
consolant-se amb la vaga promesa que a partir del fracàs del referèndum al
cost que sigui, s'obrirà una imprecisa forma de diàleg en la qual, en realitat,
no està interessat ningú.
L'esquerra
neocomunista, les
seves confluències i els seus referents catalans han aportat a la desesperada
-i en una situació de perill per a la seva integritat física- una nova proposta de tercera via entre la
tercera via del PSOE i el respecte al principi democràtic de l'autodeterminació
dels pobles que hauria d'haver acceptat sense més, actuant en
conseqüència i recolzant l'única alternativa avui legítima: el referèndum
vinculant de l'1 d'octubre amb o sense pacte amb l'Estat.
Tots
ells van tenir temps de sobres i no van fer res perquè mai van creure que
Catalunya havia iniciat un procés revolucionari de nou tipus. De res servia el joc dels aparells
ideològics i repressius de la Constitució de 1978, ni el pseudorreformisme del
PSOE, ni la demagògia populista de Podem en el seu intent de substituir
l'horitzó d'independència per fosques logomàquies.
Ha
passat el temps de les martingales i solucions transitòries. Els 18 mesos del
full de ruta han posat a cadascú al seu lloc i han desemmascarat als que no
jugaven net. La
sort està tirada i ha de decidir entre un nacionalisme espanyol opressiu,
corrupte, agressiu i sense projecte ni perspectiva i l'opció independentista
catalana que fundarà la República a Europa obrint una nova època per a la
mateixa Europa, per a Espanya i, sobretot, per a Catalunya. (R. Cotarelo a El Món.).