EL VOT ÉS NOSTRE I NO ENS EL DEIXAREM ROBAR

Abans d' ahir i ahir vam veure unes grans dosi d'allò que en diuen "filibusterisme parlamentari" i després d' això hi va haver uns partits que representava que estaven molt (però molt) enfadats perquè els "trepitjaven els seus drets".
El màxim va ser quan un dels partits molt enfadats es va permetre donar lliçons de democràcia i legalitats.Un partit que té uns 800 encausats. Esperpèntic.

Bé no cal dir res més. Però ens ha agradat l' editorial de Vicent Partal, és un bon resum d' ahir i una bona lectura final.

Hi ha polítics que es pensen que l’espectacle ho suporta tot. N’hi ha que ho fan d’antic, amb el cinisme més precís i abominable, amb una irritant professionalitat. Però n’hi ha que sembla que s’han cregut, en un moment determinat, que som tots una colla d’imbècils que no sabem prou per què votem a qui votem. Tots semblen convençuts que la situació que el poble de Catalunya ha creat amb el seu vot directe i conscient en unes eleccions és un error. Però no ho és. Puc entendre que a alguns la realitat els resulte un malson i ho lamente molt. Però, si és el cas, hauran d’aprendre a superar-ho.

L’espectacle que ha fet el bloc unionista al parlament aquests dos dies ha estat lamentable, patètic, insuportable, d’autèntica vergonya. S’han escarrassat per esgotar-nos i fer-nos estar amb tensió, amb un estira-i-arronsa d’hores i més hores de perdre temps, de recaragolar el reglament, d’inventar-se coses inexistents, de moure confusió, de cridar i fer proclames fora de to i fora de lloc. L’escenificació era la de les grans ocasions; les frases, a voltes, molt solemnes. Però els fallava una cosa fonamental i bàsica: la credibilitat. La seua era nul·la.

Perquè és inaudit que intenten donar lliçons de democràcia o de legitimitat els qui van eixir directament del bressol del franquisme, els qui han espoliat la ciutadania d’aquest país durant dècades robant a mans plenes, els qui tenen milers d’encausats per corrupció, els qui van trencar la constitució amb el colp d’estat contra l’estatut, els qui van dir que era ETA aquell 11-M sabent que mentien i menystenint els cadàvers colgats en aquells trens, per mirar que no recordàssem la nit de camaraderia i rialles a les Açores. Aquella nit que va obrir la porta a la mentida institucionalitzada i ens va abocar a una guerra injusta i salvatge, que no volíem, les conseqüències de la qual pagarem durant decennis i decennis.

Tan inaudit com és que ara pretenguen donar-nos lliçons de mètode i de rigor democràtic i de compliment de la llei –sobretot d’això!– els creadors del GAL, els torturadors de la Barcelona olímpica, els qui ens van ficar per força dins l’OTAN, els qui van canviar la constitució en poques hores vulnerant tots els procediments imaginables, els qui van dir que donarien suport a l’estatut del Parlament de Catalunya i després en feien befa perquè l’havien passat pel ribot, els qui van adulterar les eleccions basques del 2009, quan prohibiren de participar-hi els votants de la segona força política d’aquell país. Els qui van acompanyar a la porta de la presó un assassí condemnat i encara l’abraçaven sense vergonya ni pudor. Els qui, mentre el president Maragall, un dels seus, presentava a Madrid l’estatut ja corrien a rebaixar-lo per la porta de darrere.

Hi ha polítics que es pensen que l’espectacle ho suporta tot. I en èpoques normals és cert que suporta fins molt enllà. Però no pas en moments excepcionals com aquest, quan tot és en joc.

El 27 de setembre de 2015 els ciutadans de Catalunya vam anar a votar. I, per més giragonses i trampes dialèctiques que vulguen fer durant segles i més segles, fins que es glace l’infern, la majoria d’aquest país va decidir, democràticament i en llibertat. Sabíem què votàvem i vam votar amb plena consciència. No ens vam equivocar. No ens vam equivocar.

I és per això i no per res més, pel meu vot, pel de l’altre, pel de l’altre i pel de més enllà, que Carme Forcadell és la presidenta que ha de suportar les seues impertinències. I és per això, no per res més, pel meu vot, pel de l’altre, pel de l’altre i pel de més enllà, que Carles Puigdemont és el president que ha de sentir els seus insults i les seues provocacions. Tant que diuen creure en les normes i les regles i els funcionaments de la democràcia i veges si obliden fàcilment la primera i principal de totes: que és el poble, i no ells, qui decideix; que és del poble, i no afortunadament d’ells, que naix la legitimitat.

Poden fer el fariseu tantes hores com vulguen i tants dies com vulguen. Resistirem el seu cinisme, amb paciència. Però, en favor de la seua salut, farien bé de mirar de cara el país que representen i adonar-se d’una vegada que hem deixat de tenir-los por, que hem deixat de témer el poder, que sabem com arribar allà on vam decidir que arribaríem i que no estem disposats a suportar mai més, ni un sol dia més, la submissió que cínicament i disfressada de grans paraules ells, els diputats que estralejaven, feien crits i movien els braços com molinets, ens proposen com a projecte de futur. S’ha acabat: el vot és nostre i no ens el deixarem robar.